Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > La impunitat dels banquers

La impunitat dels banquers

606x341_224814_miguel-blesa-pasa-su-primera-noche-e

L’ingrés a presó de Miguel Blesa, expresident de Caja Madrid, decretada pel jutge Elpidio José Silva, és un fet singular a Espanya que no es repetia des de Mario Conde. El jutge considera que el màxim responsable de la caixa madrilenya va realitzar una pèssima gestió bancària en la compra del City National Bank de Florida, i l’acusa de suposats delictes societaris, administració deslleial, falsedat documental i possible apropiació indeguda. El ministeri fiscal, que ha recorregut la decisió del jutge, no està d’acord amb l’ingrés a presó de Blesa. Més enllà de quina sigui la resolució del cas, que fins i tot pot acabar amb l’expulsió de Silva de la carrera judicial, la imputació del banquer crida poderosament l’atenció per ser la primera vegada que, des de l’inici de la crisi, algú s’atreveix a exigir responsabilitats als dirigents financers.

Els costos de la depressió es distribueixen de manera molt desigual entre una societat civil creixentment afeblida i una aliança simbiòtica totpoderosa entre la partitocràcia dominant i la privilegiada oligarquia financera i empresarial. Els partits polítics es mantenen econòmicament amb els diners ocults que reben de les entitats financeres i de les grans empreses. El descobriment dels comptes de Bárcenas, extresorer del PP, no és un escàndol puntual, sinó el testimoni d’una realitat subjacent molt més extesa. I els partits responen a aquest finançament empresarial amb privilegis i concessions, a costa dels interessos públics. Com s’ha pogut comprovar, cada una de les presumptes entregues de diners al Partit Popular ha anat seguida habitualment de la concessió de contractes d’obres per valor de milers de milions d’euros. Una altra comprovació a fer seria la de contrastar les quantitats a què es van licitar aquestes obres amb el cost que van tenir al final.

També els partits polítics opten per socialitzar les pèrdues bancàries i rescatar els bancs en fallida amb diners que hauran de retornar els contribuents. I els bancs responen multiplicant els dipòsits dels clients, no per finançar a empreses i famílies, sinó per finançar els projectes polítics i subscriure el deute públic que emet l’Estat.

Exigir responsabilitats civils i penals, si cal, als banquers és una condició necessària, però no suficient per retornar a la normalitat. Caldrà un segon pas per trencar el cercle viciós entre el poder polític, el financer i les grans corporacions empresarials que viuen gràcies als decrets publicats al BOE. I no estic pensant en les pràctiques jurídiques habituals, per exemple, a la Catalunya del segle XIII amb els Usatges de Barcelona. Els Usatges eren, certament, molt més exemplars i efectius que l’actual selva legislativa que protegeix a tants lladres de coll blanc.

Així, el 13 de febrer de 1300 es va establir que aquell banquer que es declarés en fallida seria humiliat amb l’escarni per tota Barcelona i forçat a retornar el total dels dipòsits als seus creditors. El 16 de maig de 1301 també es va decidir obligar els banquers a obtenir fiances i garanties per poder operar en el negoci bancari. Qui les obtenia col·locava unes estovalles en el lloc de treball com a senyal extern de garantia, mentre que aquell que no les aconseguia no ho podia fer. Tot banquer enxampat operant amb estovalles, però sense fiança, era declarat culpable de frau. Més tard, el 14 d’agost de 1321 es va establir que tots els banquers declarats en fallida, si no pagaven els deutes en el termini d’un any, serien pregonats per tot Catalunya, decapitats i les seves propietats venudes per poder pagar els creditors.

Comparem el segle XIV amb la gran crisi del 2008, on no només no es castiga el frau bancari, sinó que es rescaten els bancs en fallida amb càrrec al contribuent !! Certament, una involució històrica que potser la decisió del jutge Silva pot començar a redreçar. Però una involució històrica que ha estat possible gràcies a les teories econòmiques pseudo-científiques i lliberticides de keynesians i monetaristes, que defensen el monopoli públic de l’emissió de la moneda i impossibiliten la lliure competència monetària. Cal que els bancs retornin a la seva funció bàsica d’intermediació financera sense privilegis i sotmesos als principis generals del dret. Cal evitar que les entitats financeres, en les etapes alcistes, continuïn creant i concedint un crèdit que no tenen a uns sectors que no el necessiten, gràcies al recolzament de l’estat i del prestamista d’última instància. Aquest és molt probablement un dels reptes més importants que tenim.

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: