Archive

Archive for Juliol de 2012

EPA i Atur Registrat: 2 lectures d’un drama social

S’acaben de fer públiques les últimes i esfereïdores xifres d’un càncer social: l’atur. Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), el 24,6% a Espanya (5.693.000 aturats) i el 21,95% a Catalunya (822.000 aturats).

La taxa d’atur és la relació entre els aturats i la població activa (suma d’ocupats i aturats). La població inactiva la forma qui, en edat de treballar, no busca feina (estudiants, mestresses de casa, desanimats…). Pot passar el cas, com a Catalunya, que caigui el nombre d’aturats i alhora també les persones actives. S’explica pels nombrosos aturats de llarga durada (part de la població activa) que, cansats de buscar feina i no trobar-ne, abandonen la recerca i passen a ser considerats inactius.

Les fonts estadístiques més importants per calcular l’atur són l’EPA (que elabora trimestralment l’INE) i l’Atur Registrat (que elabora mensualment l’INEM). L’EPA és una enquesta, personal o telefònica, realitzada a una mostra de 65.000 famílies al trimestre. Es consideren ocupades les persones de 16 o més anys que durant la setmana de referència han estat treballant durant almenys una hora a canvi d’una retribució, i es consideren parades les persones que han estat sense treball, disponibles per treballar i buscant activament una ocupació. Es consideren inactius la població de 16 o més anys no inclosa en les categories anteriors.

D’altra banda, l’Atur Registrat de l’INEM recull les demandes de treball que es realitzen en les oficines públiques d’ocupació. Les xifres de l’EPA i d’Atur Registrat són indicatives del nivell d’atur, però no coincideixen. L’EPA sol oferir un atur més elevat, i classificaria un desanimat com aturat, mentre que l’Atur Registrat només considera com aturats els inscrits i censats en les oficines d’ocupació.

Tota sortida de la crisi passa necessàriament per disminuir aquesta tragèdia social.

Mario Draghi (BCE): donde dije digo, digo diego

Si fa quatre dies Mario Draghi, president del BCE, va afirmar que l’única responsabilitat del banc emissor és l’estabilitat de preus a l’eurozona i no intervenir en la crisi del deute sobirà, ahir va canviar radicalment el seu discurs, afirmant que faria el que calgui per reduir les primes de risc i preservar l’euro. A l’instant, la prima s’ha relaxat i la Borsa s’ha disparat.

Quins són els instruments monetaris dels que disposa el BCE?

1. Operacions de mercat obert. El BCE compra deute públic als bancs comercials i fixa el tipus d’interès de tot el sistema, actualment en el 0,75%. El marge de reducció fins el 0% que tenen els EUA és, per tant, limitat.

2. Facilitats permanents de dipòsit. Interès que paga el BCE als bancs comercials quan dipositen diners en el banc emissor. Actualment no es remuneren i es podria aplicar una penalització del -0,25% anual per tal que els bancs comercials no mantinguin diners ociosos i els prestin a les empreses i famílies.

3. Coeficient de reserva mínim. És un percentatge obligatori dels comptes corrents que els bancs comercials han de mantenir immobilitzat en el BCE. Des del passat mes de gener, aquest coeficient s’ha reduït del 2% a l’1%. Per tant, només 1 de cada 100 euros dels dipòsits a la vista estan físicament immobilitzats en el banc comercial, mentre que dels restants 99 euros en pot disposar lliurement. El marge de reducció per reactivar els préstecs està, amb aquest instrument, esgotat. Un 0% abocaria el sistema a una hiperinflació impossible de controlar. Per altra banda, un coeficient de reserva fraccionària de l’1% vol dir justament això: que si tots els clients decidíssim treure els nostres diners dels comptes corrents que tenim oberts en els bancs comercials, no podríem, perquè no hi són.
El banc els va invertir en préstecs a llarg termini. Si ho va fer prudentment, amb una mica de sort, amb 30 o 40 anys els podrem recuperar. I si no ho va fer prudentment, concedint hipoteques a tort i a dret que no es podran retornar mai més, aquests diners no es podran recuperar.
Per aquest motiu un sistema bancari amb reserva fraccionària necessita sempre d’un Banc Central emissor que fabriqui la quantitat de diners que calgui per tapar els forats dels bancs i, també, els forats dels Estats malversadors.

No té el BCE eines més potents per reactivar la liquiditat?

Sí. Pot proporcionar liquiditat il·limitada als bancs comercials a un cost nul, com ja ha fet a inicis d’any per volum d’1 bilió d’euros.

I pot comprar directament deute públic dels estats en els mercats. Aquesta última pràctica, anomenada monetització del deute, no està permesa a l’eurozona i l’última vegada que es va aplicar va ser el febrer del 2012. Per tal de fer el mateix, però més dissimuladament, el BCE pot optar per finançar il·limitadament el nou Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE), que és qui realitzaria les compres de deute públic.

Al final, per tant, el Banc Central sempre pot fabricar una quantitat de diners il·limitada per finançar bancs mal gestionats i estats malversadors.
És la solució definitiva de la crisi i el remei a tots els mals? Rotundament no.

Sortir de l’euro? Primer, Grècia. Then, abide by the consequences

Els inspectors de la troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) consideren que Grècia no està portant a terme les reformes necessàries i pactades, paralitzades pel seu recent doble procés electoral, i amenacen amb retirar-li el suport. Com afectaria la suspensió del programa de rescat a la societat grega?

Si el govern d’Atenes no rep el proper pagament i el BCE no accepta el deute públic grec per tenir la consideració de “bo escombraria”, Grècia tindria tancades totes les vies de finançament i hauria de declarar-se en fallida. Els funcionaris no cobrarien i els serveis públics (sanitat, educació, serveis socials) es col·lapsarien. Els jubilats no cobrarien les pensions i els estalviadors no podrien tampoc recuperar els seus diners dels bancs, que implantarien un corralito immediat. Tinguem present que els bancs inverteixen en préstecs a llarg termini els nostres diners dipositats en comptes corrents a la vista i que, per tant, sense l’ajuda del BCE, no poden honorar els seus compromisos.

Grècia abandonaria l’euro i recuperaria la dracma, la seva antiga moneda, però a un valor real molt inferior. El banc central grec començaria a fabricar grans quantitats de dracmes per pagar els seus enormes deutes, generant hiperinflació. Els preus es dispararien i els estalviadors veurien com se’ls canvien actius en euros per dracmes sense valor. El caos i les revoltes socials s’apoderarien dels carrers, abonant el terreny per un possible cop d’estat de l’exèrcit. Els grecs es trobarien al marge del comerç i de les inversions internacionals, passant gana i penúries amb la seva pobra agricultura i nul·la competitivitat industrial. L’accés als recursos energètics importats, com el petroli, els seria difícil i costós, i la societat cauria en un abisme de pobresa, atur i inflació.

Hi ha qui equivocadament defensa la sortida de l’euro, perquè  amb la depreciació de la moneda nacional augmentarien les exportacions, disminuirien les importacions i es guanyaria competitivitat internacional.
La depreciació de la moneda nacional sí és correcta, però l’increment d’exportacions netes no. Quan un país (tan Grècia com Espanya) no és autosuficient en agricultura, totalment depenent dels recursos energètics exteriors (petroli i gas natural) i sense gaires indústries competitives, l’únic que poden oferir als estrangers són els seus encants naturals a canvi d’un grapat de divises i de l’escarni internacional (Espanya, un destí de sol, platja, alcohol i sexe, més que mai).

Els polítics, res de nou, van cometre greus errors en el disseny de l’euro. Però una vegada s’hi ha entrat, i malgrat quines siguin les circumstàncies actuals, a fora hi ha l’abisme i la desolació.

La Generalitat, el fons de liquiditat i el dèficit fiscal

El Govern de la Generalitat de Catalunya té previst recórrer al fons de liquiditat autonòmic creat per l’executiu central. Donat que el Govern central fixa l’objectiu de dèficit a les comunitats autònomes (màxim de l’1,5% del PIB), al mateix temps que les autonomies tenen l’obligatorietat de subministrar i pagar serveis socials bàsics com educació i sanitat, però no tenen competències plenes en la recaptació dels seus impostos (amb les excepcions del País Basc i Navarra), és lògic que Madrid proporcioni finançament a les autonomies en l’intent d’aconseguir els objectius imposats.

