Archive

Archive for Desembre de 2012

Feliç 2013 (o no) !

el recorte para bankia

A les portes del nou any, l’executiu espanyol continua especulant en la possibilitat de demanar (o no) un rescat global a les institucions europees, després del recent rescat bancari. La prima de risc del deute espanyol, insostenible el juliol quan va superar els 630 punts, s’ha relaxat fins a situar-se per sota dels 400 punts. S’ha d’entendre que la percepció internacional de la solvència hispànica ha millorat? O és un simple efecte de les paraules del governador del BCE quan va anunciar que compraria deute perifèric en quantitats il·limitades?

Cal tenir clar que l’objectiu de dèficit públic fixat per Rajoy el 2012, el 6,3% del PIB, s’ha incomplert, i el rescat bancari el pot acabar situant en el 9%. La possibilitat del recurs últim al Banc Central ha servit per posposar el rescat global i congelar les reformes estructurals pendents de l’economia espanyola, que han de reactivar la productivitat i el creixement. El govern central no té cap incentiu en resoldre els desequilibris causats per les bombolles financera, política i immobiliària. El seu tacticisme miop busca només perpetuar els privilegis de l’oligarquia política i financera, a costa de sagnar el contribuent i debilitar la classe mitjana. La promesa de rescat europeu, per tant, només ha servit per acomodar en el poder un govern incomplidor.

Els problemes de dèficit i deute, però, continuen, i amb un PIB en recessió, la ràtio deute/PIB no deixa d’augmentar. El bon senyal de l’increment de les exportacions, concentrades en unes poques grans empreses, pot veure’s frenat pel Fiscal Cliff dels EUA o la desacceleració de la Xina.

El govern central no dubtarà, això sí, a forçar encara més l’ajust de les CCAA, que tenen un objectiu de dèficit de l’1,5% del PIB el 2012 i del 0,7% el 2013. El flamant govern de la Generalitat, per tant, s’haurà d’estrenar amb pujades generalitzades d’impostos i, molt em vull equivocar, reduccions de despesa en sanitat, educació i serveis socials.    

Més impostos

subida-de-impuestos

En els compassos preliminars de la desena legislatura catalana, el pacte CiU-ERC ha iniciat el camí amb el programa econòmic de la formació republicana. Davant la necessitat d’ajustar el pressupost, s’ha optat per incrementar la pressió fiscal i els impostos ja existents, així com també introduir-ne de nous, com un impost mediambiental, sobre dipòsits bancaris o pisos buits.

No n’hi ha prou de tenir l’impost de renda més elevat del món, després de Suècia i d’una petita illa de les Antilles? Cal haver de pagar els tràmits notarials i actes jurídics documentats, com al constituir una empresa, més cars de tota Espanya? Recordem que mentre a Madrid, Balears i València bonifiquen amb el 100% l’impost de patrimoni, a Catalunya es rebaixa el mínim exempt a 500.000 euros i es planteja un recàrrec a unes grans fortunes encara no concretades. Tot plegat, no només desincentiva el treball productiu, sinó que afavoreix la deslocalització empresarial i personal (pensem, per exemple, en Gerard Depardieu ara a Bèlgica) i dissuadeix la inversió.

El nivell general de preus és més elevat a Catalunya que a la resta de l’estat espanyol. Si, a més, considerem que el bitllet del transport públic, la taxa de l’euro per recepta o el recàrrec al preu dels carburants i els peatges de les autopistes són els més alts d’Espanya, comprendrem com la renda real es redueix significativament.

El bipartit convergent-esquerrà també es planteja tornar a implantar a Catalunya l’impost de successions, que a Madrid i València bonifiquen amb el 99% de la quota. La proposta, encara sense concretar, implicaria augmentar la tributació per aquest impost i eliminar les exempcions. Donat que els valors cadastrals dels immobles estan artificialment inflats, la càrrega tributària de les herències que continguin pisos es dispararia.

En ciutats com Manresa, on encara està en vigor la hipervaloració cadastral del 2007, en el punt culminant de la bombolla immobiliària, qui hereti algun immoble que no sigui l’habitatge habitual pot tenir seriosos problemes per liquidar l’impost, si no disposa de molts diners en efectiu, i es pot veure obligat a renunciar a l’herència per no poder fer front al pagament de l’impost. 

El rescat dels poderosos i la destrucció de la classe mitjana

fusio-caixes

 

Aquesta setmana, el govern espanyol ha rebut 39.500 milions d’euros del fons de rescat permanent de l’Eurozona per recapitalitzar els quatre bancs nacionalitzats, Bankia, CatalunyaCaixa, Novagalicia i Banc de València, i també per injectar capital al banc dolent. En total, els quatre bancs rebran prop de 37.000 milions d’euros, mentre que uns 2.500 milions aniran pel banc dolent. Antoni Abad, president de la patronal Cecot, ha demanat amb lucidesa que aquests diners es facin arribar a les petites i mitjanes empreses, tan necessitades de crèdit, i no a les entitats financeres rescatades. El cap de la patronal vallesana defensa també una ordenada liquidació i tancament dels bancs que estan en pitjor situació, com és norma habitual en l’àmbit mercantil, considerant que la liquidació és menys costosa per al contribuent que el rescat. Malauradament, no serà així.

La política de Rajoy està encaminada a salvaguardar els privilegis de la minoria política, financera i monopolista, a costa d’arruïnar el contribuent i d’empobrir massivament la societat civil. Per mantenir els privilegis de l’oligarquia dominant, no en té prou en augmentar tots els impostos, o planejar introduir-ne de nous sobre els dipòsits bancaris i la compra d’accions, i reduir la despesa social en sanitat, educació i serveis socials, contribuint a l’augment més important de la pobresa a tota la Unió Europea, sinó que necessita recórrer a un immens endeutament, que significa la ruïna de vàries generacions i dificulta la sortida de la crisi.

Les ajudes directes a la banca superen el 20% del PIB, més de 200.000 milions d’euros, i signifiquen el desmantellament de les caixes d’estalvi, en circumstàncies on el seu model d’arrelament al territori propi basat en l’imperi de la confiança i la proximitat, l’existència d’obra social, i el crèdit vinculat a famílies i petites i mitjanes empreses, és més necessari que mai. Aquest model s’ha perdut per culpa del predomini dels interessos polítics en la direcció de les caixes, el creixement desmesurat i la massiva inversió errònia en el sector immobiliari.

Minories privilegiades versus masses empobrides

PARAISÓPOLIS

Les últimes dades de l’atur a l’estat espanyol no poden ser pitjors. L’atur registrat assoleix un nou rècord al superar els 4,9 milions d’aturats inscrits a les oficines públiques (més de 650.000 a Catalunya), deixant els ocupats en només 16,5 milions. La línia vermella d’insostenibilitat del sistema públic de pensions s’ha traspassat (menys de 2 treballadors per cada jubilat) i l’atur juvenil supera de llarg el 50%, provocant l’èxode dels joves més capaços i dinàmics, així com l’envelliment d’una societat cada vegada més improductiva i decadent.

Al mateix temps, l’oligarquia política, financera i empresarial continua proporcionant signes evidents d’enriquiment personal i corrupció institucional. L’última presumpta trama de corrupció urbanística i política, l’anomenat Cas Mercuri, s’ha destapat a l’ajuntament de Sabadell, quan encara ressona el Cas Pretòria al consistori de Santa Coloma de Gramenet. També aquesta setmana ha estat notícia la detenció de l’expresident de la patronal espanyola, Díaz Ferrán, per un delicte d’alçament de béns i blanqueig de diners.

Els plans de rescat d’algunes entitats financeres en fallida continuen endavant, simultàniament a la destrucció de la classe mitjana i a l’empobriment massiu de sectors socials cada vegada més majoritaris, que han de recórrer a la beneficència privada i als serveis socials per cobrir les necessitats més bàsiques. El rescatat sector financer compra el deute públic de l’estat, tot alimentant un cercle viciós, alhora que nega el finançament a unes maltractades petites i mitjanes empreses, les úniques que poden impulsar el creixement, la creació d’ocupació i la reducció del monstruós deute acumulat. Unes Pimes, per altra banda, que lluiten per sobreviure al costat de grans grups empresarials monopolistes i que operen en mercats protegits, com les empreses elèctriques, d’energia o telecomunicacions.

Per sortir del perillós atzucac on ens trobem, cal reconstruir un sistema institucional, just i eficient, que eviti la fractura social entre una minoria privilegiada i una creixent massa depauperada.