Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Espanya, una generació perduda?

Espanya, una generació perduda?

Giuseppe Verdi, el gran compositor italià d’òperes del segle XIX, de qui l’any vinent recordarem el segon centenari del seu naixement, estava allotjat en un hotel de la capital de la Llombardia quan va sentir un orguenet de maneta fent sonar, amb ritme equivocat, el Va pensiero de la seva òpera Nabucco. Es va aixecar amb decisió per ensenyar-li al músic ambulant quin era el ritme correcte. Quan va sentir, a l’endemà, que la interpretació havia millorat, va voler felicitar-lo i, per sorpresa seva, es va trobar que el músic ambulant havia escrit un cartell amb grans lletres que deia “Deixeble de Giuseppe Verdi”.
Aquesta setmana, un també avantatjat deixeble del Banc d’Espanya, José Viñals, qui en va ser subgovernador i ara és conseller financer del Fons Monetari Internacional (FMI), ha presentat a Tokyo l’últim informe d’estabilitat financera global del FMI. El seu pronòstic per Espanya aquest any és que el dèficit públic superi el 7%, més de set dècimes per sobre de la previsió feta pel Govern central. Això deixa Espanya com un dels pitjors alumnes de l’eurozona, amb un desequilibri pressupostari el 2013 superior al d’Itàlia (1,8%), Portugal (4,5%) i Grècia (4,7%). També assenyala que la prima de risc del deute públic espanyol pot superar els 750 punts, malgrat les fatxendoses declaracions de Rajoy en el sentit de no necessitar un segon rescat, després del rescat bancari. I avisa que la recessió podria ser molt més profunda de la prevista pel Govern central, donat que el PIB es contrauria el 2013 el -1,3%, molt per sota del -0,5% fixat en els pressupostos generals de l’Estat per l’any que ve.

L’executiu central està tractant de la pitjor manera possible els efectes d’una devastadora bombolla tricèfala: financera, immobiliària i impositiva.

1) Financera, perquè el Banc Central, el monopoli públic emissor de la moneda i qui finança els bancs comercials, va manipular artificialment els tipus d’interès a la baixa, permetent i promovent la gran festa nacional de la hipoteca, malgrat que el nivell d’estalvi real era mínim. El crèdit immobiliari total concedit (promotores, constructores i hipoteques), va passar de 350.000 milions d’euros, el 2003, a més d’1 bilió, el 2007. L’increment anual del crèdit superava el 20%, quan l’estalvi era quasi inexistent. Els bancs augmentaven els balanços gràcies a l’endeutament, i engreixaven els beneficis amb pràctiques empresarials tard o d’hora ruïnoses, endeutant-se a curt termini i invertint a llarg termini. Això significa la utilització sistemàtica dels diners dels clients dipositats en comptes corrents a la vista, sense remuneració, per concedir hipoteques a més de 30 anys. L’impagament de les hipoteques, sabent que hauria d’arribar a mitjà termini, significa la pèrdua dels escassos recursos propis de l’entitat financera i la seva fallida… O el rescat amb diners públics.

2) Immobiliària, perquè bona part del crèdit concedit va ser destinat al sector de la construcció. El número de vivendes construïdes va passar de 500.000, el 2001, a més de 850.000, el 2006. A Espanya, amb una població de només 45 milions d’habitants, es construïen més vivendes que a la suma d’Alemanya, França i Itàlia, amb una població superior als 200 milions.

3) Impositiva, perquè aquesta aguda febre constructora va proporcionar suculents ingressos públics a l’Administració. Així, la quantitat d’impostos recaptats el 2007 superava la de 2001 en 150.000 milions d’euros. L’Estat hauria d’haver considerat que eren ingressos molt extraordinaris i purament transitoris, que desapareixerien quan punxés la bombolla immobiliària. Però no ho va fer. Va preferir augmentar també la despesa pública, (mal)gastant en sous i salaris, i (mal)invertint en aeroports sense avions, AVEs sense passatgers i carreteres sense vehicles. Quan arriba la crisi i punxa la bombolla immobiliària, també ho van fer els ingressos públics. En canvi, la despesa pública no va caure en la mateixa proporció, perquè ja estava consolidada. El resultat és el que tothom coneix: d’un superàvit públic de 20.000 milions, abans del crac, es passa a un dèficit públic de 120.000 milions després (11,2% del PIB el 2009).

En aquests moments, l’Estat continua gastant un 30% més del que ingressa, depenent el govern Rajoy totalment dels inversors internacionals. Però aquests ja no es refien més d’un Estat maldestre, vanitós i incompetent, i busquen desfer-se del deute sobirà, forçant a la baixa la seva cotització i fent pujar la prima de risc. La quantitat de deute públic d’Espanya en mans dels estrangers ha passat del 55% del total a només el 35%. El passat dimecres, l’agència de qualificació Standard & Poor’s va rebaixar el deute públic espanyol al nivell del d’Azerbaiyan o Islàndia, i a un pas de l’anomenat “bo porqueria”.

La desconfiança dels mercats en el govern de Rajoy és tan elevada que ningú inverteix en el Regne d’Espanya. El finançament de la banca depèn totalment del Banc Central Europeu. Al mateix temps, la banca comercial utilitza el finançament del banc emissor, no per finançar empreses i famílies, sinó per finançar l’Estat. Tanmateix, l’executiu continua negant la necessitat d’un segon rescat i les reaccions a l’autodeclaració de solvència varien des de les sonores rialles a l’auditori de la London School of Economics a les declaracions del ministre alemany de Finances afirmant que Espanya no necessita cap programa d’ajuda, perquè pot sortir per si mateixa de la crisi. Cada dia que passa sense prendre les decisions correctes, retarda i dificulta la sortida de la crisi. Reeditarà Espanya la crisi japonesa de 1990 amb tota una generació perduda?

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: