Els Estats del segle XXI: Small is beautiful

El número òptim d’estats o quin ha de ser el seu tamany no està escrit enlloc. Sí és, però, una tendència històrica i, alhora, una necessitat econòmica el creixent procés de secessió mundial experimentat des de la II Guerra Mundial. Si el 1946 hi havia un total de 76 països independents, ara n’hi han aproximadament 200, quasi el triple. El menys poblat, Tuvalu, amb representació a l’ONU, no depassa els 12.000 habitants.

Els grecs clàssics, iniciadors de la democràcia, parlaven obertament del tamany màxim que havien de tenir les ciutats-estat. Plató ho xifrava en 5.000 famílies i Aristòtil considerava impossible el bon govern de poblacions massa nombroses, defensant uns límits de l’estat no superiors a aquells que permetessin el coneixement personal de tots els ciutadans que en formaven part.

Quins són els arguments a favor d’un estat territorialment gran? Fins ara han estat bàsicament tres. Primer, els costos per càpita de béns públics com el sistema judicial, els parcs nacionals o les ambaixades, són menors quan es poden repartir entre un gran nombre de contribuents.
Segon, un estat gran pot mantenir més fàcilment un exèrcit que defensi el territori.
Tercer, i més important, el tamany de l’estat condiciona el tamany del mercat. Aquest últim argument, en un món creixentment globalitzat, ja no és vàlid.

Ara s’imposa el Small is beautiful i els 5 països més competitius del món, plenament integrats en el comerç internacional, són tan grans com Suïssa, Singapur, Finlàndia, Suècia o Holanda. Catalunya, amb una població del 0,1% mundial, suposa el 0,5% del comerç total, i això sense tenir les infraestructures adequades a causa del subfinançament crònic provinent de l’estat espanyol.

En moments de crisi com els actuals, els canvis institucionals profunds són part de la solució. I Catalunya no en pot quedar al marge.

Perversió dels incentius

El risc moral és un concepte que fa referència al tipus de comportament que s’observa quan no s’ha de respondre per les conseqüències de les pròpies accions. Per exemple, quan un adolescent insulta a un adult, si el sistema no penalitza aquesta acció, sinó que respon de manera benèvola oferint un tractament psicològic protector al menor, el normal és que augmentin les agressions verbals dels joves cap els pares i mestres. O si el sistema és indulgent en el càstig de cert tipus de delictes, és probable que augmenti el número de delictes comesos.

En l’àmbit bancari, si la pèssima gestió no té altra conseqüència final que el rescat de l’entitat financera amb càrrec als diners públics, és normal que els incentius a corregir els errors comesos siguin inexistents. Aquesta és la conclusió de l’últim informe del Banc de Pagaments Internacionals, que analitza el comportament de 87 grans bancs, dels que 40 van ser rescatats i recapitalitzats amb diners públics. Les entitats financeres rescatades varen continuar les mateixes pràctiques de risc que les varen portar a la fallida, concedint préstecs sindicats amb un alt nivell d’endeutament, i augmentant tant el venciment mitjà com el tipus d’interès dels nous crèdits. Penalitzar les males pràctiques bancàries és, per tant, no només qüestió de justícia, sinó també d’eficiència.

En aquest sentit, la creació del “banc dolent” suposa l’escapatòria perfecta pels bancs nacionalitzats (Bankia, CX…) donat que, al considerar el menys negatiu dels escenaris a tres anys, podran transferir els seus actius tòxics per un preu superior al real. Sens dubte, no és aquesta la millor manera de purgar ni de regenerar els excessos comesos per una part del sector financer.

Falsa calma

 

Després d’un juliol d’infart, sembla que la tranquil·litat ha tornat, de moment, als mercats financers. L’Íbex 35 voreja els 8.000 punts, després de caure per sota dels 6.000 el 24 de juliol, i la prima de risc es situa en els 400 punts, deixant enrere el màxim canicular de 650.

N’hi ha hagut prou amb les declaracions de Mario Draghi, afirmant que el BCE està disposat a comprar deute públic a curt termini d’Espanya i Itàlia, en quantitats il·limitades i de manera condicional, per aplacar la tendència dels mercats. I és que la possibilitat que tenen els bancs centrals d’imprimir quantitats potencialment infinites de diners es coneix, en l’argot financer, com el “gran bazooka”, una veritable arma de destrucció massiva.

És una calma falsa i enganyosa que contrasta amb el terratrèmol polític que està suposant el clam popular de la societat civil catalana, reclamant el dret a la secessió de l’Estat espanyol. El funcionament de la impremta del banc emissor pot inundar de liquiditat els mercats, finançar governs i bancs en fallida, o fins i tot disminuir l’Euribor (interès al que els bancs de la zona euro es presten diners a curt termini) i rebaixar el cost de les hipoteques associades. Però aquesta fàcil política monetària expansiva no incrementa la solvència dels agents econòmics, ni assegura que el crèdit flueixi a les empreses i famílies, ni menys encara contribueix a reduir l’endeutament o incrementar el creixement econòmic.

A l’altra banda de l’Atlàntic, Ben Bernanke, president de la Reserva Federal, també ha anunciat el tercer pla d’estímul monetari des de l’esclat de la crisi el 2008. La compra de deute hipotecari, amb el tipus d’interès oficial fixat en el 0%-0,25%, permetrà comprar temps. Curiosament, o no, això coincideix en un any electoral i amb la carrera de Barack Obama per repetir a la Casa Blanca.

Després de la falsa calma, però, la tempesta tornarà a aparèixer.

En defensa de l’euro

El governador del Banc Central Europeu (BCE) va anunciar dijous passat, com ja s’esperava, la compra il·limitada de bons de l’estat en el mercat secundari, a canvi de “condicions estrictes”. El darrer estímul monetari del banc emissor va ser d’1 bilió d’euros el passat Nadal (el 40% pels bancs espanyols) i només va servir per finançar bancs i estats. Els bancs varen utilitzar el diner del BCE a l’1% per comprar deute públic, beneficiant-se del diferencial d’interessos sense cap tipus d’esforç, i els estats varen alleugerir la seva asfíxia financera. Ara, el programa de compra de deute públic es declara il·limitat, per frenar l’especulació i disminuir el diferencial de la prima de risc amb Alemanya, introduint la condicionalitat i la intervenció econòmica del país que sol·licita formalment ajuda financera. Espanya, que necessita 50.000 milions d’euros només per refinançar els venciments de deute fins a finals d’any, haurà de sol·licitar el rescat amb seguretat i a curt termini.

Aquesta operació, que dulcifica les ajudes als països amb problemes, té veus opositores a Alemanya, Holanda i Finlàndia, per considerar-la inflacionista. Un dels perills de crear diners per comprar deute públic és, a la llarga, l’augment dels preus, episodi que pot esdevenir traumàtic si no es controla. El president del Bundesbank, Jens Weidmann, considera que el programa de compra de bons anunciat pel BCE és una operació de finançament estatal privilegiat. I és molt clar que sí que ho és (el finançament a les famílies i empreses ha quedat relegat a un segon terme).

El rigor monetari alemany, assenyala algun analista, els pot empènyer a sortir de l’euro i recuperar la moneda pròpia. En aquest cas, i al marge dels elevats costos de transició de deixar una unió monetària, el marc alemany ràpidament s’apreciaria davant un euro mutilat. Els productes alemanys a l’exterior s’encaririen i la potència germànica perdria un important motor de la recuperació, que és el superàvit exterior. Potser haurien de fer com els suïsos, que davant l’apreciació continuada del franc suís respecte de l’euro, es van veure obligats a fixar el tipus de canvi, limitant la moneda suïssa a un màxim d’1,2 euros. Davant aquesta situació, Alemanya té motius per no sortir de l’euro i vetllar per la correcta gestió de la crisi actual.

Els defensors del nacionalisme monetari espanyol, per altra banda, reclamen sortir de l’euro i tornar a la pesseta que, depreciada enormement, reactivaria algunes exportacions (encarint també les importacions). Això és un greu error. Pensar que la devaluació, tan senzilla d’aplicar, pugui ser la vareta màgica que solucioni una crisi tan profunda i complexa com l’actual és d’una gran ingenuïtat. Només cal recordar les devaluacions del ministre socialista Solchaga Catalán, tres consecutives en pocs mesos, i la seva contribució a l’última crisi del 93. Amb una pesseta devaluada i endeutats com estem en euros, ens convertiríem en deutors fallits permanents. La temptació del govern espanyol per utilitzar intensivament la imprempta del Banc d’Espanya i pagar les seves obligacions financeres seria insalvable. I la conseqüència també ho seria: la ràpida reducció del PIB i la hiperinflació, el monstre que terroritza la memòria col·lectiva del poble alemany i que tanta destrucció ha escampat per Europa. Precisament és l’intent de no repetir aquesta tràgica història la que va impulsar el projecte europeu.

