Montserrat, bressol espiritual de Catalunya

Avui, darrer dia de març, hem participat en una ofrena floral de la Policia Local de Manresa a la Moreneta, acompanyant a l’orgue el Salve Maria i el Virolai. El Monestir de Montserrat, fundat per l’Abat Oliba el 1025, és el bressol espiritual de Catalunya. Milions de turistes pugen a la mítica muntanya cada any, atrets per una combinació fascinant d’espiritualitat, música, cultura i natura.

Si bé, en general, els comportaments observats són respectuosos i força correctes, avui ha cridat l’atenció una acció irrespectuosa de tres joves estrangers d’origen àrab que, dins la basílica, cridaven i reien. Com s’ha reaccionat? La vigilància estava, en aquells moments, no visible. Alguns dels visitants han preferit ignorar-los i altres no. Per la resposta d’aquest últim col·lectiu, els tres joves han optat per abandonar el recinte amb sorolloses imprecacions.

La tolerància no és el mateix que el passotisme. La integració no es pot confondre amb l’alienació. El respecte a les normes benedictines, en aquest cas, no hauria de  ser qüestionat. Convé no oblidar que qualsevol comportament cristià susceptible de ser considerat sospitós de proselitisme és castigat amb la mort en terres musulmanes. La negació dels principis espirituals de la civilització occidental no és pas gratuït, sinó que té un cost que s’ha d’assumir. Es complirà el “de fora vingueren i de casa ens tragueren”?
Al mateix temps, al relativisme moral s’hi afegeix un sentiment de menysvaloració dels trets més distintius del poble català. Tendim a no donar als nostres actius socials tot el valor que tenen. I, abans de fixar-nos fites col·lectives més ambicioses, un no pot dubtar de la pròpia identitat. Hem d’estar convençuts del que som. I massa vegades no és així.
Reminiscències d’un poble vençut?