Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Cal rescatar només els bancs?

Cal rescatar només els bancs?

Una societat desenvolupada i pròspera es basa en el raonable principi que aquell qui millor serveix els seus conciutadans és recompensat amb guanys, mentre que qui no ho fa acumula pèrdues. El sistema de lliure empresa, operant en un entorn de competència, tendeix a assegurar aquests resultats. L’empresa productiva que proporciona béns o serveis lliurement demanats pel consumidor aconseguirà beneficis, i la que no sigui capaç de generar un valor superior al cost dels recursos consumits en el procés de producció tindrà pèrdues que, de perdurar, la portaran a no poder pagar els seus deutes i, a llarg termini, a la fallida. L’apropiació privada dels beneficis, en temps de vaques grasses, i la socialització de les pèrdues, quan esclata la crisi, no és possible… excepte si es tracta de la banca.

El govern espanyol va decidir, el passat estiu, rescatar les entitats financeres en fallida (Bankia, CatalunyaCaixa, Novagalicia i Banc de València), sol·licitant a les institucions europees un fons de rescat de fins a 100.000 milions d’euros i creant l’anomenat banc dolent. De nou, i com en la pujada dels impostos, Rajoy incomplia la seva paraula (“No estoy a favor de crear un banco malo”, varen ser les seves paraules, en seu parlamentària, el dilluns 19 de desembre del 2011, quan el rellotge del Congrés dels Diputats marcava les 20:25 hores).

Una empresa respon amb el capital o recursos propis de les pèrdues que pugui generar. En el moment en què es perd tot el capital social, ja molt reduït en el cas d’algunes entitats financeres altament endeutades, l’actiu o inversions de l’empresa igualen el total dels deutes a tornar. En aquests moments, la liquidació del banc permetria pagar tots els seus creditors, inclosos els comptes corrents dels clients, per altra banda garantits pel Fons de Garantia de Dipòsits fins a 100.000 euros per titular. Si l’empresa continua encara operant i acumulant pèrdues, el valor total dels deutes començarà a superar el valor dels actius i l’entitat haurà fet fallida.

És el cas de les antigues caixes d’estalvi mencionades abans, ara nacionalitzades i rescatades, totes vinculades a partits polítics (Bankia al PP i CatalunyaCaixa al PSC). Bona part de les seves inversions són crèdits fallits, materialitzats en solars buits, cases a mig construir, pobles fantasma, aeroports sense avions i carreteres sense cotxes, que han perdut tot el seu valor. En lloc d’exigir als gestors de les entitats tan pèssimament gestionades responsabilitats patrimonials i, si fos el cas, penals, el banc dolent comprarà els seus actius tòxics, aplicant un descompte mitjà del 45%, en el cas dels préstecs, i del 63%, si es tracta d’actius immobiliaris. El propòsit oficial és netejar els balanços de les entitats financeres, transferint els crèdits sub-prime a la nova societat gestora d’actius (anomenada Sareb), i reactivar de nou la concessió de crèdit, ara aturada per aquestes entitats zombies que impedeixen la circulació fluïda del diner fiduciari. El banc dolent, que entrarà en funcionament el proper 1 de desembre, pagaria els actius tòxics amb deute avalat per l’Estat (també altament tòxic per la crisi del deute sobirà espanyol), deute públic que serviria, com a garantia, per obtenir finançament barat del Banc Central Europeu. Amb el temps i una canya, el banc dolent hauria de vendre els actius immobiliaris, procedents d’execucions hipotecàries, quan la situació econòmica s’hagués normalitzat, en un termini hipotètic de 15 anys, tot aconseguint, en paraules del ministre Montoro, rendibilitats anuals de fins el 15% (!).

El total d’actius gestionats pel banc dolent no hauria de superar els 90.000 milions d’euros, i els seus recursos propis no arribarien ni al 5% d’aquesta quantitat. Això sí, l’estat demana que els bancs bons entrin en el capital del banc dolent (el Banco Santander ja ha decidit ser soci de la societat i el BBVA estudia fer el mateix), amb la intenció que els diners del rescat bancari, de fins a 100.000 milions, no computin com a deute públic.

El banc dolent genera un problema de moral hazard o risc moral. No és èticament justificable l’apropiació privada dels beneficis, en temps de bonança, i la socialització de les pèrdues, quan arriba la crisi. Els contribuents no tenim per què pagar el rescat bancari d’unes entitats mal gestionades, que a més premien els seus directius amb elevades remuneracions, contractes blindats, indemnitzacions i plans de pensions milionaris. Els ciutadans i les empreses no només patim la manca de crèdit, sinó que també se’ns fa responsables de la signatura d’unes hipoteques que, ara ens diuen, mai hauríem d’haver signat. Quan s’impaguen, per culpa de l’atur, moltes famílies es queden sense vivenda i continuen arrossegant el deute pendent de la hipoteca tota la vida.

És cert que altres països també han creat els seus bancs dolents. Suècia ho va fer a la dècada de 1990, però en condicions macroeconòmiques radicalment diferents a les actuals. El deute públic del país nòrdic suposava només el 40% del PIB (38% el 2011, i superàvit públic aquest mateix any). Res té a veure, per tant, amb el lamentable estat actual de les finances de l’estat espanyol (deute públic del 90% del PIB el 2012 i dèficit públic anual molt superior al 6,3% fixat pel govern). El rescat bancari, lluny de regenerar els actius tòxics immobiliaris, pot acabar infectant la totalitat del sistema financer i abocar Espanya a la ruïna total.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: