Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > De bombolla en bombolla

De bombolla en bombolla

burbujas-financieras-01

Japó va entrar en crisi a inicis de 1990. Després de més de dues dècades d’estímuls monetaris, rebaixant artificialment el tipus d’interès al 0% i augmentant la massa monetària, així com també d’expansió fiscal, fomentant les despeses de l’Estat i situant el deute públic al nivell més alt entre les economies industrialitzades ( més del 200% del PIB), l’economia nipona segueix en l’actualitat amb un creixement anèmic i sense presentar signes clars de reactivació.

El nou governador del Banc del Japó, Haruhiko Kuroda, diagnosticant que la potinga medicinal utilitzada és l’encertada però la dosi insuficient, va anunciar aquesta setmana un nou programa d’hiperestimulació monetària. Concretament, preveu la fabricació de diners per un import equivalent a 500.000 milions d’euros anuals. La base monetària, és a dir la suma dels diners en efectiu més les reserves bancàries dipositades al banc central, passaria de 1,08 bilions d’euros a finals de 2012 a 2,13 bilions a finals de 2014, el que equival al 55% del PIB japonès. Aquesta allau de liquiditat és fins i tot superior a la creada per la Reserva Federal, considerant que l’economia nord-americana és tres vegades més gran que la japonesa i que el termini en què es duplica la base monetària als EUA és de cinc anys, davant dels dos anys fixats per Tòquio.

L’instrument monetari habitual per incrementar l’oferta monetària són les compres de mercat obert per part del banc emissor (open market operations). Es preveu que el banc central japonès multipliqui per 7 la compra de títols de deute públic de l’estat, encara que això signifiqui incomplir la “norma dels bitllets”, vigent des de 2001, que obligava a què les compres de deute públic fossin inferiors a la quantitat de bitllets en circulació.

Notem que en l’actual ordre financer, caracteritzat pel monopoli públic d’una moneda purament fiduciària, el Banc Central crea uns diners del no-res que es canalitzen cap a l’Estat o la banca comercial. A la vegada, la banca comercial és el tenidor més important de deute públic, que utilitza com a garantia col·lateral per obtenir finançament del banc emissor. En definitiva, un triangle amorós i incestuós format pel Banc Central, l’Estat i la Banca Comercial que es retroalimenta de forma contínua i viciosa. Es creen diners del no-res per finançar la despesa pública, concretant-se en títols de deute públic subscrits majoritàriament per la banca. Quan la banca s’aboca al precipici de la fallida, no se la deixa caure i se la rescata emetent més deute públic, a càrrec del contribuent i amb origen en el banc emissor; deute públic que tornarà bàsicament als balanços ja pútrids de la mateixa banca en fallida. Un cercle veritablement viciós i pervers.

Els objectius perseguits amb aquest programa d’hiperestimulació monetària són incrementar la despesa, impulsar el creixement i no descontrolar la inflació.

L’estímul de la despesa pública està assegurat, encara que sigui a costa de desplaçar despesa privada (efecte crowding-out o expulsió del sistema privat) i mantenir el desajust en l’estructura produtiva. El sector públic no tindrà cap problema en construir obres públiques faraòniques o organitzar ruïnosos plans d’estímul a l’Economia com el zapateril Pla E. Notem, però, que seria molt més eficient, equitatiu i descentralitzat que els nous diners creats, 500.000 milions d’euros anuals, es distribuïssin per tota l’economia i es fessin arribar a tots els subjectes econòmics. Per què només a l’Estat i a la Banca Comercial? Per què mantenir aquesta jerarquia privilegiada? Amb una població d’uns 125 milions, el Banc del Japó podria “regalar” 4.000 euros a tots i cada un dels japonesos. O en termes de Milton Friedman, l’helicòpter del banc emissor podria alçar el vol per escampar i fer ploure els diners per tots els racons de les illes nipones. Part dels nous diners s’estalviarien i part es consumirien.

El segon objectiu, el creixement sostingut a llarg termini de l’economia, continuarà sense aconseguir-se, encara que a curt termini la depreciació del ien i els projectes públics finançats amb el nou diner provoquin una falsa eufòria econòmica.

Finalment, respecte al control de la inflació, i malgrat que la taxa d’inflació oficial s’aconsegueixi mantenir per sota del 2%, l’expansió monetària contribuirà inevitablement a la creació de noves bombolles. L’increment en el preu dels actius afectats per l’estimulació monetària no té per què caure dins dels estrets límits de la cistella de consum bàsic de les famílies. Per tant, la creació de diners no ha d’anar necessàriament unida a un augment de l’IPC. L’estímul monetari pot tenir conseqüències sense aixecar cap tipus d’alarma social. I on podríem localitzar el nou territori bombolla? Doncs, sense haver de pensar massa, en el creixent deute públic. I així, de bombolla en bombolla, es va escrivint la història…

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. Mai 2, 2013 a les 9:54 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: