Archive

Archive for Mai de 2012

Grècia, sortida a l’abisme?

Grècia, bressol de la democràcia, no és capaç en aquests moments de formar un govern del nou Parlament sortit de les urnes. El proper 17 de juny es celebraran unes segones eleccions i, com històricament passa en temps de convulsió, els partits més extremistes (marxistes i neonazis) en sortiran reforçats. Cap d’ells accepta el pla de reformes de la Comissió Europea, però aspiren a perpetuar el finançament privilegiat que els proporciona el BCE. El jove Alexis Tsipras de la coalició d’esquerres Syriza, per exemple, proposa anul·lar les retallades de pensions i de salaris en la funció pública, tot contractant 100.000 nous funcionaris. Més despesa pública grega, per tant, a càrrec bàsicament dels contribuents alemanys. En aquest escenari, la sortida de Grècia de l’euro és una possibilitat real. Cal no oblidar que l’entrada dels hel·lens a la moneda única no s’hauria d’haver aprovat, i que va ser només mitjançant trucs comptables (amb la inestimable ajuda de Mario Draghi, aleshores directiu del banc d’inversions Goldman Sachs). El xantatge dels polítics grecs a Europa es basa en la creença que ni Berlín ni Brussel·les acceptaran el retorn de Grècia a la dracma, per l’efecte contagi que podria tenir sobre Portugal, Irlanda, Espanya o Itàlia.

Apòstols dogmàtics de l’expansió fiscal i monetària com Paul Krugman, assessor d’Enron després que Bill Clinton no el va voler com assessor econòmic, assenyalen amb satisfacció interna el crepuscle de l’euro. Per americans i anglesos, l’euro és una seriosa amenaça al predomini del dòlar com a divisa de reserva mundial. Si fracassés l’euro, segona moneda internacional en aquests moments, la Reserva Federal nord-americana podria continuar finançant la despesa pública ianqui i alimentar els seus enormes dèficits sense suportar costos interns, a l’exportar la inflació a altres països. Desespera als keynesians els resultats de les polítiques de Barack Obama d’estímul fiscal i quantitative easing monetari, comparats amb els de les polítiques d’oferta i relativa austeritat fiscal d’Alemanya en l’entorn monetari de l’euro: 1% de dèficit públic a Alemanya, superior al 8% a USA; 6% d’atur a Alemanya, superior al 8% a USA; 2,5% d’inflació a Alemanya, superior al 3% a USA. La diferència en els resultats no pot ser més evident.

Alguns defensors del nacionalisme monetari defensen que una sortida de Grècia de l’euro i el retorn a la dracma amb la seva segura devaluació reactivarien l’economia grega a l’abaratir els preus nacionals i encarir els preus exteriors. És fals. Mai problemes complexos s’han solucionat amb mesures simplistes. La devaluació de la dracma podria tenir puntuals efectes sobre el turisme grec, ja que el món podria conèixer les seves ruïnes històriques a preus de saldo. Però totes les insubstituïbles i necessàries importacions d’aliments, petroli i maquinària s’encaririen tant que significarien la fallida de moltes empreses i l’empobriment de les famílies. Grècia té una agricultura paupèrrima, una indústria no productiva i nuls recursos energètics. La renda per càpita es desplomaria i la inflació es dispararia. Recordem, per exemple, com la devaluació el 2001 de la moneda argentina va reduir el seu PIB per càpita de 7.726 dòlars el 2000 a 2.767 dòlars el 2002. Una caiguda del 65% de la renda i de la riquesa! L’atur i la inflació es van disparar. I la demagògia barata de l’impressionant creixement argentí del 8% a partir del 2003 oblida la reduïdíssima base de partida després de la devaluació, així com la pobresa i caos de l’economia argentina, on una tercera part de la població depèn de subvencions i subsidis, la taxa real d’inflació supera el 30% i la falta de reformes i el descontrol del govern són constants diàries.

Si els polítics grecs volen sortir de l’euro i tornar a la dracma, renunciar al Fons Europeu d’Estabilitat Financera, imposar un control de canvis i lluitar contra la inflació descontrolada, la depressió, l’atur i la fallida, que ho facin. La tragèdia grega ha d’esperonar la resta de països a continuar dins l’euro i escometre amb urgència la reforma estructural d’un sistema financer que està dessagnant les nostres societats.

Els valors cadastrals de Manresa

Manresa va revisar els valors cadastrals en el punt màxim de la bombolla immobiliària, el 2007, multiplicant x 4 els valors anteriors. Clar, ens diuen els polítics. Donat que els afortunats manresans amb propietats immobiliàries (hipotecades) han vist revaloritzar el valor dels seus immobles, és lògic que paguin també més impostos (IBI). Naturalment. Amb augments progressius de l’impost d’IBI que pot superar el 10% anual, anirem sumant increments impositius fins arribar al 400%. Tot un rècord. I en temps de crisi. La bombolla immobiliària va punxar el 2008, el valor dels immobles també, però els pagaments d’IBI no.

Concretament, el valor cadastral mitjà de la “capital” del Bages és de 133.000 euros. Això ens situa en el 5% més car de tot Catalunya (posició 44 del rànquing, d’un total de 948 municipis).
Per tenir algunes referències, el valor cadastral mitjà de Barcelona-ciutat és de 75.000 euros (!!),  Girona de 35.000, Tarragona de 46.000, Sabadell de 57.000 i Terrassa de 42.000.
Manresa és la número 1 dels valors cadastrals entre les capitals comarcals i provincials de Catalunya. És la que té la mitjana més alta, seguida de la capital del Priorat (Falset) i força distant de la segona de la Catalunya central, Solsona, en el lloc 131 del rànquing.

Si els immobles tinguessin sortida en el mercat, més d’un propietari es veuria impel·lit a vendre la propietat per poder pagar l’impost.
L’estructura de despesa de l’ajuntament es va incrementar i consolidar durant la bombolla immobiliària, finançant-se amb uns ingressos vinculats a la construcció totalment extraordinaris, temporals i insostenibles. Els ingressos extraordinaris van finançar despesa corrent ordinària. I quan la bombolla punxa i els ingressos extraordinaris desapareixen, les nòmines a pagar a finals de mes perduren, perpetuant desequilibris financers i problemes pressupostaris.

El Titanic i Bankia

Fa exactament 100 anys, el Titanic, considerat insubmergible, es va enfonsar en el seu primer viatge al xocar amb un iceberg. Era el 10 d’abril de 1912. Tot un avís a la supèrbia humana. Dels més de 2.200 passatgers que portava, 1.500 van morir i 700 van salvar la vida. Les poques barques de salvament que portava el transatlàntic (per què molestar-se a portar-ne si era insubmergible?) van ser ocupades i monopolitzades pels passatgers de primera classe. Els altres passatgers, de segona i tercera classe, no van poder-hi accedir i van ser condemnats a morir ofegats o congelats a les gèlides aigües de Terranova.

Fa poc més de 40 anys, els governants van adoptar un nou model financer i monetari internacional. La nova religió monetària té un déu, la moneda fiduciària, un gran sacerdot que oficia, el Banc Central, i una munió de bisbes, els bancs comercials, que operen amb privilegis legals com el dret de mantenir només un petit percentatge (1%) dels saldos de dipòsits a la vista.

Fa pocs dies, ha sortit a la llum pública la corrupció de l’alta jerarquia. S’ha descobert que algunes ex-caixes (Bankia, CatalunyaCaixa…) han enganyat i negligit les seves responsabilitats, portant les entitats a la fallida. I el govern ha decidit ajudar-les amb diners públics. Lluny d’exigir responsabilitats, declara que no es poden deixar caure i que són massa importants. Al mateix temps que es retalla en sanitat, educació  i serveis socials, fonament de l’anomenat estat del benestar, es rescaten entitats financeres .

I fins aquí hauríem d’haver arribat. A pocs dies del moviment social del 15-M, la societat civil hauria de dir PROU. Que ja està bé. Que si els directius de certes entitats financeres estaven de festa i borratxera quan el vaixell que comandaven va xocar amb un iceberg:

1. Aquest vaixell s’ha d’enfonsar i no pas rescatar.

2. S’ha de procurar per tots els mitjans que no morin en el naufragi les persones innocents, que cap culpa en tenen de la prevaricació dels alts càrrecs.