Arxius
Els acords de la cimera europea
A la cimera dels líders polítics de la UE, i després de 13 hores de negociacions, s’ha anunciat que l’eurozona permetrà la recapitalització directa dels bancs, sense passar per l’Estat, a partir de l’any vinent. Naturalment, si dels fons europeus destinats al rescat financer no se’n fa càrrec el Govern de l’estat sobirà, s’haurà de crear un supervisor bancari europeu amb el BCE que vetlli pel seu ús, i això prendrà temps. És un intent de trencar el cercle viciós existent entre el deute sobirà i el deute bancari. Quan el sector públic es fa càrrec dels forats bancaris augmenta el seu endeutament. I donat que els bancs són els principals tenidors de deute públic, això empitjora la situació tant dels bancs bons com dels bancs dolents, realimentant el bucle negatiu.
Fins el 2013, el rescat espanyol s’iniciarà amb el fons provisional (Fons Europeu d’Estabilitat Financera), i després amb el permanent (Mecanisme Europeu d’Estabilitat), sense que l’Eurogrup tingui caràcter prioritari en el cobrament davant la resta de creditors privats.
També s’ha acordat que Europa es comprometi a comprar bons de deute públic dels països amb més dificultats, sempre que els estats respectin les seves recomenacions i compromisos.
Per tant, a Brusel·les com a l’Eurocopa, sembla que Espanya i Itàlia han aconseguit una victòria sobre Alemanya. La reacció germànica passarà per implantar una unió bancària europea, pressupostària i fiscal, disciplinant la despesa i deute públics dels països més malversadors. La insígnia de la cancellera Merkel és cap prestació sense contraprestació, condicionalitat i control.
De moment, l’acord europeu ha reduït la prima de risc espanyola per sota dels 500 punts i una borsa euforitzada vivia el seu millor dia en dos anys, tancant per sobre dels 7.100 punts.
Eliminació de la deducció per la compra de vivenda
Immediatament després que el Govern espanyol plantegés la pujada de l’IVA, ha anunciat també la possible eliminació de la deducció per la compra de l’habitatge habitual. Tots recordem com aquesta desgravació era un incentiu fiscal a la compra de vivenda, i va contribuir a alimentar el boom immobiliari. L’Estat ens tornava una part dels diners pagats anualment per la hipoteca, animant-nos, per tant, a tenir vivenda en propietat. L’altra alternativa, el lloguer, no estava bonificada. La desgravació per compra era quantitativament important i quasi l’única legalment contemplada, junt amb la donació a entitats d’interès social.
L’executiu socialista de Rodríguez Zapatero va limitar la deducció a les rendes inferiors a 24.000 euros, però amb l’arribada del PP al Govern es va tornar a implantar al gener d’aquest any sense límits en els ingressos familiars. La deducció del 15% dels primers 9.000 euros dedicats a pagar la hipoteca significa que cada propietari pot estalviar-se 1.350 euros a l’any (2.700 euros en el cas de les parelles). En total, més de 2.500 milions d’euros en el 2012.
Aquesta ajuda és especialment important tenir-la ara, durant la crisi i posteriorment a la punxada de la bombolla immobiliària. Amb aquests diners, les famílies podem bàsicament augmentar el consum, beneficiant les empreses corresponents, o augmentar l’estalvi, amortitzant préstecs i reduint el nostre nivell d’endeutament. Qualsevol de les dues alternatives és molt positiva. Sense deducció, tindrem menys diners per consumir o reduir deutes. Qualsevol de les dues alternatives és molt negativa.
El banc dolent
El ministre d’Economia, Luis de Guindos, en declaracions sobre el rescat financer espanyol ha assenyalat que la creació d’un banc dolent és una opció interessant. Es contradiu ell mateix quan fa escassament dos mesos va afirmar a Washington, en una cimera del FMI, que“el Gobierno no creará nada, ni un banco bueno, ni un banco malo y no se destinará ni la más pequeña de las cantidades de dinero público para ello”. El banc dolent és un fons creat pel govern on s’aparquen els actius tòxics dels bancs amb més problemes, amb la intenció que aquests últims puguin tornar a l’activitat bancària habitual i reanudar la concessió de crèdit.
Els bancs intervinguts, en aquests moments, s’han convertit en veritables agències immobiliàries a l’acumular en el seu actiu vivendes i terrenys provinents d’hipoteques impagades. Mentre no puguin vendre els milers de vivendes apropiades per impagament es converteixen en un cementiri d’hipoteques o en entitats zombis, a qui el govern no deixa caure (liquidar), però que tampoc aconsegueix reactivar. La creació d’un banc dolent s’ha experimentat a països com Alemanya, Gran Bretanya, Irlanda i Holanda amb resultats desiguals. Un dels problemes més importants que presenta és saber el preu al que l’Estat comprarà els crèdits escombraria de la banca intervinguda. Si paga un preu massa baix, els bancs intervinguts empitjoraran encara més, tot incrementant les necessitats de recapitalització. Si paga un preu massa alt, l’Estat continua ajudant els bancs intervinguts amb diners del contribuent. Un altre problema és que l’Estat crea deute públic per pagar els actius bancaris menys líquids i de menor qualitat. Per tant, es reforça una vegada més el cercle viciós entre sector públic i sector financer tot augmentant, encara més, l’endeutament. Quan Irlanda va utilitzar aquesta fórmula el dèficit públic i l’endeutament es van disparar i, amb poques hores, van haver de demanar a la Unió Europea la intervenció total del país.
Xipre, següent rescat
Xipre ha demanat a la UE el rescat del seu sector bancari. Després de la intervenció total de Grècia, Portugal i Irlanda, i del rescat financer d’Espanya, es converteix en el cinquè país europeu en demanar ajuda. La causa torna a ser la perversa relació entre el sector financer i el sector públic. La petita illa de Xipre, a excepció de la part més septentrional, depèn molt de Grècia, el seu principal soci comercial, amb qui comparteix trets culturals i ètnics comuns. Els principals bancs xipriotes han subscrit gran quantitat de deute pública grega i, amb la fallida de l’estat hel·lè, el seu valor ha caigut dràsticament, imposant-se un quitament forçós del deute.
Per compensar les pèrdues d’aquestes inversions errònies i incestuoses, els bancs xipriotes requereixen 5.800 milions d’euros de recapitalització (1.800 milions per reflotar el segon banc del país, el Laiki Popular Bank, i una injecció addicional de 4.000 milions). Aquesta xifra és força insignificant si es compara amb les necessitats financeres totals d’entitats com Bankia o CatalunyaBanc, però suposa un esforç inassumible per la petita illa del Mediterrani oriental (aproximadament el 25% del seu PIB). D’aquí ve la petició formal d’ajuda a la UE, seguint l’exemple d’Espanya. En termes quantitatius és un rescat assumible sense problemes pel conjunt d’Europa, però en termes qualitatius repeteix una tendència d’estats hiperendeutats finançats per bancs en fallida que, si no es corregeix urgentment, pot esdevenir tràgica.
La taxa Tobin, again
La cimera de Merkel, Hollande, Monti i Rajoy a Roma ha acordat destinar l’1% del PIB europeu a projectes de creixement i també aplicar una taxa a les transaccions financeres a Europa. És la coneguda taxa Tobin (Nobel d’Economia del 1981 que la va proposar) i consisteix, originalment, en un impost del 0,1% als moviments de capitals a curt termini per evitar l’especulació i potenciar l’estabilitat.
El primer inconvenient que presenta és com diferenciar una operació especulativa a curt termini d’una operació d’inversió productiva a llarg termini. I, en una època de diner virtual on la tecnologia permet mobilitzar i transferir diners d’un cap a l’altre del planeta amb un sol clic d’ordinador o trucada telefònica, el segon gran problema és que, per ser realment eficaç, hauria d’aplicar-se globalment a tots els països del món sense excepció. Si només els països de la UE imposen aquest impost, les conseqüències serien que les operacions financeres es traslladarien a paraïsos fiscals o estats amb regulacions sobre el capital més benignes. Per aquest motiu Gran Bretanya, que té a la City londinenca un dels grans centres financers mundials, sempre s’ha oposat a aquesta taxa, perquè perdria part de la seva activitat financera a favor, per exemple, de Nova York, Hong Kong, Shangai o Tokio.
Bail-out versus Bail-in
El rescat de la banca espanyola (bail-out) per part de l’Eurogrup, a través de l’Estat espanyol, no és cap solució. En primer lloc, perquè carrega l’enorme cost del rescat sobre el contribuent. En segon lloc, perquè augmenta encara més el deute públic i la despesa amb els interessos a pagar anualment, quan el que convé és justament reduir deute i despeses. En tercer lloc, perquè el rescat no trenca el cercle viciós entre el sector públic i el sector financer, sinó que l’agreuja. Si l’estat s’endeuta per cobrir les pèrdues bancàries i alhora els bancs són els principals compradors de deute públic, l’increment de la prima de risc i la pèrdua de valor dels títols de deute públic (lletres del tresor, bons i obligacions de l’estat) posa en perill, fins i tot, els bancs espanyols solvents, que acumulen gran quantitat d’aquests actius financers.
Per tant, cal trobar altres solucions. La primera és liquidar els bancs que estan en pitjor situació i que són inviables. Una segona solució és convertir deute dels bancs en capital propi (bail-in). Un tipus de deute dels bancs són les participacions preferents. L’entitat financera prometia pagar per elles un interès fix anual a qui ho comprés. Amb la crisi, els bancs més dèbils han deixat de pagar aquests interessos i, a més, el propietari de participacions preferents que les vulgui vendre no troba comprador. Per tant, està enganxat. La conversió de les participacions preferents en accions permetria la capitalització dels bancs, la reducció del deute, i faria recaure les pèrdues bancàries sobre l’inversionista que ha deixat diners equivocadament al banc i no pas sobre el contribuent.
L’informe de Wyman & Berger
Les empreses consultores Roland Berger i Oliver Wyman presenten avui dijous els diners necessaris estimats per cobrir les pèrdues de la banca espanyola. El primer aspecte xocant és constatar com el govern espanyol ha de contractar empreses externes per conèixer una informació que, a priori, hauria de controlar i estar totalment centralitzada per l’òrgan regulador o Banc d’Espanya. L’auditoria continuarà en una segona fase, fins el setembre, per tal de concretar amb més precisió les necessitats financeres, i estarà a càrrec de les auditores Deloitte, KPMG, PwC i Ernst & Young, marginant de nou els funcionaris del madrileny carrer d’Alcalá. Les previsions indiquen que es necessitarien entre 60.000 i 70.000 milions d’euros, sempre per sota del límit superior de 100.000 milions pactat amb l’Eurogrup. En qualsevol cas, la fiabilitat d’aquestes xifres és baixa (BlackRock, la consultora inicialment prevista pel govern i que després va ser substituïda per Roland Berger, ho quantifica en més de 250.000 milions) i faltaran per conèixer encara detalls molt importants com el tipus d’interès, el termini de devolució i si els diners vindran del Fons Europeu d’Estabilitat (EFSF) o del nou Mecanisme d’Estabilitat Financera (ESM).
L’informe divideix els bancs espanyols en tres categories. En el primer grup (Santander, BBVA i, potser, Sabadell) hi ha els bancs que no requereixen cap rescat. Les provisions exigides per les pèrdues de valor dels seus préstecs les poden cobrir amb els beneficis que ells mateixos generen, sense necessitat d’ajuda externa ni d’ampliacions de capital propi. El segon grup (LaCaixa, Popular, Bankinter, Kutxa i Unicaja) només podria evitar el rescat si desinverteixen (tanquen oficines) o amplien capital. El tercer grup (Bankia, CatalunyaBanc i NovaGalicia) són les entitats que haurien de ser rescatades.
Puigcercós demana liquidar Bankia i CatalunyaCaixa
El president d’ERC, Joan Puigcercós, s’ha mostrat favorable a liquidar Bankia i CatalunyaCaixa, defensant que els contribuents no tenen que pagar els xiringuitos dels polítics. Impossible? De cap manera. Un banc, com tota empresa, es finança amb recursos propis i deutes (molt especialment, comptes corrents i d’estalvi no remunerats dels seus clients). Aquests diners, al mateix temps, els utilitza per concedir préstecs i crèdits als prestataris, que els hauran de tornar amb interessos. Un banc segur i rentable serà aquell que té un capital propi elevat i que concedeix prudentment préstecs que seran retornats en un futur. Pel contrari, un banc estarà en perill quan operi amb escassos recursos propis i concedeixi préstecs arriscats a llarg termini que s’acabin impagant. Encara que els préstecs siguin hipotecaris i tinguin la garantia real de l’immoble, que passarà a ser propietat de l’entitat financera quan la persona hipotecada no pugui pagar, el banc estarà en fallida si la pèrdua de valor de l’immoble supera el capital propi del banc. I aquesta és la situació dels bancs que demanen ser rescatats.
Considerem una entitat financera amb un capital propi de 10, dipòsits de clients de 490 i préstecs concedits de 500. Si d’aquests préstecs 10 són irrecuperables, el banc ha perdut tot el capital propi. Però si n’ha perdut 200, perd el capital i demana un rescat de 190. Liquidar un banc dolent implica vendre, amb pèrdues, tots els immobles hipotecats que estan en el seu actiu. Els diners de la venda servirien per pagar deutes, molt especialment els dipòsits d’estalvi dels seus clients (assegurats fins a 100.000 euros per l’Estat). Naturalment, els accionistes perdrien part o la totalitat de la seva inversió. És quan haurien d’exigir responsabilitats patrimonials i, si cal, penals als directius de l’entitat.
No és per Grècia, és per (alguns) bancs
Europa esperava amb angoixa el resultat de les eleccions gregues d’aquest cap de setmana. Una victòria de Syriza, partit liderat per Alexis Tsipras, contrari als plans de rescat i a les condicions d’austeritat associades, marcaria probablement la sortida de Grècia de l’euro, augmentant encara més la desconfiança dels mercats i estenent més dubtes sobre el futur de la moneda única. No ha estat així. Els grecs han votat majoritàriament a favor de l’euro i el partit conservador de Nova Democràcia s’ha endut la victòria, tot indicant que podrà governar amb majoria absoluta en coalició amb el partit socialista PASOK. Salvat el primer match ball, era d’esperar que la prima de risc del deute públic espanyol, com havia afirmat el ministre d’Economia Luis de Guindos, disminuís i l’Estat espanyol pogués respirar tranquil una temporada, al poder finançar-se en els mercats a uns tipus d’interès raonablement més baixos. Correcte? Doncs no. En el moment d’escriure aquestes línies, la prima de risc espanyola es troba en 580 punts bàsics (un 5,8% més que l’interès del bo alemany a 10 anys), la Borsa baixa el 3% i l’interès del deute sobirà espanyol supera el 7%. En aquestes circumstàncies, i amb només quinze dies, Grècia, Portugal i Irlanda van ser rescatades globalment i les seves economies intervingudes. Espanya pot possiblement aguantar una mica més. El tipus d’interès mitjà que es paga pel conjunt del deute públic és encara menor (el 4%), i el Tresor va aconseguir col·locar en el mercat durants els primesos menos de l’any bona part de les necessitats de finançament a mitjà i llarg termini previstos en els Pressupostos del 2012 (86.000 milions) a un cost més baix.
Els símptomes d’aquest deliri financer són preocupants, però més ho són les causes immediates. El polític, cegat per la natural arrogància que comporta l’exercici del poder, considerarà que són els mercats i els malvats especuladors els que conspiren contra els interessos i necessitats de la Hisenda pública. Naturalment, l’opció més versemblant és diferent. Probablement el problema d’Espanya i de la prima de risc va més enllà de Grècia i el seu resultat electoral, denotant que els inversors no aproven el pla de rescat a la banca espanyola. Ningú es mostra disposat a prestar diners a un govern quan sap que els utilitzarà per tapar els enormes forats d’algunes entitats financeres (especialment antigues caixes d’estalvi vinculades a partits polítics, com Bankia i Catalunya Caixa). Si el govern decideix fer-se càrrec de les pèrdues bancàries (amb càrrec al contribuent), el risc d’impagament es dispara i, per tant, també ho fa la prima de risc. És evident. Per tant, cal trencar urgentment el cercle viciós entre el sector públic i el sector financer. És inacceptable fer pagar als contribuents pels errors bancaris. Condemnar la població a treballar per pagar les hipoteques que mai s’haurien d’haver concedit no ofereix cap esperança de futur, sinó que enfonsa el país en la misèria del deute etern i impagable. És moralment inacceptable i econòmicament ineficient fer que els contribuents responguin de les decisions corruptes o, com a mínim, imprudents d’alguns financers. Difícilment pot millorar la situació si no es separen les entitats financeres solvents i viables, de les insolvents i en fallida.
Jordi Franch Parella Weblog 