Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Qui la fa, la paga. O no?

Qui la fa, la paga. O no?

Els errors es paguen. Més tard o més d’hora, però sempre es paguen. La qüestió rellevant és qui ho paga. En termes de justícia elemental, tots estarem d’acord en què les conseqüències dels errrors haurien d’anar a càrrec d’aquell qui comet els errors. Tan elemental com fals. Només cal constatar que aquests dies de Setmana Santa recordem com un innocent va carregar amb tots els errors de la humanitat.

En el lliure mercat, cadascú és responsable dels seus actes. La llibertat va indissolublement unida a la responsabilitat i al dret de propietat privada. Qui actua amb competència i diligència prosperarà i farà prosperar també la societat. Qui actuï amb incompetència i ganduleria s’empobrirà. La relació entre l’esforç personal i l’apropiació dels fruits del mateix és clara i directa, reflex tanmateix d’una llei natural.
No obstant, això no passa en el terreny polític i financer, exemple continuat de socialització de pèrdues i apropiació privada de beneficis. El polític sempre tendeix amb habilitat a trobar un culpable a qui responsabilitzar de tots els mals. Aquest és el primer manament de la política. El dirigent públic ha actuat noblement i amb la millor de les intencions i tota la culpa la tenen, per exemple, els malvats especuladors.
En l’àmbit financer, només cal observar com entitats financeres en fallida són rescatades amb diners públics. Mentre els directius cobren sous milionaris, els clients no cobren ni els interessos del deute subordinat.

El comportament d’un individu canvia si és aïllat de les conseqüències de les seves accions. A això fa referència el concepte de risc moral o moral hazard. Grècia o, millor, els polítics grecs (no només ells) han actuat irresponsablement durant molt de temps. És massa fàcil estirar permanentment més el braç que la màniga si saps que el Banc Central et rescatarà. Quin problema hi ha a disparar l’endeutament públic si saps que el Banc Central, monopoli públic de la moneda, et finançarà la despesa? El polític acontenta els seus votants amb polítiques populistes de despesa esbojarrada, a canvi de perpetuar-se en el poder. Tots contents, mentre algú pagui.

Per això és important marcar límits a aquesta tendència política, tan natural per altra banda. I un primer límit pot estar en fer fora de l’euro els grecs dilapidadors.

Anuncis
  1. albert67
    Abril 7, 2012 a les 9:23 am

    bon dia, Jordi:
    en el cas grec jo no parlaria tant de despesa esbojarrada, ja que en % del seu PIB, la despesa pública no és alta. el tret diferencial és un frau fiscal elevadíssim. solament estan controlats els ingressos de funcionaris i pensionistes. per exemple, a l’ illa de Creta molt poques empreses feien factures,els professionals liberals declaren uns ingressos que no es corresponen amb el tipus de casa on viuen!!

  2. Abril 7, 2012 a les 12:37 pm

    Albert, segur que hi ha frau (de fet, no és pas independent del nivell de despesa i fiscalitat existents). Però el dèficit públic està a l’entorn del 10% del PIB i el deute públic sobre el 150% !!

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: