Arxius

Archive for Abril de 2012

Organistes de la Seu de Manresa: 450 anys (1562-2012)

L’historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós, en el llibre manuscrit “Organistas de la Seu de Manresa”, datat l’any 1894, descriu la història de l’orgue de la Seu i la biografia dels organistes que van ostentar aquest càrrec, des del 1562 fins el 1865. El primer organista documentat de la Seu de Manresa fou Miquel Aymerich del Bosch, el 1562. Enguany, per tant, se’n compleixen exactament 450 anys. És un bon moment per aturar-se i reflexionar sobre l’estat de l’orgue actual, que continua sonant a la missa conventual (11.30 hores) tots els diumenges de l’any.

Aquest orgue va ser contruït l’any 1922 per Silvio Puggina, genovès d’origen afincat a Collbató, per encàrrec de l’abat de Montserrat Antoni Maria Marcet i a mida de les necessitats de l’abadia benedictina. Fruit d’aquesta experiència de construcció va ser la fundació de la “Fábrica de Órganos Nuestra Señora de Montserrat” tres anys més tard, i que amb el temps esdevindrà l’actual “Blancafort Orgueners de Montserrat”. Donat que l’anterior orgue barroc de la Seu de Manresa va ser destruït durant la guerra civil (29 d’abril de 1937), es feren els tractes per traslladar de Montserrat a Manresa l’actual orgue de Puggina. Després de molts inconvenients, fou finalment inaugurat el 18 de gener de 1959 per l’organista caputxí Robert de la Riba. És un orgue relativament petit per les dimensions de la basílica manresana. Té dos teclats manuals i pedaler, i consta de 20 jocs de registres reals independents conformats per 1.437 tubs. En els més de 50 anys que porta de servei a la Seu ha tingut tres restauracions destacables. La primera va ser el 1970 i es va canviar el salmer (mecanisme sobre el qual es col·loquen els tubs) i tres registres originals (diferents sons de l’orgue) per registres més funcionals. L’any 1988 es fa una segona restauració i ampliació de l’orgue. Es canvia el pedaler (teclat que es toca amb els peus) i es col·loquen dos registres nous (fabricats en un taller especialitzat de Göttingen, Alemanya). Finalment, l’any 2001, en motiu del centenari de l’Orfeó Manresà, l’Orfeó Donostiarra va venir a la Seu per interpretar el Rèquiem de Gabriel Fauré. La part orquestral va ser interpretada a l’orgue de la Seu per Gerardo Rifón, l’organista de l’Orfeó Donostiarra, i per aquest motiu es va millorar substancialment el salmer del primer teclat, que estava força malmès.

Aquests són els fets més destacables de la història de l’actual orgue de la Seu. Malauradament, les perspectives futures no són bones i haurien de servir per assegurar el manteniment de l’instrument. En primer lloc, l’orgue no s’ha beneficiat de les obres arquitectòniques realitzades a la Seu des del 1998. La greu situació de crisi econòmica, per altra banda, fa impensable que es pugui dur a terme, ara per ara, la construcció d’un nou orgue, més a mida amb la grandiositat de la nostra Basílica. En segon lloc, una particular política d’acolliment permet, a la pràctica, que qualsevol persona tingui accés a l’orgue de la Seu. Això ha deteriorat l’instrument i, avui en dia, hi ha tecles que no sonen. L’orgue és un instrument delicat i difícil, només aparentment similar al piano. Per la seva preservació és prudent i, per altra banda, del tot comú en altres esglésies, restringir l’accés al titular i a qui tingui estudis musicals d’orgue (que són posteriors als de piano). Els estudis d’orgue no existeixen encara al Conservatori de Música de la nostra ciutat, però sí que hi són a Terrassa i, per suposat, a Barcelona.

Fa 450 anys que el so majestuós de l’orgue embolcalla les voltes de creueria de la imponent catedral gòtica. L’orgue acompanya el cant dels fidels, solemnitza les celebraciones litúrgiques i contribueix a elevar l’esperit. I s’ha de procurar que sigui per molts anys més.

Nou llibre d’Economia


Després de molts anys de treball, acaba de sortir publicat el meu llibre d’Economia. És un llibre de text que cobreix sobradament el temari de batxillerat i que també pot ser utilitzat a la universitat.
Presenta nombrosos aspectes innovadors i introdueix exercicis i activitats en anglès:

Veure fitxa del llibre

Aquesta és la ressenya que en fa el professor Juan Ramón Rallo:

Ressenya

Cau la borsa, puja la prima


Tanquem la setmana amb
la borsa espanyola (Ibex-35) a nivells mínims de març del 2009, el pànic venedor disparat per la nacionalització a Argentina de Repsol-YPF i l’increment de la morositat bancària, així com també amb la prima de risc a màxims, superant els 400 punts bàsics. La prima de risc és la diferència de rendibilitat entre el bo alemany a 10 anys i el bo espanyol. Indica el recàrrec que l’inversor reclama a l’Estat espanyol pel risc més elevat d’impagament d’aquest últim. Així, el dia que el Barça ensopegava a Stamford Bridge contra el Chelsea, la rendibilitat del bo espanyol a 10 anys era el 5,83% i la del bo alemany el 1,72% (prima de risc = 583 – 172 = 411 punts bàsics). Els tipus d’interès que el Tresor espanyol ha hagut de pagar per les lletres a un any també s’ha incrementat (d’1,47% a 2,74%) i més encara en les de 18 mesos (d’1,77% a 3,2%). En definitiva, que els inversors, lluny de considerar que les reformes i retallades del govern Rajoy serveixin per reactivar l’economia, responen demanant més pagament d’interessos per continuar alimentant l’endeutament de l’estat. La culpa és de l’avarícia dels especuladors? O potser de la manca de confiança que inspira el govern espanyol?

Els mercats no desitgen la fallida d’Espanya. La dimensió de la seva economia és vàries vegades la de Grècia i, a diferència dels hel·lens, no pot ser rescatada. Bill Gross, el financer americà fundador de PIMCO, compara Grècia amb un gra de pus, Portugal amb una febrada i Espanya amb un tumor. El default d’Espanya significaria el final de la Unió Europea tal com el coneixem. Aleshores, per què la prima de risc supera el 4%? Els inversors en deute públic sobirà, per definició els inversors més conservadors del mercat, no aproven les reformes del govern Rajoy. Simplement amb una desviació a la baixa del 3-5% dels ingressos públics estimats, el dèficit públic es dispararia un 8-10% de l’objectiu marcat (5,3% del PIB el 2012). I amb un deute públic disparat cap el 80% del PIB, els interessos a pagar retroalimenten el dèficit i exhaureixen la dèbil capacitat d’estalvi que podria iniciar l’esperada recuperació. Si es preveu que el PIB espanyol decreixi el 2% durant el 2012, és normal que l’inversor es pregunti d’on sortiran els diners per pagar els interessos del deute. En l’àmbit fiscal, Rajoy ha incomplert les seves promeses electorals de no pujar impostos (salvatges increments de l’impost de renda i societats), centrifugant la reducció de la despesa pública cap a les comunitats autònomes.

A més de la reforma fiscal (reducció del dèficit públic), el govern conservador del PP té dues reformes fonamentals per afrontar: la reforma laboral (reducció de l’atur) i la financera (reducció del número de caixes zombi). La reforma laboral, insuficient, no servirà per reduir l’atur en el curt i mitjà termini. Espanya continuarà tenint taxes d’atur superiors al 20% de la població activa, mentre que l’atur de l’eurozona està a la mitat. I en el terreny financer, es continuen alimentant amb diners públics els cadàvers immobiliaris que es troben en els balanços dels bancs i, especialment, ex-caixes d’estalvi. UBS (Unió de Bancs Suïssos) considera que “els problemes bancaris no s’han tractat adequadament pel govern espanyol i que el sistema està poc capitalitzat i sense reserves (manca de recursos propis)”. Quan un govern rescata el mal gestor dels dipòsits dels clients i castiga amb augments d’impostos l’heroi empresarial que intenta tirar endavant el seu negoci contra totes les adversitats, el resultat és que la societat buscarà la protecció del sistema polític, marcat pel clientelisme, degenerant en un intercanvi de favors empobridor. Els projectes empresarials creadors d’ocupació i de riquesa neta aniran tancant o marxant del país. A l’any següent, quan el Sheriff de Nottingham exigeixi cobrar pel príncep Joan sense Terra, haurà d’exprémer una població encara més empobrida. I abans que haguessin d’aparèixer Robin Hoods solidaris i proscrits pel sistema, hauríem de reconèixer que aquest no és el camí a recórrer i que cal, per tant, rectificar. 

 

Funcionaris en la premsa d’un Divendres 13 (13/04/2012)


Curiosa coincidència en un mateix mitjà informatiu (La Vanguardia). El tema són els funcionaris, però les valoracions són molt diferents.

La primera és aquesta (benèvola):

El desprestigio del funcionario

Hace unas semanas, en un funeral, cuando se hizo el merecido elogio del fallecido se destacó algo así como que había trabajado con gran compromiso y dedicación y, se añadió, “no como un funcionario”. Hasta ahí podíamos llegar. Tenemos un problema. Un serio problema. Algo va mal, muy mal, cuando “funcionario” solo se usa como manera de insultar o descalificar a alguien. Una funcionaria de dedicación y convicción –pero también con buenas dosis de frustración– comentaba no hace mucho que cuando su hija le planteaba cómo enfocaba sus estudios universitarios y su carrera profesional ella le decía “sobre todo, no te hagas funcionaria”.

Tenemos no uno, sino dos problemas. Dos serios problemas. Por una parte, la consolidación del estereotipo sobre los funcionarios, como si fueran unos vagos y acomodados recalcitrantes. Y, en el contexto de la crisis actual, esto se adereza con el mensaje de que son unos privilegiados. Que hay fundamento empírico para que según qué valoraciones no cabe la menor duda, y no perderemos el tiempo en ello. Que algunas prácticas sindicales no ayudan precisamente a disolver algunos estereotipos, tampoco lo negamos. Pero hay multitud de funcionarios con vocación y compromiso de servicio público desaprovechados y desanimados en una estructura de la administración pública cuya reforma es una de las más clamorosamente y reiteradamente incumplidas promesas electorales. Una administración en la que demasiado a menudo si trabajas bien no pasa nada, y si trabajas mal, tampoco. Los directivos y profesionales con vocación de servicio público en la administración pública no son, como se decía antes, ni vagos o maleantes ni –como se podría deducir del CV de la mayoría de actuales ministros del Gobierno de España– políticos agazapados a la espera de o en transición a cargos políticos. Pero la falta de reformas en la administración y la falta de reconocimiento y valoración del trabajo específico de directivos y profesionales con vocación de servicio público hace más penosa y depresiva su situación y más lacerante el uso de “funcionario” como forma de desconfianza, insulto o desprecio.

En los últimos tiempos, por ejemplo, se ha puesto de moda lamentarse hipócritamente cuando algunas encuestas nos revelan que nuestros jóvenes preferirían ser funcionarios. No lo tenemos tan claro. Los jóvenes no quieren ser funcionarios: lo que quieren es tener un trabajo estable, que es muy distinto. Claro que hay quien confunde estable y garantizado de por vida, pero ante lo que está cayendo algunas jeremiadas de opinador profesional no son más que cinismo. ¿Tan irracional e irresponsable es que alguien aspire a un mínimo de estabilidad laboral? Y, claro, la gente mira a su alrededor y encuentra la estabilidad donde la encuentra. Aún no hemos constatado nunca que alguno de los que se lamentan de que haya un número significativo de jóvenes que dice querer ser funcionario profiera este lamento desde una situación personal de precariedad e incertidumbre laboral. Algunos de quienes se lamentan son a su vez funcionarios.

Y frente al escándalo que les genera a algunos tamaña insensatez juvenil, se contraponen los míticos y mitificados valores que atesoran los emprendedores. Necesitamos potenciar, reforzar, facilitar y apoyar a los emprendedores. Sin ellos no saldremos de la crisis. Todo lo que sea crear condiciones para el desarrollo empresarial y emprendedor será poco. Pero reconocer todo lo anterior no nos debe hacer olvidar algo cada vez más constatable: el discurso a favor del espíritu emprendedor se está usando como una forma de culpabilización. Es como si se dijera a tanta y tanta gente: si las cosas no te van bien, tu verás; a ver si espabilas, porque de ti depende todo. Hay que valorar, potenciar y reforzar el esfuerzo y la iniciativa, y combatir una cierta pasividad acomodaticia que siempre espera que venga alguien a resolverme los problemas. Pero no todo el mundo puede, quiere –ni debe– ser emprendedor. Y hay que combatir la tendencia creciente a reducir los problemas sociales a (in)capacidades personales. Es como si la nueva ideología dominante consistiera en predicar que las cosas están mal, pero que cada uno es el único culpable de lo que le pasa.

Pues bien (y para decirlo provocativamente): ojalá hubiera más jóvenes que, de verdad –pero de verdad–, quisieran ser funcionarios. Porque aquí es a donde queríamos llegar. El uso de “funcionario” como insulto y desprecio esconde y expresa el gran problema que tenemos entre manos: la desvaloración de lo público, de la orientación al bien común y, más concretamente, del servicio público. Y esto es algo que nunca nos deberíamos permitir. Necesitamos una administración pública más ágil, eficiente, transparente, orientada a resultados, respetuosa con el ciudadano y a su servicio; con una actitud que no sea prepotente pero tampoco servil con el ciudadano, al que también hay que educar en los deberes de una ciudadanía responsable y no reducirlo a ser un demandante insaciable de servicios públicos. Todo esto requiere algo fundamental: el reconocimiento, la valoración, la promoción y el prestigio del servicio público, de los servidores públicos, de los… funcionarios.

El uso generalizado y peyorativo de “funcionario” como un arma de desprestigio masivo no es más que un estúpido modo de erosionar y disolver nuestra propia condición de ciudadanos.

Àngel Castiñeira y Josep M. Lozano, profesores de Esade (URL).

La segona (cas real) és aquesta:

Un funcionario alemán confiesa que “no hizo nada” durante 14 años 

Decrement dels salaris-reajust de preus relatius (ajust selectiu) versus inflació (paguen justos per pecadors)

Image

Per reajustar l’empresa D, seria suficient una reducció dels salaris de 11 um a 10 um (reducció del 9%). La rendibilitat passaria a ser positiva del 5%.

Keynes proposa una solució molt més complexa i artificiosa. Augmentar la quantitat de diners i comprar a l’empresa A, que veurà augmentar el preu de venda i, per tant, la rendibilitat. L’empresa A va gastant i influeix en les rendibilitats de B,C i D. El resultat de la via keynesiana és completament diferent al resultat de la via clàssica.

Un altre cas (l’empresa A és eficient i l’empresa B no):

Image

Si A augmenta les vendes (i el preu dels inputs, com la gasolina) això expulsa del mercat a l’empresa B, menys eficient:

Image

Però si l’Estat crea diners i els dedica a comprar 500 unitats a l’empresa B, la beneficiada és l’empresa B i l’empresa A queda expulsada del mercat:

Image

Per tant, la inflació no és cap solució. Just al contrari, és un greu problema: impedeix els ajustos necessaris (canvis en alguns preus relatius) i beneficia les primeres empreses on es gasta el nou diner creat (sector públic i financer) i perjudica els qui reben el nou diner creat en últim lloc (estalviadors, prestamistes, creditors, pensionistes).

Qui la fa, la paga. O no?

Els errors es paguen. Més tard o més d’hora, però sempre es paguen. La qüestió rellevant és qui ho paga. En termes de justícia elemental, tots estarem d’acord en què les conseqüències dels errrors haurien d’anar a càrrec d’aquell qui comet els errors. Tan elemental com fals. Només cal constatar que aquests dies de Setmana Santa recordem com un innocent va carregar amb tots els errors de la humanitat.

En el lliure mercat, cadascú és responsable dels seus actes. La llibertat va indissolublement unida a la responsabilitat i al dret de propietat privada. Qui actua amb competència i diligència prosperarà i farà prosperar també la societat. Qui actuï amb incompetència i ganduleria s’empobrirà. La relació entre l’esforç personal i l’apropiació dels fruits del mateix és clara i directa, reflex tanmateix d’una llei natural.
No obstant, això no passa en el terreny polític i financer, exemple continuat de socialització de pèrdues i apropiació privada de beneficis. El polític sempre tendeix amb habilitat a trobar un culpable a qui responsabilitzar de tots els mals. Aquest és el primer manament de la política. El dirigent públic ha actuat noblement i amb la millor de les intencions i tota la culpa la tenen, per exemple, els malvats especuladors.
En l’àmbit financer, només cal observar com entitats financeres en fallida són rescatades amb diners públics. Mentre els directius cobren sous milionaris, els clients no cobren ni els interessos del deute subordinat.

El comportament d’un individu canvia si és aïllat de les conseqüències de les seves accions. A això fa referència el concepte de risc moral o moral hazard. Grècia o, millor, els polítics grecs (no només ells) han actuat irresponsablement durant molt de temps. És massa fàcil estirar permanentment més el braç que la màniga si saps que el Banc Central et rescatarà. Quin problema hi ha a disparar l’endeutament públic si saps que el Banc Central, monopoli públic de la moneda, et finançarà la despesa? El polític acontenta els seus votants amb polítiques populistes de despesa esbojarrada, a canvi de perpetuar-se en el poder. Tots contents, mentre algú pagui.

Per això és important marcar límits a aquesta tendència política, tan natural per altra banda. I un primer límit pot estar en fer fora de l’euro els grecs dilapidadors.

El futbol espanyol i la defensa de la competència


L’economia espanyola està en crisi, però no podem dir el mateix del futbol espanyol. Dels 4 millors equips europeus que disputen la Champions League, 2 són espanyols (Barça i Real Madrid) i dels 4 semifinalistes de la Europe League 3 són espanyols (Valencia, Atlético de Madrid y Athletic de Bilbao).

Si mirem la classificació de la competició de la lliga nacional (jornada 31ª), trobem que els dos primers classificats (Real Madrid i Barça) sumen un total de 150 punts (força més que la suma de punts dels cinc darrers classificats) i que el segon classificat (el Barça) es troba a 24 punts (!!) del tercer classificat (el Valencia).
Tot plegat, una situació de domini insultant per part dels 2 eterns rivals del futbol hispà, clar exponent de duopoli futbolístic.

Una de les múltiples funcions que s’autoatribueix l’Estat és la defensa de la competència o, en termes negatius, la lluita contra les situacions de monopoli i competència imperfecta que, això diuen, provoca el mercat salvatge.
L’Estat té institucions que vetllen per garantir el funcionament competitiu dels mercats i on les autoritats de defensa de la competència intervenen quan una operació de concentració empresarial suposa una alteració de l’estructura dels mercats contrària al manteniment de la competència efectiva.
Recordem, al respecte, les multes que l’autoritat pública europea va imposar a Microsoft per abús de posició dominant. Altres vegades, la solució trobada passa per dividir l’empresa monopolista en dues o més subunitats més petites.

És difícil trobar una situació de duopoli més clara que aquesta. Si bé les autoritats públiques no han intervingut, de moment, multant els cracks golejadors per mostrar una habilitat i superioritat tan insultants, bé que es podrien plantejar dividir els principals equips de futbol per tal de “promoure” una competència més efectiva. Aquest és, al cap i a la fi, el seu objectiu fundacional. El Barça es podria dividir en un Barça A (amb Messi i Puyol, per exemple) i un Barça B (amb Iniesta i Xavi) per reduir la seva posició dominant, de la mateixa manera que al Real Madrid se li hauria d’escapçar la seva verticalitat separant el Cristiano i l’Özil, per exemple, del Benzema i l’Higuaín. Aquesta decisió equilibraria les forces d’una competició molt desigual i els respectables de la resta d’equips agrairien a les autoritats públiques el retorn de l’emoció del triomf. O no?

El repartiment dels drets televisius beneficia clamorosament el Barça i Real Madrid (perjudica la resta d’equips). A les altres lligues europees, les diferències d’ingressos televisius entre els equips són molt menys importants.