En l’actual situació, i amb governs com l’espanyol, que reformen tard i malament, sotmetent a nacions com la catalana a una asfíxia financera i a un dèficit d’infrastructures permanents, la intervenció europea sobre l’Estat espanyol no té per què ser necessàriament negativa.

Manca de crèdit

Després d’un agost calorós i relativament tranquil pel que fa als problemes de finançament de l’economia espanyola, gràcies en part a les declaracions realitzades per Mario Draghi a Londres el 25 de juliol (“el BCE està disposat a fer tot el que faci falta per salvar l’euro i, creguin-me, serà suficient”), el nou curs es reprèn altra vegada recordant-nos que l’estat de l’economia espanyola continua sent d’extrema gravetat. Per una banda es constata una creixent retirada de dipòsits bancaris d’Espanya, com abandonant un vaixell a punt de naufragar, i de l’altra un augment de la quantitat de deute públic espanyol comprat per la banca espanyola. Les relacions incestuoses entre el sector públic i el sector financer han tocat màxims. L’última gran injecció monetària per part del Banc Central Europeu (BCE), del desembre i febrer passats, va suposar 1 bilió d’euros a la banca europea destinats a la compra de deute públic, el 40% del qual va venir a la banca espanyola.

Des d’aleshores, la caiguda dels dipòsits dels bancs espanyols i la pèrdua de liquiditat associada, han dificultat la retroalimentació d’aquest cercle tan viciós. En termes interanuals, el decrement dels dipòsits privats a les entitats financeres espanyoles supera els 200.000 milions d’euros, situant el total de dipòsits en 1,508 bilions d’euros, un 13,7% menys que els 1,715 bilions de juliol de 2011. Si bé aquesta fugida de capitals és preocupant, denotant la poca confiança dels agents econòmics en l’economia hispànica, tampoc és alarmant. Com comenta José María Linde, governador del Banc d’Espanya, més de la meitat de la retirada de dipòsits de famílies i empreses s’explica per factors purament estacionals. Les empreses han de pagar impostos l’endemà de tancar el segon trimestre, i les famílies tenen també les despeses de les vacances d’estiu. Si els dipòsits bancaris, que estan en el passiu de les entitats financeres, disminueixen, també han de disminuir els crèdits concedits, que estan a l’actiu. De fet, els crèdits bancaris a les famílies i empreses, el veritable suport de tota societat, han desaparescut quasi del tot des de fa temps. I ara disminueixen els crèdits bancaris a l’Estat o, el que és el mateix, la compra de deute públic espanyol.

Per tant, tot sembla indicar que avui el BCE, després de vint-i-cinc setmanes sense comprar deute públic dels països de la zona euro, ho tornarà a fer. Si els bancs comercials no financen a les empreses ni a les famílies, sinó a l’Estat, i encara insuficientment, caldrà que el banc emissor europeu, amb una capacitat il·limitada per a fabricar diners, financi els estats en problemes. Així ho va anunciar Mario Draghi, president del BCE, defensant la compra de bons públics en el mercat secundari amb terminis de fins a 3 anys.

I com respon l’astut banquer italià a l’oposició de ministres germànics i del Bundesbank, també dels holandesos i finlandesos, oposant-se a la compra de deute públic per part del BCE? Doncs argumentant que no és pas il·legal, mentre siguin compres a curt termini i en el mercat secundari; que la prohibició estatutària de finançar els estats i monetitzar el deute públic només impedeix les compres d’obligacions de l’estat a llarg termini en el mercat primari. En definitiva, que comprar bons de l’estat en el mercat secundari sí, però que adquirir obligacions de l’estat en el mercat primari no.

En qualsevol cas, sembla clar que aquest rescat europeu o ajuda financera a l’estat espanyol (en qualsevol de les variants eufemístiques que se li vulguin donar) estarà subjecte a una estricta condicionalitat o intervenció econòmica del país rescatat, per part de les autoritats europees. En aquesta situació, amb governs com l’espanyol, que reformen tard i malament, sotmetent a nacions com la catalana a una asfíxia financera i a un dèficit d’infrastructures permanents, la intervenció europea sobre l’Estat espanyol no té per què ser necessàriament negativa.