En temps de descompte

Al mateix temps que Ben Bernanke, president de la Reserva Federal dels EUA, anuncia la retirada progressiva dels estímuls monetaris, entengui’s finançament privilegiat a l’Estat mitjançant compra de bons per valor de 85.000 milions de dòlars mensuals, el Consell Europeu ha decidit com han de ser els rescats bancaris a Europa. El tema continua sent de màxima importància, especialment perquè les bilionàries pèrdues latents de la banca europea algú les ha de pagar. Alemanya i els països del nord proposen que no sigui el contribuent europeu qui ho faci, mentre que França i els països mediterranis, com Espanya i Itàlia, voldrien utilitzar els recursos del Mecanisme Europeu d’Estabilització (MEDE), dotat amb 500.000 milions, per recapitalitzar els bancs.

La decisió adoptada pels ministres d’Economia europeus (Ecofin) va en la direcció correcta (bail-in), després d’errar clamorosament fins ara en el rescat públic dels bancs amb càrrec al contribuent (bail-out). Com hauria d’haver estat des del primer moment, s’acorda que les pèrdues bancàries recaiguin, per aquest ordre, primer sobre els accionistes, després els preferentistes i creditors júnior, més tard els creditors sénior (deute de més qualitat), i només en última instància sobre els dipòsits no assegurats superiors a 100.000 euros. Queden, per tant, totalment protegits els dipòsits inferiors a 100.000 euros.

S’ha tardat molt en arribar fins aquí, i la directiva encara ha de ser aprovada pel Parlament Europeu. L’exasperant lentitud pot situar l’entrada en vigor de l’acord més enllà del 2018, quan s’hauran perdut més de 10 anys des de l’inici de la crisi. Els EUA preveuen frenar l’expansió monetària quan el seu atur arribi al 6,5%, ara en el 7,5%, i això previsiblement pot ser el 2014 o 2015. La futura pujada dels tipus d’interès, més enllà d’enfonsar les borses i disparar la prima de risc, amb bancs i estats enormement endeutats, ens condemnarà de nou a una altra llarga i dolorosa etapa de recessió.

I és que l’ús intensiu de la impremta dels bancs centrals, com a molt, pot servir per guanyar temps. Però res més. Els problemes estructurals com l’endeutament excessiu, les massives inversions errònies, l’atur milionari i els greus desequilibris fiscals mai es solucionaran amb la vareta màgica del monopoli de l’emissió del diner. Mai un problema molt complexe i polièdric acostuma a ser solucionat amb una mesura simplista. De fet, pot perfectament ser que l’abús immoderat de la mesura simplista hagi ocasionat el greu i complex problema. El BCE ha fet ostentació de totes les mesures monetàries que estan en el seu poder des de l’inici de la crisi. Ha comprat sense pudor deute públic de països amb problemes, ha reduït la qualitat del col·lateral exigit a canvi del finançament barat i il·limitat, ha injectat recursos a llarg termini i, també, com en un bluff d’una jugada de póker, ha assegurat que faria el que fes falta per garantir l’euro. Però això no pot durar per sempre.

Es pot enganyar molta gent un cert temps, i també es pot enganyar poca gent una llarga temporada, però és impossible enganyar tothom tot el temps. Els governs haurien d’haver fet la seva feina, accelerant les urgents reformes estructurals, però no ha estat així. Més aviat al contrari, els líders polítics, movent-se entre la ineptitud i la corrupció, sempre en la defensa dels seus privilegis, suposen un llast feixuc i un obstacle insalvable per caminar en la direcció adequada. El que ha passat els últims dies amb les monedes d’alguns països emergents, la caiguda de les borses i l’increment de la prima de risc, o l’alça dels tipus d’interès als EUA i a Alemanya, són tocs d’alerta del que pot passar en un futur immediat quan es retirin els estímuls monetaris. El temps va passant i s’esgota. Tempus fugit irreparabile, deien els clàssics. De fet, juguem en temps de descompte… i la pilota encara està en el nostre camp.

Cridats a ser lliures

Jesús s’encamina decidit cap a Jerusalem amb els seus deixebles (Lc 9, 51-62), malgrat conèixer l’esgarrifós destí que li espera a la capital. Cap al tard, buscant on podien acollir-los per passar la nit, se li refusa l’allotjament a un poblet de samaritans, una nació enemistada amb els jueus, i els deixebles li plantegen “fer baixar foc del cel” com a càstig, però Jesús els ho prohibeix, tot amonestant-los amb severitat. La violència, el fanatisme i la venjança són substituïts pel diàleg, la tolerància i el perdó.

Mentre fan camí, se li acosta un desconegut, possiblement un escriba, que li planteja seguir-lo allà on vagi, però Jesús el desanima, fent-li veure que ell no té un lloc fix on descansar ni un coixí on reposar el cap. El poble jueu, que recordava els anys d’esclavitud a Egipte o la deportació a les llunyanes terres de Babilònia, valorava en alt grau la vida sedentària a la Terra Promesa i la defensa aferrissada del seu benestar. La negació d’una vida segura i la no existència de rendes ni ingressos estables o permanents estava en contra del desig col·lectiu del poble. I, de fet, continua sent contrari a la voluntat majoritària. Qui manifesta un esperit emprenedor, quan tirar endavant un projecte propi és quasi una heroïcitat? Qui es mostra disposat a assumir riscos, quan la recompensa és escassa i les dificultats elevades? No és el més habitual buscar primer el benestar material i ansiar després els honors mundans? Quants privilegis i proteccions en el món actual amaguen injustícies i privacions? El Papa Francesc, respecte a això, es mostra decidit a reformar la cúria romana, removent càrrecs molt arrepapats a les poltrones vaticanes, tot promovent l’essencialitat evangèlica i els estils de vida sobris.

Dos individus més diuen a Jesús que estan disposats a seguir-lo, però un li demana que el deixi anar a enterrar el seu pare abans, mentre que l’altre vol acomiadar-se de la seva família. Res sembla més humà i natural que complir amb els deures filials i conservar els vincles familiars. La resposta de Jesús, però, és sorprenent i alhora contundent: “deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el Regne de Déu”, i “ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al Regne de Déu”. I és que no només existeix la família més propera i els parentius per consanguinitat. Hem d’eixamplar els horitzons en els quals ens movem, massa sovint limitats, tancats i egoistes. S’ha de considerar tota la família humana, unida per vincles universals de fraternitat, i actuar per promoure un món més just i lliure. El mateix Pau de Tars, una figura cabdal en la difusió del cristianisme a tot Occident i de qui justament avui (29/06/2013) es celebra la seva festivitat, ens recorda que hem estat cridats a ser lliures i ens exhorta a ser lliures i no sotmetre’s altra vegada al jou de l’esclavatge.

Rajoy i l’austeritat asimètrica

Amb motiu de la crisi es parla molt, ja sigui a favor o en contra, de les mesures d’austeritat adoptades pel govern espanyol de Mariano Rajoy. El significat de les polítiques d’austeritat, però, és altament ambigu i queda lluny de ser unívoc.

Significa que es redueix la dimensió del sector públic? No. El pes total de la despesa pública sobre el PIB ha augmentat del 39% l’any 2007 al 47% l’any 2012.

Potser significa reduir el deute públic? Clarament tampoc, ja que aquest s’està incrementant exponencialment, passant de representar només el 36% del PIB el 2007 al 90% actual.

Trobarem els efectes de l’austeritat en la dràstica reducció del dèficit públic? Doncs tampoc, perquè del dèficit rècord del -11,2% del PIB, l’any 2009, només s’ha aconseguit passar al -10,6% l’any 2012, el dèficit més elevat de la UE tot incloent el rescat bancari.

On hem de trobar aleshores la tan predicada austeritat?
En primer lloc, en el desballestament d’alguns serveis públics. I és que els serveis bàsics i essencials de l’anomenat Estat del benestar no es mantenen igual. Mentre que la sanitat, l’educació i els serveis socials sí pateixen severes retallades, altres sectors, com el financer, són rescatats generosament amb càrrec al contribuent. Es tracta, per tant, de retallades sectorials més que no pas generals.

En segon lloc, les retallades també s’apliquen en clau territorial a les administracions autonòmiques de l’estat. Mentre Brussel·les permet a Espanya, en el 2013, un dèficit límit del 6,5% del PIB, l’administració central imposa un límit autonòmic de només l’1,3%. En el mateix sentit, Rajoy aprovava ahir en Consell de Ministres una reforma de les administracions públiques encaminada a simplificar tràmits burocràtics i eliminar duplicitats, com les agències de meteorologia, de defensa de la competència i energia. Res que no s’hagi intentat ja en el passat, sense resultats, i que amaga la recentralització més rància i autoritària de l’administració de l’Estat.

Els Estats Units d’Europa

El nerviosisme ha tornat aquesta setmana a la fràgil economia espanyola. Tan sols la possibilitat que els EUA i el Japó redueixin el ritme d’estímuls monetaris i la compra de deute públic per part dels respectius bancs centrals, un veritable programa de dopatge massiu, és suficient per fer caure els índexs borsaris i incrementar notablement la prima de risc d’Espanya. L’índex Nikkei acumula pèrdues superiors al 20% des del mes de maig, que va ser l’inici de la política d’estímuls fiscals i monetaris coneguda com Abenomics. I és que els efectes dopants de la creació monetària i augment de la despesa pública són efímers, molt més encara quan es ve d’una llarga etapa de polítiques macroeconòmiques keynesianes expansives. El país nipó, en crisi des de fa 23 anys, de continuar impenitent per aquest camí, necessitarà d’estímuls monetaris i fiscals creixents, amb el perill de desenvolupar una fulminant cirrosi aguda en el teixit social.

A més, el Tribunal Constitucional alemany ha debatut si la compra de deute públic perifèric de poca qualitat, per part del BCE, s’ajusta (o no) a la seva carta magna. I és que, en cas d’impagament d’un estat perifèric, les pèrdues es traslladarien als comptes públics d’Alemanya i els seus contribuents haurien de pagar els deutes dels altres. El representant alemany del comitè executiu del BCE, Jörg Asmussen, defensa que la compra de bons i obligacions de l’estat per part del BCE és un instrument habitual de política monetària que porten a terme tots els bancs centrals.
En canvi, Jens Weidmann, el president del Bundesbank, considera que les compres il·limitades de deute són incompatibles amb el mandat del BCE i que suposen la mutualització dels deutes nacionals. La resolució de l’alt tribunal, potser el proper setembre, no serà immediata, i això s’hauria d’aprofitar per accelerar la unió fiscal i bancària a Europa.

La creació d’un Tresor europeu o l’emissió d’eurobons, pels qui tothom suspira, només és possible amb la cessió estatal de sobirania fiscal a Brussel·les. Europa necessita un mínim pressupost federal, que superi els greus desequilibris fiscals estatals, i una unió bancària amb un sistema de supervisió, autoritat de liquidació d’entitats insolvents i sistema de garantia de dipòsits comú. I és que un dels problemes més importants de l’eurozona és la fragmentació fiscal i financera entre els diferents estats, que impedeix el mecanisme de transmissió monetària del BCE i provoca que, per exemple, el cost del finançament d’una pime catalana sigui molt superior al d’una empresa belga. En els moments de crisi actual, la sortida és l’increment de les exportacions. La demanda interna està molt afeblida i la producció s’ha de dirigir als mercats europeus i mundials. Per tant, ara més que mai, és vital fomentar el lliure comerç i impedir els seculars obstacles i recels entre països.

L’euro és fonamental per mantenir en vida, ni que sigui ara com ara amb respiració assistida, el projecte europeu. El fracàs de l’euro, que seria també el fracàs d’una Europa més lliure i unida, portaria immediatament a les devaluacions competitives de les diferents monedes nacionals, obstaculitzant el lliure comerç, replegant els esforços productius a dins de les fronteres nacionals i depauperant les ja malmeses societats del vell continent. Cal deconstruir els vells i obsolets estats-nació per construir uns Estats Units d’Europa, començant amb la unió fiscal i monetària. Impedir aquesta destrucció creativa pot significar el suïcidi definitiu de la civilització occidental. I cal fer-ho urgentment, ja que el temps s’esgota.

La impunitat dels banquers

L’ingrés a presó de Miguel Blesa, expresident de Caja Madrid, decretada pel jutge Elpidio José Silva, és un fet singular a Espanya que no es repetia des de Mario Conde. El jutge considera que el màxim responsable de la caixa madrilenya va realitzar una pèssima gestió bancària en la compra del City National Bank de Florida, i l’acusa de suposats delictes societaris, administració deslleial, falsedat documental i possible apropiació indeguda. El ministeri fiscal, que ha recorregut la decisió del jutge, no està d’acord amb l’ingrés a presó de Blesa. Més enllà de quina sigui la resolució del cas, que fins i tot pot acabar amb l’expulsió de Silva de la carrera judicial, la imputació del banquer crida poderosament l’atenció per ser la primera vegada que, des de l’inici de la crisi, algú s’atreveix a exigir responsabilitats als dirigents financers.

Els costos de la depressió es distribueixen de manera molt desigual entre una societat civil creixentment afeblida i una aliança simbiòtica totpoderosa entre la partitocràcia dominant i la privilegiada oligarquia financera i empresarial. Els partits polítics es mantenen econòmicament amb els diners ocults que reben de les entitats financeres i de les grans empreses. El descobriment dels comptes de Bárcenas, extresorer del PP, no és un escàndol puntual, sinó el testimoni d’una realitat subjacent molt més extesa. I els partits responen a aquest finançament empresarial amb privilegis i concessions, a costa dels interessos públics. Com s’ha pogut comprovar, cada una de les presumptes entregues de diners al Partit Popular ha anat seguida habitualment de la concessió de contractes d’obres per valor de milers de milions d’euros. Una altra comprovació a fer seria la de contrastar les quantitats a què es van licitar aquestes obres amb el cost que van tenir al final.

També els partits polítics opten per socialitzar les pèrdues bancàries i rescatar els bancs en fallida amb diners que hauran de retornar els contribuents. I els bancs responen multiplicant els dipòsits dels clients, no per finançar a empreses i famílies, sinó per finançar els projectes polítics i subscriure el deute públic que emet l’Estat.

Exigir responsabilitats civils i penals, si cal, als banquers és una condició necessària, però no suficient per retornar a la normalitat. Caldrà un segon pas per trencar el cercle viciós entre el poder polític, el financer i les grans corporacions empresarials que viuen gràcies als decrets publicats al BOE. I no estic pensant en les pràctiques jurídiques habituals, per exemple, a la Catalunya del segle XIII amb els Usatges de Barcelona. Els Usatges eren, certament, molt més exemplars i efectius que l’actual selva legislativa que protegeix a tants lladres de coll blanc.

Així, el 13 de febrer de 1300 es va establir que aquell banquer que es declarés en fallida seria humiliat amb l’escarni per tota Barcelona i forçat a retornar el total dels dipòsits als seus creditors. El 16 de maig de 1301 també es va decidir obligar els banquers a obtenir fiances i garanties per poder operar en el negoci bancari. Qui les obtenia col·locava unes estovalles en el lloc de treball com a senyal extern de garantia, mentre que aquell que no les aconseguia no ho podia fer. Tot banquer enxampat operant amb estovalles, però sense fiança, era declarat culpable de frau. Més tard, el 14 d’agost de 1321 es va establir que tots els banquers declarats en fallida, si no pagaven els deutes en el termini d’un any, serien pregonats per tot Catalunya, decapitats i les seves propietats venudes per poder pagar els creditors.

Comparem el segle XIV amb la gran crisi del 2008, on no només no es castiga el frau bancari, sinó que es rescaten els bancs en fallida amb càrrec al contribuent !! Certament, una involució històrica que potser la decisió del jutge Silva pot començar a redreçar. Però una involució històrica que ha estat possible gràcies a les teories econòmiques pseudo-científiques i lliberticides de keynesians i monetaristes, que defensen el monopoli públic de l’emissió de la moneda i impossibiliten la lliure competència monetària. Cal que els bancs retornin a la seva funció bàsica d’intermediació financera sense privilegis i sotmesos als principis generals del dret. Cal evitar que les entitats financeres, en les etapes alcistes, continuïn creant i concedint un crèdit que no tenen a uns sectors que no el necessiten, gràcies al recolzament de l’estat i del prestamista d’última instància. Aquest és molt probablement un dels reptes més importants que tenim.

La dimensió de l’Estat

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va afirmar en la clausura de les jornades del Cercle d’Economia a Sitges que, per estar amb força a Europa, s’ha de ser gran i que els països petits no compten per a res. En definitiva, que la mida d’un país importa i que Espanya, malgrat els gravíssims problemes que arrossega, continua sent un dels estats europeus de major dimensió. Artur Mas va replicar immediatament recordant que l’atur d’un país petit com Àustria és de només el 4%, mentre que l’atur espanyol supera el 27%, i que els països més productius i competitius, com Suïssa, Suècia, Finlàndia o Holanda, són petits.

És realment així? Quina és la importància de la dimensió d’un estat? El polític popular hauria de recordar que Luxemburg, un dels països més petits i alhora fundador de la Unió Europea, a més de ser dels més rics i benestants del món, va ser el país que va desplaçar Espanya al comitè executiu del Banc Central Europeu (BCE). Concretament, quan el termini de José Manuel González Páramo va acabar com a conseller del BCE, el govern espanyol va maniobrar per col·locar en el seu lloc a Antonio Sainz de Vicuña, en l’intent de mantenir vigent una tradició no escrita que garantia una butaca a l’òrgan director del banc emissor als quatre països més grans de l’eurozona (Alemanya, França, Itàlia i Espanya). Malauradament pels interessos de la desprestigiada Espanya, però, aquest lloc estratègic va acabar sent pel luxemburguès Yves Mersch, governador del Banc Central de Luxemburg. Espanya perdia d’aquesta manera un conseller dins l’òrgan de direcció del banc emissor, que passava a estar en mans d’un dels petits països que, en paraules de Rajoy, no compten per a res. I és que tota l’evidència va en contra de la marginació dels petits països en l’escena internacional.

Pensem que, en poc més de cinquanta anys, el nombre d’estats independents s’ha més que duplicat, passant de 74, al final de la segona guerra mundial, a quasi 200 en l’actualitat. La globalització i el comerç internacional permeten prosperar a petits països que troben un lloc en la divisió internacional del treball. Mentre Catalunya té una població de 7,5 milions d’habitants, un total de 85 països del món en tenen menys de 5 milions. Dels 10 països més grans, amb poblacions superiors als 100 milions d’habitants, només EUA i Japó són, malgrat la crisi, pròspers i benestants. Luxemburg i Mònaco a Europa, o Singapur i Hong Kong a Àsia són exemples de països lil·liputencs que, sense recursos naturals, han prosperat enormement. Són economies obertes, productives i dinàmiques que gaudeixen de governs democràtics transparents i eficients.

La globalització permet l’autogovern de nacions més homogènies, des d’un punt de vista cultural o lingüístic. El lliure comerç i els fluxos d’inversions, units a la disminució dels costos de transport i la difusió dels progressos tecnològics, debiliten els antics estats nació com el d’Espanya, conformats històricament en una època on el poder de l’estat vertebrava l’organització territorial de les societats dins dels límits espaials marcats per les fronteres polítiques. A l’actualitat, la dimensió mundial dels mercats traspassa les fronteres i converteix en innecessari un espai estatal mínim per garantir l’autoabastiment de la població. L’argument de la defensa nacional també erosiona el poder dels estats tradicionals, ja que pocs països, possiblement amb la menció destacada dels EUA, són capaços de garantir en solitari la pròpia seguretat.

Problemes com un atac amb míssils nuclears o una guerra química, el terrorisme o el tràfic de drogues, tenen una dimensió global que obliga a intensificar la cooperació internacional i a buscar solucions supraestatals. El principi de subsidiarietat de la Unió Europea, per altra banda, pel qual la gestió pública territorial s’ha de fer des del nivell administratiu menor i més proper al ciutadà, xoca amb la recentralització de l’estat espanyol. La crisi de l’administració central és triple. Als problemes pressupostaris d’un dèficit i deute excessius s’hi suma la corrupció institucional i la creixent tendència desintegradora de cessió de sobirania per dalt a organismes supranacionals i per baix a l’administració autonòmica o local. Per tant, els estats tradicionals estan en procés de revisió, tant en les seves funcions com en la dimensió.

El govern espanyol no té el control de les habituals polítiques macroeconòmiques monetària i fiscal. La primera està cedida a les institucions europees com el BCE i la segona queda totalment condicionada a la reducció del dèficit públic. Resten per gestionar les polítiques microeconòmiques i institucionals. I ja s’ha vist la impossibilitat del govern central per flexibilitzar l’economia i augmentar la competitivitat mitjançant un millor funcionament dels mercats i les empreses.

Un estat de grans dimensions tendeix a enfortir el poder dels polítics i el seu àmbit de decisió discrecional, al mateix temps que afebleix la societat civil, dificulta el control democràtic i disminueix l’espai dels acords contractuals lliures. Si a això hi afegim la poca eficiència, o marcada incompetència, de la gestió pública, la connivència entre els poders polítics i financers en la crisi econòmica i el procés de creixent globalització en la majoria de països del planeta, obtenim un resultat que ens porta a redefinir les funcions tradicionals de l’estat i a disminuir el seu àmbit d’influència territorial.