Arxius
Volem treballar !!
Aquesta setmana, al mateix temps que la Borsa espanyola pujava amb força i la prima de risc del deute públic es reduïa a mínims anuals, l’atur aconseguia el nou i esfereïdor rècord de 6.200.000 aturats, el 27,2% de la població activa. No és pas la primera vegada que, en una economia malalta i bipolar, coexisteixen indicadors financers positius amb dades reals tremendament negatives. Un senyal més del desequilibri existent entre un sector financer hipertrofiat i disfuncional, que no contribueix a la reactivació i finançament d’un sector productiu desestructurat i profundament deprimit, sinó que abans el vampiritza i afebleix. Un senyal més de la gran distància que separa Wall Street (sector financer) de Main Street (sector real).
L’eufòria borsària es deu a l’expectativa que Brussel·les concedeixi dos anys de pròrroga al govern espanyol per controlar i reduir el més gran dèficit públic d’Europa (10,6% del PIB, incloent el rescat bancari, o 7,1% sense incloure’l), i a la massiva injecció monetària del Banc Central del Japó. També hi contribueix la possibilitat que el BCE retalli el tipus d’interès per sota del 0,75% actual a la propera reunió del 2 de maig, donat que la desacceleració d’Europa comença a afectar també Alemanya. El país germànic té una previsió de creixement anèmic de només el 0,5%, i ha vist com l’índex industrial que avalua les condicions de negoci en el sector de la fabricació ha caigut més del previst.
En un entorn mundial on els bancs centrals opten directament per fabricar grans quantitats de diners, especialment dòlars i iens, una política monetària menys expansiva del BCE provoca una apreciació relativa de l’euro i una dificultat afegida a l’exportació de productes alemanys, encarits artificialment per la manipulació monetària dels bancs emissors. Una nova tanda de massives injeccions de liquiditat tenen un efecte semblant a l’increment de la dosi ingerida de droga o alcohol. A curt termini, les borses reaccionen a l’alça i una tímida sensació de calma o discreta alegria sembla obrir un parèntesi a la profunda crisi. Cal que no ens enganyem. És només una pura il·lusió monetària que no serveix per millorar el sector real. A mitjà i llarg termini, els desequilibris tendiran a agreujar-se. Com a molt, la creació de moneda serveix per guanyar temps, tot esperant les indispensables reformes estructurals que ja fa sis anys que s’esperen.
Que hi hagin 6.200.000 persones que no puguin aportar el seu treball diari és un crim, una veritable esclavitud de cadenes més subtils que les dels antics esclaus forçats a treballar sense llibertat. Que hi hagin 6.200.000 persones que no puguin treballar és una condemna i un atac directe a la seva dignitat personal. Que hi hagin 6.200.000 persones que no puguin treballar és un fracàs absolut dels líders polítics, empresarials i sindicals.
En una societat més o menys lliure, l’índex d’atur “normal”, anomenat friccional, és aproximadament del 4%. Serien les persones que busquen el seu primer treball després d’acabar l’etapa de formació, i estan momentàniament sense feina, o les persones que deixen un treball per anar a trobar-ne un altre, possiblement millor, i també estan momentàniament sense feina en el període de recerca.
Però un 27,2% d’atur és absolutament injustificable. Els 6.200.000 aturats no haurien de restar amagats o silenciosos, dopats per subsidis públics o sostinguts per almoines desinteressades. Haurien de manifestar-se i reivindicar el seu dret i alhora deure bàsic al treball.
Volem saber va ser la resposta espontània de la societat als brutals atemptats de Madrid-11M, davant l’intent del govern d’Aznar de falsejar la informació real. Amb la gent al carrer, el govern del PP va caure. Volem treballar hauria de ser la resposta espontània de la societat a les infames i denigrants xifres de l’atur espanyol. La mobilització al carrer d’un exèrcit de més de 6.000.000 d’aturats és capaç de trencar qualsevol tipus de cadenes. Fins i tot, les que imposa el govern més corrupte i ineficient.
Les negres perspectives d’Espanya
L’últim informe del FMI empitjora encara més les previsions d’Espanya per aquest any. Eleva la caiguda del PIB fins a l’1,6%, una xifra pitjor a les sempre hiperoptimistes previsions del govern Rajoy, i situa l’atur en el 27% de la població activa.
La caiguda de l’activitat econòmica significa un augment automàtic de la despesa pública, en subsidis d’atur per exemple, i un decrement dels ingressos per la menor recaptació impositiva. Per tant, el dèficit públic augmenta, convertint en paper mullat totes les elucubracions del govern, i el deute públic també, superant enguany el 95% del PIB.
Superem ja la mitjana europea del 90%, i convertim en anècdota el baix nivell de deute del 36% assolit en el 2007. Els alts nivells d’endeutament eleven la prima de risc i els interessos a pagar, fet que contribueix a augmentar de nou la despesa i el dèficit, en un cercle viciós de fatals conseqüències.
Un estudi de Reinhart i Rogoff ens recorda que quan la ràtio deute/PIB supera el 90%, la càrrega excessiva de l’endeutament frena el creixement econòmic de la propera dècada. Instal·lats com estem en el decreixement, i considerant que l’economia espanyola necessita creixements positius superiors al 2% per poder reduir l’atur, no és descartable que el manteniment de l’exèrcit d’aturats acabi generant greus revoltes socials al carrer.
El rescat bancari espanyol, intentant evitar l’amputació de les antigues caixes de titularitat pública, corre el risc de gangrenar el conjunt de la societat. I és que el teixit empresarial i les famílies no tenen accés al crèdit bancari, o ho fan a uns costos prohibitius. Que una empresa espanyola s’hagi de finançar al 10%, mentre que una d’alemanya ho faci al 2%, és un clar desavantatge competitiu que portarà a incrementar els preus de venda dels productes espanyols i, en últim terme, a tancar l’empresa.
El govern espanyol ha de liberalitzar l’economia per rebaixar costos i ser més competitius, abaratint la contractació de treball i flexibilitzant els sectors oligopolístics regulats, com l’energia o els transports. Algú es creu que ho farà?
De bombolla en bombolla
Japó va entrar en crisi a inicis de 1990. Després de més de dues dècades d’estímuls monetaris, rebaixant artificialment el tipus d’interès al 0% i augmentant la massa monetària, així com també d’expansió fiscal, fomentant les despeses de l’Estat i situant el deute públic al nivell més alt entre les economies industrialitzades ( més del 200% del PIB), l’economia nipona segueix en l’actualitat amb un creixement anèmic i sense presentar signes clars de reactivació.
El nou governador del Banc del Japó, Haruhiko Kuroda, diagnosticant que la potinga medicinal utilitzada és l’encertada però la dosi insuficient, va anunciar aquesta setmana un nou programa d’hiperestimulació monetària. Concretament, preveu la fabricació de diners per un import equivalent a 500.000 milions d’euros anuals. La base monetària, és a dir la suma dels diners en efectiu més les reserves bancàries dipositades al banc central, passaria de 1,08 bilions d’euros a finals de 2012 a 2,13 bilions a finals de 2014, el que equival al 55% del PIB japonès. Aquesta allau de liquiditat és fins i tot superior a la creada per la Reserva Federal, considerant que l’economia nord-americana és tres vegades més gran que la japonesa i que el termini en què es duplica la base monetària als EUA és de cinc anys, davant dels dos anys fixats per Tòquio.
L’instrument monetari habitual per incrementar l’oferta monetària són les compres de mercat obert per part del banc emissor (open market operations). Es preveu que el banc central japonès multipliqui per 7 la compra de títols de deute públic de l’estat, encara que això signifiqui incomplir la “norma dels bitllets”, vigent des de 2001, que obligava a què les compres de deute públic fossin inferiors a la quantitat de bitllets en circulació.
Notem que en l’actual ordre financer, caracteritzat pel monopoli públic d’una moneda purament fiduciària, el Banc Central crea uns diners del no-res que es canalitzen cap a l’Estat o la banca comercial. A la vegada, la banca comercial és el tenidor més important de deute públic, que utilitza com a garantia col·lateral per obtenir finançament del banc emissor. En definitiva, un triangle amorós i incestuós format pel Banc Central, l’Estat i la Banca Comercial que es retroalimenta de forma contínua i viciosa. Es creen diners del no-res per finançar la despesa pública, concretant-se en títols de deute públic subscrits majoritàriament per la banca. Quan la banca s’aboca al precipici de la fallida, no se la deixa caure i se la rescata emetent més deute públic, a càrrec del contribuent i amb origen en el banc emissor; deute públic que tornarà bàsicament als balanços ja pútrids de la mateixa banca en fallida. Un cercle veritablement viciós i pervers.
Els objectius perseguits amb aquest programa d’hiperestimulació monetària són incrementar la despesa, impulsar el creixement i no descontrolar la inflació.
L’estímul de la despesa pública està assegurat, encara que sigui a costa de desplaçar despesa privada (efecte crowding-out o expulsió del sistema privat) i mantenir el desajust en l’estructura produtiva. El sector públic no tindrà cap problema en construir obres públiques faraòniques o organitzar ruïnosos plans d’estímul a l’Economia com el zapateril Pla E. Notem, però, que seria molt més eficient, equitatiu i descentralitzat que els nous diners creats, 500.000 milions d’euros anuals, es distribuïssin per tota l’economia i es fessin arribar a tots els subjectes econòmics. Per què només a l’Estat i a la Banca Comercial? Per què mantenir aquesta jerarquia privilegiada? Amb una població d’uns 125 milions, el Banc del Japó podria “regalar” 4.000 euros a tots i cada un dels japonesos. O en termes de Milton Friedman, l’helicòpter del banc emissor podria alçar el vol per escampar i fer ploure els diners per tots els racons de les illes nipones. Part dels nous diners s’estalviarien i part es consumirien.
El segon objectiu, el creixement sostingut a llarg termini de l’economia, continuarà sense aconseguir-se, encara que a curt termini la depreciació del ien i els projectes públics finançats amb el nou diner provoquin una falsa eufòria econòmica.
Finalment, respecte al control de la inflació, i malgrat que la taxa d’inflació oficial s’aconsegueixi mantenir per sota del 2%, l’expansió monetària contribuirà inevitablement a la creació de noves bombolles. L’increment en el preu dels actius afectats per l’estimulació monetària no té per què caure dins dels estrets límits de la cistella de consum bàsic de les famílies. Per tant, la creació de diners no ha d’anar necessàriament unida a un augment de l’IPC. L’estímul monetari pot tenir conseqüències sense aixecar cap tipus d’alarma social. I on podríem localitzar el nou territori bombolla? Doncs, sense haver de pensar massa, en el creixent deute públic. I així, de bombolla en bombolla, es va escrivint la història…
Visita al Palau de la Música
Ahir dijous vàrem realitzar la visita educativa al Palau de la Música Catalana. Es paga una quota per estudiant i et passegen per la platea del bonic auditori modernista català (i universal), dient que el va projectar Domènech i Montaner en temps de Lluís Millet (cognom que el seu descendent no directe Fèlix ha embrutat ignominiosament). Un es deixa acaronar per la càlida policromia que desprenen els raigs de sol atravessant els vitralls, i es recrea amb les escultures de l’escenari. A la dreta, presidida per la imatge imponent d’un Beethoven angoixat i d’unes valquíries amenaçants, es representa la música culta. A l’esquerra, i sota la mirada afable d’Anselm Clavé, la música popular.
Presidint el Palau hi ha l’orgue. 4 teclats manuals i pedaler, 63 registres i més de 4.000 tubs. Molt orgue per només sonar en 3 concerts anuals (més algunes aportacions puntuals simfòniques i corals). Bé, 3 concerts anuals i l’audició inclosa en la visita de la famosíssima Tocata en re menor de Bach. Només la tocata, això sí; que la fuga ja és més cara.
Per un preu zero, que no pas amb un cost nul, aquesta és la meva versió personal de la Tocata i Fuga en re menor, de Johann Sebastian Bach:
La crisi i la creació de diners
El Japó va entrar en crisi a inicis de 1990. Després de més de dues dècades d’estímuls monetaris, rebaixant artificialment el tipus d’interès al 0% i augmentant la massa monetària, així com també d’expansió fiscal, fomentant les despeses de l’Estat i situant el deute públic al nivell més alt entre les economies industrialitzades, l’economia nipona continua amb un creixement anèmic i sense presentar signes clars de reactivació.
El nou governador del Banc de Japó, Haruhiko Kuroda, diagnosticant que el medicament és l’encertat però la dosi insuficient, ha anunciat aquesta setmana un nou programa d’hiperestimulació monetària. Concretament, preveu la fabricació de diner per un import equivalent a 500.000 milions d’euros anuals. La base monetària, això és la suma dels diners en efectiu més les reserves bancàries dipositades en el banc central, passaria de 1,08 bilions d’euros a finals de 2012 a 2,13 bilions a finals de 2014, equivalent al 55% del PIB. Aquesta allau de liquiditat és fins i tot superior a la creada per la Reserva Federal nord-americana. Es preveu que el banc central japonès multipliqui per 7 la compra de títols de deute públic de l’estat, encara que això signifiqui incomplir la “norma dels bitllets”, que obligava a què les compres de deute públic fossin inferiors a la quantitat de bitllets en circulació.
Els objectius perseguits són estimular la despesa, impulsar el creixement i mantenir la inflació controlada.
L’estímul de la despesa pública està assegurat, malgrat sigui a costa de desplaçar la despesa privada.
El creixement sostingut a llarg termini continuarà sense aconseguir-se, encara que a curt termini la depreciació del ien i els projectes públics finançats amb la creació dels nous diners provoquin una falsa eufòria passatgera.
Finalment, i malgrat que la taxa d’inflació oficial continuï baixa, l’expansió monetària contribuirà inevitablement a la creació de noves bombolles. Com quina? Doncs com la bombolla del deute públic.
La factura de la llum
El govern espanyol ha anunciat que la factura elèctrica, en la tarifa d’últim recurs, baixarà un 6,6% a partir d’aquest mes d’abril, el que significarà un estalvi mitjà d’uns 30 euros anuals.
El motiu és la reducció en un 15% del cost de producció a l’última subhasta elèctrica del passat 20 de març, mentre que el Ministeri d’Indústria va mantenir sense variació els altres costos per peatges d’accés. Després que en els últims cinc anys la factura de la llum s’hagi incrementat un 60%, és realment aquesta una bona notícia per les economies domèstiques, o potser només una cortina de fum per enganyar i distreure a la ciutadania dels gravíssims problemes que ens afecten?
La tarifa elèctrica que paguem els consumidors es divideix en dues parts: els costos de producció d’electricitat i els de comercialització, que engloba, entre altres, les primes per fomentar les energies renovables, l’anomenat dèficit de tarifa, la moratòria nuclear, el component insular i el transport i distribució d’electricitat.
El cost de producció es determina en una subhasta o mercat financer on interven els bancs, a més de les empreses elèctriques, i que el govern pot reduir artificialment al comptabilitzar les energies renovables i la nuclear a cost zero.
Les primes per incentivar l’ús de les energies renovables, eòlica i solar, va ser una aposta de Zapatero, continuada per Aznar, consistent en subvencionar amb 80 euros per Mwh l’eòlica i 400 euros per Mwh la solar. Amb aquestes ajudes públiques, les energies verdes poden no contaminar, sens dubte, però resulten caríssimes (el cost Mwh de l’energia nuclear és de 15 euros, el carbó 55 euros i el gas 75 euros).
El dèficit de tarifa és precisament la diferència entre els ingressos que reben les empreses elèctriques, que fixa el govern, i els costos regulats de subministrar l’electricitat. Malgrat que els ciutadans espanyols paguem una de les factures elèctriques més cares de la Unió Europea, el dèficit del sistema elèctric, que haurem d’acabar pagant tots els contribuents, supera els 30.000 milions. Per tant, malgrat la part visible de la factura de la llum disminuirà un 6%, la part invisible de la factura augmentarà molt més.
La fallida de les pensions
Qualsevol país amb un mínim de garanties jurídiques i institucionals prohibeix i persegueix els anomenats fraus piramidals, consistents en oferir uns guanys ficticis generats gràcies a les aportacions monetàries pròpies i a les de futurs clients, que també seran enganyats amb la promesa d’obtenció de grans beneficis. El frau només pot prosperar si augmenta el número de noves víctimes. Aquest esquema piramidal fraudulent és força recurrent i en són exemples el de Carlo Ponzi als Estats Units de 1920, de qui prendrà el nom, el de Baldomera Larra, filla de l’escriptor Mariano José de Larra i que prometia a qui li deixava or tornar-lo duplicat en el termini d’un mes, o el més recent de Bernard Madoff, un dels savis de Wall Street empresonat per estafar més de 50.000 milions de dòlars. A Espanya, l’article 23 de la llei d’ordenació del comerç minorista de 1996 prohibeix els contractes que ofereixen un benefici econòmic basat en la progressió geomètrica del número futur de persones reclutades o inscrites.
Curiosament, l’actual sistema espanyol de pensions té la mateixa estructura que una venda piramidal, prohibida en l’àmbit mercantil. Les prestacions dels jubilats són finançades amb les actuals contribucions dels treballadors en actiu i, així mateix, les pensions futures dels ocupats dependran de les cotitzacions a pagar per la propera generació. Nous cotitzants novells han d’entrar en el sistema conforme es van retirant els treballadors jubilats. I aquí sorgeixen els problemes. L’estructura demogràfica regressiva d’Espanya i el ràpid envelliment de la població asseguren la insostenibilitat del sistema a curt termini.
L’any 1970, el grup més nombrós era el comprès entre els 0 i 5 anys d’edat i el percentatge dels menors de 16 anys representava el 30% del total, mentre que els més grans de 64 anys només el 9,67%. Actualment, les xifres ja s’han invertit i els menors de 16 anys representen només el 15%, la meitat, mentre que el segment en edat de jubilació s’ha duplicat i supera el 18%. Pel 2052, la població majoritària es concentrarà entre els 50 i 65 anys, al mateix temps que el nombre d’ancians amb dret teòric a percebre una pensió es dispararà fins a suposar el 37% de la població total. El nombre de cotitzants per cada pensió pagada presenta una caiguda continuada, passant de 2,8 el 2007, a només 1,9 en el moment actual. Concretament, amb dades del passat mes de juliol, 17.031.738 d’afiliats abonaven 8.918.804 de pensions. La Seguretat Social, malgrat monopolitzar tots els fluxos monetaris i ingressar 101.106 milions d’euros per cotitzacions socials l’any passat, ja va presentar un dèficit superior als 10.000 milions el 2012.
Sense la centralització dels cobraments que comporta la caixa única, la fallida del sistema actual de pensions seria absoluta a Galícia o Astúries, on el nombre de pensions supera el de cotitzants. L’edat de jubilació passa dels 65 als 67 anys i l’últim decret llei del PP endureix els requisits per accedir a la jubilació anticipada, exigint un mínim de 35 anys cotitzats i rebaixant també la pensió mensual a percebre. Podem intuir, sense necessitat d’excessiva sagacitat, que això és només l’inici de futures reduccions de les pensions, alhora que s’allargarà l’edat de jubilació. Qui primer va instaurar aquest sistema de pensions públic i de repartiment va ser Otto von Bismarck, el canceller de ferro artífex del primer Reich alemany, l’any 1881. Va fixar l’edat de jubilació als 65 anys després d’inquirir d’un actuari que l’edat mitjana de vida era de 66 anys. Pensava, amb certesa, que les pensions públiques contribuirien a conformar una societat més servil davant l’Estat, alhora que el govern milloraria la seva situació financera a l’apropiar-se del cobrament de les cotitzacions socials.
A Espanya, la pensió de jubilació suposa el 75% dels ingressos totals d’un jubilat. Amb la fallida imminent d’aquest sistema, hem de resignar-nos a la misèria? No, perquè l’alternativa a un sistema de pensions públic i de repartiment existeix, i és el sistema privat de capitalització. Altres països, com Xile, Gran Bretanya o Suècia, ja han encarat la transició cap un sistema de capitalització. En aquest sistema, les aportacions van a parar a un fons individualitzat que s’inverteix en actius financers i es recupera en el moment de la jubilació, degudament capitalitzat.
És urgent la transició del sistema de pensions públic i de repartiment a un de capitalització.
Primer, perquè l’actual sistema públic està en fallida.
Segon, perquè no és eficient des del punt de vista financer i els rendiments que ofereix són molt baixos.
Tercer, perquè afecta negativament el creixement econòmic i el desenvolupament social, reduint el nivell d’estalvi i repercutint negativament sobre la inversió, la producció i l’ocupació.
Quart, perquè perjudica la població més pobra i desfavorida. Les persones amb més recursos gaudeixen d’una educació més prolongada i de major qualitat. La seva incorporació al mercat de treball és posterior, cotitzen menys anys, però gaudeixen de majors pensions, complementades amb fons privats, i durant més anys per gaudir d’una esperança de vida superior.
Cinquè, perquè perjudica la població masculina. L’esperança de vida de les espanyoles arriba als 85 anys, mentre que la dels homes és només de 79 anys. Per tant, les dones cobren les pensions, de mitjana, 6 anys més que els homes.
I sisè, perquè l’actual sistema perjudica la població més jove, que haurà de pagar més i durant més anys per sostenir una població cada vegada més envellida, amb l’afegit que quan els toqui a ells percebre una pensió, no hi haurà qui la pagui.
Jordi Franch Parella Weblog 