Aquest fons està dotat en 18.000 milions d’euros (12.000 milions aportats pel Tresor i 6.000 milions aportats pel monopoli públic de Loterías y Apuestas del Estado). A través de l’Instituto de Crédito Oficial (ICO), l’Estat presta diners a les autonomies, que ho hauran de retornar amb interessos reduïts. Catalunya necessita, abans de final d’any, 7.000 milions d’euros (3.000 milions per finançar el dèficit i 4.000 milions per renovar el deute vençut).

El portaveu de la Generalitat, Francesc Homs, ha aclarit que no es tracta d’un rescat (que hauria de ser votat en el Senat, després que l’autonomia incomplís els terminis de devolució), sinó d’una nova línia de crèdit oficial (de fet, la quarta en poc temps), i el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, declara amb resignació que la Generalitat no disposa d’altre banc que el Govern d’Espanya.

El problema de fons continua sent el sagnant dèficit fiscal de Catalunya, superior al 8% del PIB i que ja suposa 2.250 euros per català i any. Catalunya continua pagant per sobre de la mitjana (aporta quasi el 20% dels ingressos de l’Estat) i rep un finançament autonòmic per sota de la mitjana. Per cada euro recaptat a Catalunya, 43 cèntims no es gasten a Catalunya. Tot això, després de conèixer les dades reals de l’entrada en vigor del nou mètode de finançament pactat pel Tripartit, i qualificat triomfalment com el millor de la història. En aquestes condicions, és normal haver de recórrer al fons de liquiditat.

Continua la tempesta en els mercats

La tempesta financera continua una setmana més, especialment en els mercats espanyols. Ahir, la prima de risc del deute públic va aconseguir un nou rècord (640 punts) i la Borsa només moderava les pèrdues quan la CNMV va prohibir les vendes a curt que especulen amb la baixada dels mercats. Aquesta pràctica consisteix a vendre accions que no es tenen, demanant-les prestades, i comprometent-se l’especulador a retornar-les en un termini prefixat, confiant que les podrà comprar a un preu inferior  i obtenir així un guany.

Davant la insostenibilitat de la situació, els polítics espanyols reclamen que el BCE compri deute públic en els mercats, injectant diners de nova creació a la societat. És el que es coneix com a monetització del deute i, a curt termini, faria baixar la prima de risc i augmentaria la liquiditat. Aquesta operació està legalment prohibida a l’eurozona, malgrat s’ha portat a terme diverses vegades per l’especial gravetat de la situació, perquè genera inflació. I l’únic objectiu del BCE, teòricament independent dels governs, és mantenir l’estabilitat dels
preus a l’eurozona.

Aquesta és una diferència important amb la Reserva Federal (banc central d’EUA) que té el doble objectiu fundacional de mantenir controlada la inflació i lluitar alhora contra l’atur, promovent el creixement. També és important saber que la Reserva Federal compra periòdicament deute públic nord-americà sense causar inflació interna, perquè l’externalitza i l’expulsa cap a altres països, donat que el dòlar és la divisa internacional i molts contractes estan referenciats en dòlars (circumstància que, de moment, no la comparteix l’euro).

La solució immediata proposada per Joaquín Almunia per rebaixar la prima de risc és que el fons de rescat europeu compri deute públic. Això no és possible per dues raons. La primera és que per fer-ho es necessita unanimitat de tots els països de l’euro, i Finlàndia i Holanda s’hi han oposat.
La segona és la insuficiència de recursos del fons de rescat europeu davant el volum de deute públic espanyol i italià. Els recursos de l’ESM són 500.000 milions d’euros, totalment insignificants si els comparem amb el deute espanyol (800.000 milions) o italià (2 bilions = 2 milions de milions).
Per tant, la solució immediata, sent excepcional, és que el BCE compri directament deute públic dels països del sud d’Europa. Només el banc emissor té infinita capacitat per crear diners de la res i sostenir momentàniament el valor del deute públic hispà.

I, més important, això és només una operació d’urgència in extremis a la UCI. Una vegada el pacient arribi a la planta, la solució a mitjà termini per rebaixar la prima de risc és que el Govern de Mariano Rajoy dugui a terme reformes estructurals per augmentar la productivitat de l’economia espanyola. De moment, tot està per fer.

La prima de risc puja a 600 i la Borsa cau un 6%

Malgrat les dràstiques mesures d’austeritat adoptades pel Govern, la prima de risc del deute públic espanyol no decreix. Ahir, va aconseguir un nou rècord superant els 600 punts bàsics (7,1% de rendibilitat del bo espanyol i 1,1% del bo alemany), acompanyat d’un nou enfonsament de la borsa del 6%. Pagar aquests interessos prohibitius significarà pel 2013, i només en increment anual de despeses financeres, 10.000 milions d’euros més (de 28.000 milions a 38.000 milions d’euros).

Per tant, tot indica que els inversionistes no es creuen que les mesures adoptades fins ara pel Govern siguin suficients per treure’ns de la crisi. De fet, la prima de risc ha tocat màxims en el moment que s’avançava als mitjans de comunicació l’empitjorament de la previsió pel 2013 (decrement del PIB del 0,5%). No és creïble l’estalvi de 65.000 milions d’euros decretat per l’executiu, perquè els ajustos deprimeixen encara més la demanda a curt termini, fent que es recaptin menys impostos dels previstos, es gasti més del pressupostat i, per
tant, s’incompleixi l’objectiu de dèficit.

Els mercats demanen un canvi de direcció en la política econòmica seguida fins ara. Rajoy, recordem-ho, ens ha regalat lapujada d’impostos i baixada de despeses socials, el rescat bancari i nul·les reformes estructurals). Una baixada d’impostos podria, paradoxalment, augmentar la recaptació total al generar nova activitat econòmica. Per entendre’ns, un impost del 20% sobre el consum d’una cervesa de 2€ són 40 cèntims. Si l’impost es baixés al 10%, l’efecte sobre el consum seria positiu; tant, que si s’arribessin a consumir tres cerveses, la
recaptació augmentaria a 60 cèntims (0,10 x 6€). Les retallades socials i el rescat bancari comencen a traduir-se en mobilitzacions populars al carrer i en un creixent sentiment d’injustícia, que no ajuden a calmar els mercats. I, finalment, continuen mancant reformes estructurals que estimulin la baixa productivitat de l’economia espanyola.

“España es el país desarrollado que menos impuestos paga” (Montoro). És realment així?

Image

El ministre de Finances, Cristóbal Montoro, ha justificat l’increment d’impostos avui en el Congrés amb l’argument que Espanya és el país del món desenvolupat amb menor recaptació d’impostos i un dels que té menor pressió fiscal de l’OCDE. Deixant de banda el fet que estem entrant en el camp de les comparacions, sempre odioses, i que no es diu res del nivell de qualitat dels serveis públics que reben alguns països europeus en contraprestació pels impostos elevats que paguen, és acceptable l’argument del ministre Montoro?

La pressió fiscal és la relació que hi ha entre els ingressos tributaris totals de l’Estat (impostos recaptats i cotitzacions a la Seguretat Social) i el PIB. Malgrat està augmentant molt, la pressió fiscal d’Espanya està per sota de la mitjana de la Unió Europea (35% i 39%, respectivament). Els països nòrdics acostumen a tenir altes pressions fiscals (Dinamarca, 48%; Suècia, 46%) i els països de l’est i Irlanda (28%) les tenen menors.

Justifica aquesta situació la brutal pujada d’impostos que estem patint, primer amb l’IRPF i ara amb l’IVA? No, perquè l’indicador rellevant no ha de ser la pressió fiscal, sinó l’esforç fiscal. Considerem una persona amb uns ingressos mensuals de 1.000 euros que en paga 300 en impostos i una altra persona que cobra 3.000 euros al mes i en paga 1.200. La primera suporta una pressió fiscal del 30% (300/1.000) i la segona del 40% (1.200/3.000). Malgrat això, la persona més pobra realitza un esforç fiscal superior a la rica, perquè paga més en relació al salari que cobra.

Doncs bé, si ens guiem per l’esforç fiscal (pressió fiscal / PIB per càpita), Espanya paga més impostos que la mitjana europea. Més que Suècia i Alemanya, i en el mateix nivell que França.