Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > La dimensió de l’Estat

La dimensió de l’Estat

pez_grande-pez_chico

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va afirmar en la clausura de les jornades del Cercle d’Economia a Sitges que, per estar amb força a Europa, s’ha de ser gran i que els països petits no compten per a res. En definitiva, que la mida d’un país importa i que Espanya, malgrat els gravíssims problemes que arrossega, continua sent un dels estats europeus de major dimensió. Artur Mas va replicar immediatament recordant que l’atur d’un país petit com Àustria és de només el 4%, mentre que l’atur espanyol supera el 27%, i que els països més productius i competitius, com Suïssa, Suècia, Finlàndia o Holanda, són petits.

És realment així? Quina és la importància de la dimensió d’un estat? El polític popular hauria de recordar que Luxemburg, un dels països més petits i alhora fundador de la Unió Europea, a més de ser dels més rics i benestants del món, va ser el país que va desplaçar Espanya al comitè executiu del Banc Central Europeu (BCE). Concretament, quan el termini de José Manuel González Páramo va acabar com a conseller del BCE, el govern espanyol va maniobrar per col·locar en el seu lloc a Antonio Sainz de Vicuña, en l’intent de mantenir vigent una tradició no escrita que garantia una butaca a l’òrgan director del banc emissor als quatre països més grans de l’eurozona (Alemanya, França, Itàlia i Espanya). Malauradament pels interessos de la desprestigiada Espanya, però, aquest lloc estratègic va acabar sent pel luxemburguès Yves Mersch, governador del Banc Central de Luxemburg. Espanya perdia d’aquesta manera un conseller dins l’òrgan de direcció del banc emissor, que passava a estar en mans d’un dels petits països que, en paraules de Rajoy, no compten per a res. I és que tota l’evidència va en contra de la marginació dels petits països en l’escena internacional.

Pensem que, en poc més de cinquanta anys, el nombre d’estats independents s’ha més que duplicat, passant de 74, al final de la segona guerra mundial, a quasi 200 en l’actualitat. La globalització i el comerç internacional permeten prosperar a petits països que troben un lloc en la divisió internacional del treball. Mentre Catalunya té una població de 7,5 milions d’habitants, un total de 85 països del món en tenen menys de 5 milions. Dels 10 països més grans, amb poblacions superiors als 100 milions d’habitants, només EUA i Japó són, malgrat la crisi, pròspers i benestants. Luxemburg i Mònaco a Europa, o Singapur i Hong Kong a Àsia són exemples de països lil·liputencs que, sense recursos naturals, han prosperat enormement. Són economies obertes, productives i dinàmiques que gaudeixen de governs democràtics transparents i eficients.

La globalització permet l’autogovern de nacions més homogènies, des d’un punt de vista cultural o lingüístic. El lliure comerç i els fluxos d’inversions, units a la disminució dels costos de transport i la difusió dels progressos tecnològics, debiliten els antics estats nació com el d’Espanya, conformats històricament en una època on el poder de l’estat vertebrava l’organització territorial de les societats dins dels límits espaials marcats per les fronteres polítiques. A l’actualitat, la dimensió mundial dels mercats traspassa les fronteres i converteix en innecessari un espai estatal mínim per garantir l’autoabastiment de la població. L’argument de la defensa nacional també erosiona el poder dels estats tradicionals, ja que pocs països, possiblement amb la menció destacada dels EUA, són capaços de garantir en solitari la pròpia seguretat.

Problemes com un atac amb míssils nuclears o una guerra química, el terrorisme o el tràfic de drogues, tenen una dimensió global que obliga a intensificar la cooperació internacional i a buscar solucions supraestatals. El principi de subsidiarietat de la Unió Europea, per altra banda, pel qual la gestió pública territorial s’ha de fer des del nivell administratiu menor i més proper al ciutadà, xoca amb la recentralització de l’estat espanyol. La crisi de l’administració central és triple. Als problemes pressupostaris d’un dèficit i deute excessius s’hi suma la corrupció institucional i la creixent tendència desintegradora de cessió de sobirania per dalt a organismes supranacionals i per baix a l’administració autonòmica o local. Per tant, els estats tradicionals estan en procés de revisió, tant en les seves funcions com en la dimensió.

El govern espanyol no té el control de les habituals polítiques macroeconòmiques monetària i fiscal. La primera està cedida a les institucions europees com el BCE i la segona queda totalment condicionada a la reducció del dèficit públic. Resten per gestionar les polítiques microeconòmiques i institucionals. I ja s’ha vist la impossibilitat del govern central per flexibilitzar l’economia i augmentar la competitivitat mitjançant un millor funcionament dels mercats i les empreses.

Un estat de grans dimensions tendeix a enfortir el poder dels polítics i el seu àmbit de decisió discrecional, al mateix temps que afebleix la societat civil, dificulta el control democràtic i disminueix l’espai dels acords contractuals lliures. Si a això hi afegim la poca eficiència, o marcada incompetència, de la gestió pública, la connivència entre els poders polítics i financers en la crisi econòmica i el procés de creixent globalització en la majoria de països del planeta, obtenim un resultat que ens porta a redefinir les funcions tradicionals de l’estat i a disminuir el seu àmbit d’influència territorial.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: