Arxius
La vanitat de les riqueses: Max Weber i Ignasi de Loiola
Max Weber, un important sociòleg i economista alemany, professor a les universitats de Freiburg, Heidelberg i Munich, va escriure a inicis del segle XX una obra cabdal amb el títol de L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme. Segons Weber, i en contra del que defensava Karl Marx, l’origen del capitalisme no es deuria únicament a factors econòmics, sinó a factors religiosos i culturals. Weber considera que el capitalisme neix quan el protestantisme, especialment en la seva variant calvinista, va influir en un gran nombre de persones a identificar-se i comprometre’s fermament amb el seu treball i la seva vocació professional, en un entorn creixentment secular i racionalitzat.
Recordem que els protestants creuen en la predestinació de la persona. Quin senyal extern els pot indicar que algú està predestinat a la salvació? Doncs l’èxit professional en els negocis. I al revés també. El fracàs professional seria un signe de restar al marge del pla diví de salvació. L’ètica protestant té en l’enriquiment el senyal de predestinació a la salvació eterna i justifica, per tant, els màxims esforços professionals per tirar endavant un negoci. L’adquisició de diners i riquesa esdevé aquí el valor últim i suprem de la vida. No es consideren els diners com un mitjà per aconseguir altres objectius més valuosos, sinó que l’acumulació terrenal de riqueses es converteix en un fi per ella mateixa. A més, per conservar o incrementar la riquesa, no val a malgastar. L’austeritat i l’ascetisme, tan exteses en el calvinisme, són les virtuts que permetrien fer un ús mínim de la riquesa acumulada.
El treball abnegat i l’exercici constant d’una professió és la manera lícita d’adquirir diners. En contraposició als mecanismes empresarials de generació de riquesa, Weber hi situa els mecanismes polítics, amb la política entesa com el monopoli de la força i de la coacció institucional. Mentre que els mecanismes empresarials són voluntaris i es basen en la lliure cooperació, els mecanismes polítics són obligatoris i es basen en la força i l’amenaça del càstig.
Jesús ens adverteix de guardar-nos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingui molts diners, els seus béns no li poden assegurar la vida. Per tant, la riquesa acumulada no és cap garantia de salvació. Només la fe ho és. L’evangeli de Lluc ho explica en termes d’aquell terratinent que no sabia ni on guardar les seves collites, de tanta quantitat de gra i mercaderies que tenia. Es planteja construir graners més grans i dedicar-se, al posseir tantes riqueses, a la diversió, l’oci, el menjar i la beguda. Però va errat, perquè si aquella mateixa nit se li reclama el deute de la vida, de qui seran tantes riqueses i per a què hauran servit?
Vanitat i més vanitat, tot haurà estat en va. Com ens diu el savi de l’Eclesiastès, “després que un home s’ha esforçat a treballar amb coneixement, traça i eficàcia, ho ha de deixar tot a un altre que no s’hi ha esforçat per res”. De què serveix ser el més ric del cementiri? De res, si un abans no s’ha fet ric als ulls de Déu. En paraules del nostrat sant Ignasi de Loiola, de qui el 2022 celebrarem el cinc-cents aniversari de la seva estada a Manresa, “el hombre es criado para alabar, hacer reverencia y servir a Dios nuestro Señor, y mediante esto salvar su ánima; y las otras cosas sobre la haz de la tierra son criadas para el hombre, y para que le ayuden en la prosecución del fin para que es criado. De donde se sigue, que el hombre tanto ha de usar dellas, quanto le ayudan para su fin, y tanto debe quitarse dellas, quanto para ello le impiden”.
Estat-Banca: un cercle viciós
Situats de nou en la remor de fons que produeix la corrupció institucional de l’Estat espanyol, amb un cas Bárcenas més propi d’un remake dolent del “Padrino III” que no pas d’un govern responsable, i aflorant noves connexions polítiques entra la presidència del Tribunal Constitucional i el govern, un senyal més de la inexistent independència entre el poder judicial i l’executiu, el BCE ha aprovat avui (18/07/2013) una mesura per impulsar el crèdit bancari a les pimes, algunes de les quals estan tancant per manca de finançament.
Per rebre diners del banc emissor, els bancs comercials aporten alguna garantia. El deute públic subscrit per una entitat financera amb els dipòsits dels clients, per exemple, es considera un actiu bancari de bona qualitat (!!) i li permet accedir directament al finançament del Banc Central amb un cost mínim del 0,5%. Amb el nou acord, actius bancaris de poca qualitat (ABS o asset-backed-securities), provinents de la titulització d’hipoteques moltes vegades incobrables, seran garantia suficient per rebre el finançament privilegiat del banc emissor.
N’hi haurà prou, amb aquesta mesura, per reactivar el crèdit a les empreses i famílies? Molt difícilment. Els bancs comercials continuaran invertint els diners en deute públic de l’estat, que és, al cap i a la fi, qui els rescata, el seu amic íntim i avalador últim, el garant de sucoses i fàcils operacions de carry-trade. Per tant, el cercle viciós entre l’estat i la banca continuarà. Més del 40% del deute públic espanyol està subscrit per bancs espanyols, i això suposa una enorme concentració de riscos. Tan sols una pèrdua de valor del deute públic superior al 8% seria suficient per portar una altra vegada el sistema financer a la fallida.
La regulació a l’eurozona del deute públic en mans de les entitats financeres descansa sobre 3 principis bàsics:
1. El deute públic és un actiu sense cap risc. Després de l’experiència de Grècia, on es van haver de reconèixer importants haircuts en el valor del deute sobirà, no hi ha cap raó per continuar mantenint una regulació basada en la ficció que el deute públic no presenta riscos.
El deute de l’Estat escapa també als models d’avaluació i gestió de riscos que utilitzen les entitats financeres, privilegiats com estan amb l’etiqueta “risk free”.
2. El deute públic es considera un actiu líquid i segur, una garantia o col·lateral plenament suficient per a què el banc comercial obtingui finançament barat i il·limitat per part del Banc Central.
3. El deute públic gaudeix de l’exempció del límit del 25% del capital. Com a norma, i per diversificar riscos, un banc no pot concentrar més del 25% del seu capital en un sol prestatari o deutor. Aquest límit, però, no opera si el deutor és l’estat, perquè es considera que l’estat no pot fer fallida. La connivència entre l’estat i la banca és tan escandalosa que la regulació existent considera que el deute públic no té cap risc. El palanquejament del deute públic sobirà d’Espanya (deute públic espanyol en mans dels bancs / capital dels bancs espanyols) és altíssim (137% l’any 2012), molt per sobre de França (61%) o Gran Bretanya (50%).
Massa s’ha parlat que aquesta crisi és culpa dels “mercats” i de la “desregulació”. Ni una cosa ni l’altra. L’epicentre de la greu crisi econòmica que estem patint es situa en el mercat financer i l’immobiliari, els dos mercats menys lliures i més intervinguts d’unes economies ja de per si fortament tutelades pel govern.
Per altra banda, el compliment de normes jurídiques generals com el coeficient de caixa del 100% i la limitació de la tinença de deute públic, complint sense excepcions la norma existent, a un 25% del capital de l’entitat financera, contribuiria a trencar el cercle viciós entre l’estat i la banca i alliberaria recursos per poder finançar les pimes. El fet que això, de moment, no sigui possible, es deu a una mala regulació i no pas a una pretesa “desregulació”. Patim els abusos d’una regulació conscient i discrecional que privilegia uns determinats sectors per sobre dels altres. Molt destacadament, l’actual relació existent entre l’estat i la banca, generadora de cercles viciosos perversos, descansa sobre la concessió d’uns privilegis i tractes de favor mutus que no poden tenir cabuda en una societat pròspera, lliure i justa.
Prevaricació al Conservatori de Música
Durant anys ens havíem estat preparant per l’examen final de piano. Era l’examen de vuitè curs i el programa al Conservatori de Música de Manresa era el següent:
Estudis de Chopin (opus 10 i 25): diversos estudis
Estudis de Debussy: 1 estudi (aquí en la interpretació de Sergey Kuznetsov)
J.S. Bach: Partita 4 en Re Major BWV 828 (aquí en la interpretació de Berenika Glixman)
Mozart: Concert per a piano i orquestra n. 20 en re m (aquí en la interpretació de Gulda)
Beethoven: Sonata n. 12 op. 26 (aquí en la interpretació de Sviatoslav Richter)
Brahms: Opus 118 (aquí en la interpretació de Murray Perahia)
Falla: Andaluza (aquí en la interpretació de Alicia de Larrocha)
Satie: Sports et Divertissements (aquí en la interpretació de Ellen Hohmann)
Temps total (aprox.) = 2 hores i 10 minuts
Era jove i combinava els estudis d’Economia i Empresa a la Universitat de Barcelona amb els de piano. Concretament, pel que fa al piano, estudiava amb el pianista Àngel Soler al seu Estudi de Música del carrer Aribau 175. Abans havia estudiat al Conservatori de Manresa amb diferents professors.
El dia de l’examen, en la convocatòria de setembre, ens vàrem presentar 3 alumnes: Joan Baptista Altadill Elias, Jordina Gragés Casafont i jo mateix. El primer problema va ser que, dels 3 membres del tribunal (Lluïsa Viñas Sabata, Anna Arumí Claveras i Jean Pierre Dupuy), només es presentaren Lluïsa Viñas i Anna Arumí. Jean Pierre Dupuy NO es va presentar. Lluïsa Viñas, en aquells moments directora del Conservatori de Manresa, el va tirar endavant. L’examen es va fer sense Jean Pierre Dupuy en el tribunal. Viñas havia aconseguit feia poc la plaça de professora de piano al Conservatori de Música de Manresa. Present en el Tribunal que la va avaluar hi havia Àngel Soler, el seu mateix professor de piano (i també el meu). La directora del Conservatori no dubtaria a abusar del poder del càrrec i perjudicar greument els alumnes convocats, passant per sobre nostre sense escrúpols ni respecte per la normativa. Viñas ens havia vist créixer al Conservatori des de ben petits. M’havia examinat, a mi i als altres segur que també, en múltiples exàmens de piano (el tribunal sempre constituït per 3 professors) i sempre s’havien atorgat les màximes qualificacions. ¿Què justificaria ara el seu radical canvi de criteri valoratiu?
D’acord amb l’article 62 de la llei 30/1992 de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, “els actes de les administracions públiques són nuls de ple dret si es dicten prescindint totalment i absolutament del procediment establert legalment o de les normes que contenen les regles essencials per a la formació de la voluntat dels òrgans col·legiats”.
A més de la incomparecència de Jean Pierre Dupuy al tribunal de l’examen, un altre problema que es va presentar era el concert per piano i orquestra (concretament, la part orquestral amb reducció per piano). Els 3 examinants ens havíem buscat “per lliure” algú que ens toqués la part de l’orquestra en un segon piano. A Jordina Gragés l’acompanya Viviana Salisi, ara professora de l’Esmuc, amb el concert per piano i orquestra número 1 de Beethoven. El problema era, però, ¿qui acompanyava a Joan Baptista Altadill? Doncs el membre absent del tribunal, el seu professor Jean Pierre Dupuy. ¿Com es solucionava el problema? Lluïsa Viñas va indicar que Francisco Poyato, també ara professor de l’Esmuc, l’acompanyés amb lectura a vista. En el meu cas, m’acompanyava en el concert de Mozart també Francisco Poyato. Abans li ho havia demanat educadament a Lluïsa Viñas, amb qui compartíem el mateix professor Àngel Soler, però ella ho havia refusat amb despreci i males maneres. Fumadora empedreïda capaç d’imposar un programa d’examen de dificultat molt superior a la normal, fumava a classe. El piano de la seva aula (carrer Jaume I) estava, fins i tot, cremat per les cigarretes que deixava sobre el teclat i que arribaven a socarrimar les tecles.
Vàrem començar l’examen, per indicació de Lluïsa Viñas, amb els concerts per piano i orquestra. Per poder tocar íntegrament l’extens programa d’examen dels 3 alumnes presentats s’hagués hagut de continuar per la tarda. Amb el matí no hi havia temps suficient per a tocar totes les obres de l’examen. Però Lluïsa Viñas va dir que no i que ja podíem marxar. Per tant, no ens varen deixar tocar un programa preparat durant anys amb moltíssimes hores d’esforç i estudi! Ni Debussy, ni la Partita de Bach, ni la sonata de Beethoven, ni l’opus 118 de Brahms, ni Falla, ni Erik Satie… Res de res. Per què exigir tantes obres i de tanta dificultat, si no et deixen ni interpretar-les? Com es pot exigir un programa d’examen de 2 hores de duració si no te’l permeten ni tocar, estant absent 1 membre del tribunal? Fins on poden arribar els abusos de poder i les irregularitats legals?
Per tenir una idea de l’extensió i durada del programa, considerem només la Partita número 4 de Bach en Re Major (BWV 828), aquí en la meva interpretació personal al piano. 30 minuts (aprox.):
. Ouverture
. Allemande
. Courante
. Aria
. Sarabande
. Menuet
. Gigue
. Partita No. 4 en Re Major (completa)
Sumem-hi la duració de les altres obres i multipliquem-ho per tres, el total d’alumnes presentats a la convocatòria. El resultat són moltes hores de música. Després de tot l’esforç de preparar-les, però, no ens van deixar tocar-les. No ens van deixar!
¿Amb quins criteris un tribunal, ja invàlidament constituït, pot avaluar un examen final, escoltant només una part insignificant del programa?
El resultat de l’examen va ser de Suspès. Aquesta és l’acta de l’examen:
Es pot observar com l’acta està signada el mes de juny (i NO el mes de setembre), per professors que NO estaven presents (Jean Pierre Dupuy i Celestí Vall), i que un dels tres alumnes presentats a l’examen de setembre NO figura a l’acta (Joan Baptista Altadill Elias). No superar aquest examen de piano significava abandonar l’estudi del piano i, possiblement, de la música. Que després Joan Baptista Altadill anés a l’Esclat, o que jo mateix estudiés orgue al Conservatori de Terrassa, no treu l’enorme perjudici d’aquest infaust examen. Cal recordar que el 16 de febrer de 2017, el Tribunal Suprem va condemnar per prevaricació a 7 anys d’inhabilitació un professor de la Universidad de Granada, Fernando Peñafiel Martínez, per aprovar una alumna en un examen on NO s’havia presentat.
I a continuació? Per part nostra, ni una mala paraula, ni un insult, ni un estrip, ni una reprovació. Cap impugnació de l’examen. Érem joves i no sabíem què ens estaven fent. Tampoc cap explicació rebuda per part de la direcció del Conservatori. Som anyells sacrificats a l’altar de la prepotència, la prevaricació i la falsedat documental. I han passat els anys. Obtenir l’acta de l’examen no va ser fàcil. El Conservatori no va respondre cap instància registrada a l’ajuntament on es demanava còpia i revisió de l’acta d’examen. Només després del recurs al Defensor del Poble vaig aconseguir la còpia de l’acta. Els professors del Conservatori varen callar. Tothom va emmudir. Ningú va moure un sol dit. Ningú va inquirir res. Tot queda tapat. Lluïsa Viñas continua al Conservatori de Manresa. I Anna Arumí també continua sense conseqüències. Com si res hagués passat. Però sí que ha passat, i tant.
Avergonyeix-te Lluïsa Viñas! Avergonyeix-te Anna Arumí! Avergonyiu-vos! El temps no esborra les injustícies ni neteja els casos de prevaricació, abús de poder i falsedat documental. Viñas i Arumí s’han de disculpar i reparar el mal causat. És el mínim que es pot exigir, el mínim que han d’oferir. El silenci no neteja la culpa. Els abusos de poder no han d’avergonyir les víctimes, sinó aquelles que ho practiquen i aquells que ho tapen.
Diferint la sortida de la crisi
Malgrat vantar-se el govern del PP d’haver tocat fons i repetir el mantra que el pitjor de la crisi ja ha passat, la realitat contradiu una i altra vegada els seus pronòstics. Mentre Rajoy espera que la tempesta pel cas Bárcenas s’apaivagui, mai sense donar la cara, i Guindos afirma que els bancs espanyols són solvents i estan suficientment capitalitzats, la realitat és que la Comissió Europea i el BCE alerten de l’imminent augment de la factura bancària.
Per reencendre les alarmes només ha calgut la supressió de la clàusula terra de les hipoteques, la normativa antidesnonaments de la Junta d’Andalusia, ara en el Tribunal Constitucional, i l’arbitratge per la distribució fraudulenta i abusiva de les preferents. Catalunya Caixa, després d’haver fagocitat la solvent Caixa de Manresa, cortesia del senyor Todó, i d’haver estat rescatada amb diners públics, continua sense trobar comprador. El negoci d’integrar-se en una gran entitat financera, quan just abans ens havien dit que ser gran no és qüestió de mida (veure anunci), ha acabat no trobant nuvi tot i l’esplèndida dot del papà Estat. El govern es planteja, de moment, una nova injecció de 3.000 milions d’euros i, potser, un esquema de protecció d’actius. Demanar responsabilitats, ni parlar-ne.
Al mateix temps, mentre el govern popular situa la recuperació econòmica a la cantonada, l’últim informe de l’FMI pronostica per Espanya un creixement negatiu del -1,6% del PIB, el 2013, i un creixement nul el 2014. I sense créixer no es pot reduir l’atur, i sense creació d’ocupació no es poden pagar els deutes, i sense el pagament de les hipoteques els bancs continuaran, sense cap mena d’escrúpols, executant desnonaments, reduint el crèdit i sol·licitant més ajudes públiques. Tot un cercle viciós reforçat per les errònies polítiques econòmiques del govern. I tampoc ens queda el trist consol de pensar que el veí està encara pitjor. El creixement mundial mitjà del 2013 supera el 3%. Per sobre, Xina frega el 8%, i per sota, els EUA superen el 2%. El centre de gravetat mundial, malgrat que alguns polítics centralistes espanyols semblen no haver-ho entès, fa més de cinc segles que es va desplaçar de Madrid cap a l’Atlàntic Nord. En aquests moments, torna a desplaçar-se cap a l’Extrem Orient, on ja hi estava quan Europa travessava la foscor de l’Edat Mitjana.
Tot fa pensar que, mentre el govern espanyol continuï evadint responsabilitats i també impedint la purga dels grans desequilibris acumulats durant més d’una dècada de diner barat i crèdit desenfrenat, Espanya continuarà dins del túnel mentre altres països comencen a sortir-ne. Ja em permetran l’expressió, però quan un individu s’ha emborratxat etílicament, se l’ha de permetre vomitar. L’estructura productiva de l’economia espanyola ha acumulat molts desequlibris, durant l’època de les falses vaques grasses, que ha de corregir. El mercat és la institució més eficient i ràpida que hi ha per corregir aquests desequilibris. Però si el govern espanyol es dedica sistemàticament a sabotejar els mecanismes del lliure mercat, ara impedint la baixada dels preus dels actius immobiliaris mitjançant la societat pública SAREB o ara impedint el mecanisme natural de destrucció creativa del mercat o ara incrementant els impostos i reduint la capacitat d’estalvi, els desequilibris es converteixen en crònics i la recuperació s’allarga en el temps. Fins quan ho permetrem?
Qui ajuda els més necessitats?
Un dels aspectes fonamentals que ha de respondre qualsevol religió és la vinculació existent entre aquesta vida terrenal i el que segueix després de la mort. Lluc ens recorda l’episodi del mestre de la Llei, un expert en les antigues prescripcions mosaiques, que volent provar Jesús li pregunta què ha de fer per salvar l’ànima i aconseguir la vida eterna. Sap que la llei prescriu “estimar Déu amb totes les forces i els altres com a tu mateix”. Jesús així li ho ratifica. Tractar els altres com a un li agradaria ser tractat no només és un precepte cristià, sinó que també és una norma moral universal i un element de justícia recíproca. Ara bé, el mestre de la Llei, volent-se justificar, continua preguntant: I qui són els altres? És estrictament la família nuclear o, fins i tot, els parents més llunyans? És el poble amb qui compartim una història, una llengua i cultura en comú? És la humanitat sencera?
Jesús ho explica amb la paràbola del bon samarità, que s’ubica al perillós camí que portava de Jerusalem a Jericó, i on un home va caure en mans dels lladres i bandolers, que l’apallissaren i el deixaren mig mort. Un sacerdot i un levita, ambdós encarregats del culte al Temple de Jerusalem i persones molt ben considerades dins la societat jueva del seu temps, el veieren però passaren de llarg per l’altra banda. Els dos predicaven de llavi la compassió, però practiquen amb fets l’abandonament. Poc després, un samarità pertanyent, per tant, a un poble enemistat amb els jueus i amb qui no es feien, el veié, se’n compadí, se li acostà, el curà, el dugué a l’hostal i pagà un tant a l’hostaler per tal que se n’ocupés. Quin d’aquests tres homes, el sacerdot, el levita o el samarità, va tractar adequadament el qui havia caigut en mans dels lladres? La resposta és tan òbvia com poc habitual: el samarità que se’n va compadir. L’amor al proïsme, inseparable de l’amor a Déu i senyal distintiva del cristianisme, es concreta en les persones necessitades que trobem en el camí de la vida.
És també molt remarcable la figura de l’hostaler que dóna allotjament al ferit sense cobrar en efectiu el total dels serveis prestats. Malgrat treballar en un servei turístic especialitzat i amb ànim de lucre, quin dubte hi ha que a l’acceptar el ferit i concedir crèdit a un samarità desconegut que no sap si li pagarà l’import total de les despeses, està contribuint de manera important a la cura del necessitat. L’exemplaritat ètica del samarità no podria completar-se sense l’existència d’empresaris i professionals que ofereixen els seus serveis en el mercat, no pas gratuïtament ni desinteressadament, però sí eficaçment i, sovint, a crèdit, això és, anticipant el servei i diferint el cobrament.
Fent introspecció dins les nostres vides, tots podrem recordar episodis autobiogràfics en els que ens identifiquem amb algun personatge de la història, ja sigui el necessitat, el samarità, el levita o l’hostaler. En el meu cas, recordo que de jove solia agafar la bicicleta i m’atrevia amb els pendents persistents i exigents que porten a la vila de Moià. Un dia, amb mala sort, la roda punxà abans d’arribar a Calders i vaig quedar tirat a la cuneta. Vaig esperar i, aliviat, un altre ciclista aparegué a la llunyania. Conforme s’acostava, el vaig reconèixer. Era un antic professor meu de català a l’institut Lluís de Peguera, que en aquells moments havia deixat la docència per ocupar un lloc directiu important com a cap de recursos humans a la malaurada Caixa de Manresa. Per desgràcia meva, però, va fer com el levita, passant de llarg sense aturar-se. Perplex i decebut, vaig intentar racionalitzar el seu comportament tot pensant que el temps que dedicava a l’esport era molt més valuós que el temps que hagués malgastat ajudant un pobre necessitat. Amb el pas dels anys, però, i observant de quina manera actuen els directius de les entitats financeres, el seu comportament resulta molt més fàcil d’entendre.
Sovint s’ha volgut pretendre que l’Estat intervingui per forçar comportaments solidaris com el del bon samarità. Els polítics, amb independència del seu color, ràpidament es posarien d’acord en la necessitat de confiscar o gravar la riquesa i les rendes dels contribuents per tal de crear agències públiques d’assistència als necessitats. Però això presenta molts inconvenients. L’ajuda al necessitat és un acte de compassió que emana lliurement de les persones. Si l’Estat intervé obligant a pagar una taxa en benefici dels més necessitats, ningú practicarà la caritat, ja que aquesta s’haurà transferit de manera coactiva al govern. Després, naturalment, està per veure quina part dels impostos recaptats arriba finalment als necessitats i quina es queda pel camí. En paraules del Papa Francesc, “els polítics volen nacionalitzar l’univers per controlar totes les activitats humanes. Els socialistes creuen en la redistribució, que no deixa de ser una de les causes de la pobresa i destrueixen l’incentiu de l’home per fer-se càrrec de si mateix, el que és un crim contra la natura i contra Déu. Aquestes ideologies creen més pobresa que totes les multinacionals etiquetades com a diabòliques (…) Els governs d’Amèrica Llatina poden donar peix, però impedeixen pescar. Si algú aprèn a pescar, és castigat i els peixos són confiscats. La llibertat està castigada. Qui els salvarà d’aquesta tirania? (…) L’estat intervencionista absol la societat de la seva responsabilitat. La gent no practica la caritat, ja que veu la pobresa com un problema del govern. Els governs empobreixen permanentment a la gent, per tal que després la gent voti a qui els ha empobrit”.
Per últim, destacar que a Manresa, i després d’un segle i mig de servei, les Germanetes dels Pobres abandonaran la ciutat. Quaranta ancians (i una vintena de treballadors) hauran de trobar uns nous i cada dia més inexistents bons samaritans. Una nova pèrdua assistencial important per la nostra ciutat, que segueix a tot un rosari previ de pèrdues industrials i financeres, certificant el fulminant declivi i decadència de la capital del Bages.
BCE: esgotant recursos
L’agència Moody’s ha rebaixat aquesta setmana la qualificació dels bancs nacionalitzats Bankia, Catalunya Banc i Novagalicia a la categoria de bo porqueria. Això indica que, malgrat el rescat bancari, és improbable que l’Estat pugui continuar avalant la creixent degradació dels passius bancaris, alhora que expressa dubtes sobre la seva viabilitat futura.
Una vegada més però, Mario Draghi, el governador del BCE, ha hagut de sortir per calmar els mercats financers, colpejats per aquesta notícia i per la creixent inestabilitat política de Portugal. Si fa prop d’un any va rebaixar la insostenible prima de risc espanyola a l’afirmar que faria tot el necessari per preservar l’euro, ara ha manifestat la voluntat de mantenir el tipus d’interès a un nivell baixíssim, el 0,5% actual o inferior, per un període de temps perllongat.
Per primera vegada, el banquer ha revelat el pla d’acció futur de l’organisme monetari europeu, manifestant també que la facilitat marginal de dipòsit, ara en el 0%, podria passar a ser negativa. Es busca, per tant, que les entitats financeres no dipositin els diners a un dia en el Banc Central, sinó que els prestin a particulars i empreses, com naturalment fan amb l’Estat.
La persistència d’aquesta política monetària expansiva a llarg termini la justifica per la no existència de tensions inflacionistes. Considera que l’estabilitat de preus, l’objectiu bàsic del BCE, està garantit i, per això, va cremant els últims cartutxos de política monetària que li queden: compra de deute públic de països amb problemes, reducció de la qualitat del col·lateral exigit, i finançament molt barat i a llarg termini.
Cap comentari, però, sobre la gran quantitat d’oferta monetària creada. En circumstàncies normals, la creació de diners sol disparar els preus. Per què això no succeeix ara? Bàsicament, perquè els nous diners creats no circulen, sinó que resten immòbils en les entitats financeres, que ho inverteixen en deute públic, tot creant una nova i perillosíssima bombolla.
Jordi Franch Parella Weblog 