Passar el Rubicó

Image

La contundent demanda d’independència feta per bona part de la societat civil catalana el passat Onze de Setembre marca un abans i un després de les relacions entre Catalunya i l’estat espanyol. L’opinió pública sempre precedeix a l’acció dels polítics, que es limiten a reaccionar d’acord amb la mateixa, buscant aconseguir el suport d’una majoria que els permeti accedir al poder. En aquestes circumstàncies, el sobiranisme entra de ple en els programes electorals dels diferents partits polítics.

La primera consideració que caldria fer és refusar aquells arguments contraris a la independència de Catalunya que són erronis o que no tenen cap tipus de base.

Primer, no cal dubtar de la viabilitat de Catalunya dins d’Europa. Països petits amb economies diversificades poden integrar-se perfectament en els mercats globalitzats, obrint-se al comerç internacional i interregional, tot aconseguint increments de renda per càpita i millores del capital humà. Qui està en crisi són els tradicionals i obsolets estats nació, nascuts en una època on el tamany de l’estat condicionava el tamany del mercat. Ja no és així i ara s’imposa el small is beautiful. L’estat espanyol és massa gran per donar resposta als greus problemes del ciutadà i massa petit per no haver de cedir competències a la Unió Europea en temes com la unió fiscal i bancària, en política energètica i defensa, en polítiques de promoció de la competència, en infraestructures de transport bàsiques com el corredor mediterrani o en grans projectes d’investigació i desenvolupament. El nombre de nous estats no deixa d’augmentar en l’àmbit internacional, i mentre l’estat espanyol excel·leix en incompetència i ineficàcia, petits països com Suïssa, Singapur, Finlàndia, Suècia o Holanda es consoliden com els líders mundials en competitivitat. De fet, la gestió de les poques polítiques que encara controla l’estat espanyol, com la legislació laboral o el sistema educatiu, no pot ser pitjor de la que és. L’atur del 25% és el més elevat del món occidental i suposa un veritable càncer social. I el projecte de reforma educativa del govern central no només pretén suprimir l’economia al batxillerat (a l’ESO no hi ha entrat mai), sinó que també busca modificar un sistema que ha permès als fills d’immigrants integrar-se a la societat catalana i competir sense desavantatges en el mercat laboral amb els fills dels que fa més temps que vivim a Catalunya.

Segon, l’argument que una Catalunya independent hauria d’assumir la part proporcional del deute públic d’Espanya és irrellevant. No només perquè això no està escrit enlloc i s’hauria de negociar, sinó també perquè un repartiment del deute públic comporta alhora un repartiment dels actius estatals. Catalunya tindria dret, per exemple, a reclamar una part dels quadres del Museo del Prado o l’orgue que presideix l’Auditorio Nacional de Música i que brilla per absència a l’Auditori de Barcelona.

Tercer, no ens hauríem d’acoquinar pel discurs de la por alimentat per alguns mitjans. L’amenaça que si Catalunya se’n va d’Espanya no es podran cobrar les pensions de jubilació és totalment falsa.
En el sistema de repartiment que tenim, les contribucions a la Seguretat Social no s’acumulen en un fons a nom del treballador, sinó que serveixen per pagar les pensions que cobren els jubilats en el mateix període. L’anomenat Fons de Reserva de les Pensions, que compta amb 63.000 milions d’euros, només permet pagar les pensions dels jubilats actuals durant mig any. A Catalunya les pensions estan garantides si som capaços de reduir l’atur, just on l’estat espanyol fracassa estrepitosament.
El vet espanyol per continuar a la Unió Europea és més preocupant, però tampoc determinant. Naturalment que seria preferible continuar dins l’euro. Una hipotètica (i improbable) exclusió total de la UE, però, ens hauria de fer adoptar una moneda pròpia vinculada a l’euro i establir acords com els que tenen Suïssa o Noruega (que no formen part de la UE) en la línia de garantir un mercat comú de mercaderies, persones i capitals.
L’argument del boicot als productes catalans és possible, si bé reduït a productes molt específics i difícilment mantenible en el temps. Per altra banda, l’experiència del boicot del cava català va ser determinant per contribuir a la seva expansió internacional.
En general, els catalans ens hem de fixar menys en el que diuen els mitjans de comunicació de Madrid, que tenen poca credibilitat fora de les fronteres espanyoles, i hauríem d’estar més atents i tenir presència en els canals de comunicació europeus i en la premsa internacional.

L’argument del dèficit fiscal crònic de Catalunya amb Espanya és molt important, però tampoc decisiu per justificar la secessió. En funció de qui faci el càlcul de costos i beneficis arriba a una conclusió… O a la contrària. En general, de cada 100 euros que Catalunya paga en impostos, només 55 es queden a Catalunya. La resta, 45 euros, se’n van. Això significa un dèficit fiscal anual aproximat del 8% del PIB català, uns 16.000 milions d’euros, que corresponen a 2.100 euros per persona. I no parlem d’un regal puntual, sinó d’una situació que es repeteix any rere any. Mentre l’estat central subinverteix sistemàticament a Catalunya, els catalans no podem utilitzar els nostres impostos per millorar la sanitat o l’educació, millorar les pensions o construir infraestructures que facin el nostre sistema productiu més competitiu.

L’atractiu principal d’una Cataluna independent, però, va més enllà de simples càlculs aritmètics, i ofereix la possibilitat de superar un sistema institucional espanyol controlat per una casta partidista i depredadora, dedicada a la recerca de rendes i a l’espoli sistemàtic. Catalunya no és pas aliena a casos de corrupció, ni molt menys, però el vigor de la nostra societat civil permet albirar un funcionament més efectiu de les institucions democràtiques i un marc jurídic i institucional més just i eficient. Els catalans hem d’escollir el camí d’una agonia certa, si seguim igual, o un futur incert, que no està escrit enlloc, i que depèn de nosaltres mateixos. Ha arribat el moment que Catalunya passi el Rubicó.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: