Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Ricard III i la monarquia anglesa versus Rajoy i la democràcia espanyola

Ricard III i la monarquia anglesa versus Rajoy i la democràcia espanyola

427px-King_Richard_III
Les restes mortals d’Enric III, rei d’Anglaterra, han estat trobades a un parking de Leicester (160 km al nord-oest de Londres). Ricard III va ser rei d’Anglaterra no pas per massa temps, entre 1483 i 1485, morint a la batalla de Bosworth. Va ser l’últim rei de la dinastia Plantagenet. Després vindrien els Tudor amb Enric VII.

Ricard III passa per ser un monarca cruel, ambiciós i sense escrúpols. A la mort del seu germà, el rei Eduard IV, la línia dinàstica continuava en el seu nebot Eduard V. Però l’ambició de poder de Ricard va ser superior. Va fer tancar els seus dos petits nebots, de poc més de 10 anys, a la Torre de Londres i, segons narració de William Shakespeare, va ordenar assassinar-los.

Sense competidors pel tron, Ricard es va coronar rei. En el ser curt regnat va fundar el King’s College i el Queen’s College de Cambridge, la que seria alma mater de l’estimat economista John Maynard Keynes, així com també un cor a la catedral de York.

Però els partidaris d’Eduard IV no es varen quedar inactius. Van conspirar contra Ricard III i el venceren el 22 d’agost de 1485 a la batalla de Bosworth. Ricard III va lluitar hàbilment, però traït pel comte de Derby, antic aliat i amic seu, va acabar sent acorralat i mort per l’enemic. El vencedor de la batalla, Enric VII, de la família dels Tudor, no va ser, naturalment, massa respectuós amb Ricard III. El seu cos va ser llançat a una fosa propera a l’església franciscana dels Grey Friars, on ara s’han trobat les seves restes mortals.

Fins aquí la història de Ricard III, l’últim monarca del llinatge dels York. L’ambició pel poder el va portar a assassinar els seus nebots, però ell tampoc tindria un final feliç.
Cal destacar que l’accés al poder, en aquestes circumstàncies, estava reservat per dret de naixement a unes determinades famílies nobles. El rei era el propietari d’uns territoris, dels que cobrava impostos. El percentatge d’apropiació era relativament baix comparat amb els estàndards actuals i el pla d’acció, necessàriament, havia de ser a llarg termini, tenint cura de no extorsionar en excés els seus súbdits. Si espoliava en excés, el valor de les seves propietats disminuïa ràpidament. El propietari busca conservar i augmentar el valor de la seva propietat, i no pas destruir-lo.
A diferència dels monarques predemocràtics, els polítics actuals tenen l’usdefruit de les rendes del govern, però no la plena propietat. Durant el termini d’una legislatura, en principi, poden aspirar a exprémer tot el que donguin de si les rendes polítiques. Però les normes del sistema democràtic indiquen o que el termini de permanència en el poder està limitat per llei (EUA) o que el termini de permanència en el poder està limitat fins que l’aritmètica parlamentària marqui noves aliances polítiques.

Per altra banda, els excessos i abusos de poder en la monarquia predemocràtica es podien acabar pagant amb la pròpia vida. Una revolta en contra de parents de la mateixa família o d’una família noble rival podia acabar fàcilment amb la vida del dèspota. I així va ser en el cas de Ricard III.
Actualment, les regles del joc polític i de l’accés al poder són radicalment diferents. Els partits polítics són les organitzacions que acumulen tot el poder. De la monarquia no parlamentària hem passat a la partitocràcia democràtica. En la nostra modernitat tothom pot entrar dins l’estructura dels partits polítics i, a través del servilisme personal, intentar trepar, escalar posicions i retenir privilegis discrecionals.

Per altra banda, avui no hi ha límits a l’exercici i abús del poder. Tots els partits, sense excepció, estan esquitxats per escàndols de corrupció. La corrupció esdevé institucional. El poder judicial, depenent en última instància dels polítics, no pot actuar amb les funcions que teòricament té encomenades. Abans hi havia oposició real al dèspota de torn, que era deposat o senzillament aniquilat. Ara no hi ha un contrapoder real als abusos dels polítics de tots els colors.

On estan els exèrcits formats pels 6 milions d’aturats a l’estat espanyol? Només la seva respiració provocaria una tempesta, el seu marxar pels carrers un retrunyir, la seva veu un clam eixordador.
5.000 soldats varen derrotar a Enric III i 6.000.000 d’aturats no tenen veu? Com és possible? Estan, potser, dopats pels subsidis públics o esperant una impossible trucada del Instituto Nacional de Empleo?

Anuncis
  1. jgarfia
    febrer 6, 2013 a les 11:30 am

    Interessant enfocament. Original i raonat.

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: