Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Qui ajuda els més necessitats?

Qui ajuda els més necessitats?

ayuda-grupo-terapia-familia

Un dels aspectes fonamentals que ha de respondre qualsevol religió és la vinculació existent entre aquesta vida terrenal i el que segueix després de la mort. Lluc ens recorda l’episodi del mestre de la Llei, un expert en les antigues prescripcions mosaiques, que volent provar Jesús li pregunta què ha de fer per salvar l’ànima i aconseguir la vida eterna. Sap que la llei prescriu “estimar Déu amb totes les forces i els altres com a tu mateix”. Jesús així li ho ratifica. Tractar els altres com a un li agradaria ser tractat no només és un precepte cristià, sinó que també és una norma moral universal i un element de justícia recíproca. Ara bé, el mestre de la Llei, volent-se justificar, continua preguntant: I qui són els altres? És estrictament la família nuclear o, fins i tot, els parents més llunyans? És el poble amb qui compartim una història, una llengua i cultura en comú? És la humanitat sencera?

Jesús ho explica amb la paràbola del bon samarità, que s’ubica al perillós camí que portava de Jerusalem a Jericó, i on un home va caure en mans dels lladres i bandolers, que l’apallissaren i el deixaren mig mort. Un sacerdot i un levita, ambdós encarregats del culte al Temple de Jerusalem i persones molt ben considerades dins la societat jueva del seu temps, el veieren però passaren de llarg per l’altra banda. Els dos predicaven de llavi la compassió, però practiquen amb fets l’abandonament. Poc després, un samarità pertanyent, per tant, a un poble enemistat amb els jueus i amb qui no es feien, el veié, se’n compadí, se li acostà, el curà, el dugué a l’hostal i pagà un tant a l’hostaler per tal que se n’ocupés. Quin d’aquests tres homes, el sacerdot, el levita o el samarità, va tractar adequadament el qui havia caigut en mans dels lladres? La resposta és tan òbvia com poc habitual: el samarità que se’n va compadir. L’amor al proïsme, inseparable de l’amor a Déu i senyal distintiva del cristianisme, es concreta en les persones necessitades que trobem en el camí de la vida.

És també molt remarcable la figura de l’hostaler que dóna allotjament al ferit sense cobrar en efectiu el total dels serveis prestats. Malgrat treballar en un servei turístic especialitzat i amb ànim de lucre, quin dubte hi ha que a l’acceptar el ferit i concedir crèdit a un samarità desconegut que no sap si li pagarà l’import total de les despeses, està contribuint de manera important a la cura del necessitat. L’exemplaritat ètica del samarità no podria completar-se sense l’existència d’empresaris i professionals que ofereixen els seus serveis en el mercat, no pas gratuïtament ni desinteressadament, però sí eficaçment i, sovint, a crèdit, això és, anticipant el servei i diferint el cobrament.

Fent introspecció dins les nostres vides, tots podrem recordar episodis autobiogràfics en els que ens identifiquem amb algun personatge de la història, ja sigui el necessitat, el samarità, el levita o l’hostaler. En el meu cas, recordo que de jove solia agafar la bicicleta i m’atrevia amb els pendents persistents i exigents que porten a la vila de Moià. Un dia, amb mala sort, la roda punxà abans d’arribar a Calders i vaig quedar tirat a la cuneta. Vaig esperar i, aliviat, un altre ciclista aparegué a la llunyania. Conforme s’acostava, el vaig reconèixer. Era un antic professor meu de català a l’institut Lluís de Peguera, que en aquells moments havia deixat la docència per ocupar un lloc directiu important com a cap de recursos humans a la malaurada Caixa de Manresa. Per desgràcia meva, però, va fer com el levita, passant de llarg sense aturar-se. Perplex i decebut, vaig intentar racionalitzar el seu comportament tot pensant que el temps que dedicava a l’esport era molt més valuós que el temps que hagués malgastat ajudant un pobre necessitat. Amb el pas dels anys, però, i observant de quina manera actuen els directius de les entitats financeres, el seu comportament resulta molt més fàcil d’entendre.

Sovint s’ha volgut pretendre que l’Estat intervingui per forçar comportaments solidaris com el del bon samarità. Els polítics, amb independència del seu color, ràpidament es posarien d’acord en la necessitat de confiscar o gravar la riquesa i les rendes dels contribuents per tal de crear agències públiques d’assistència als necessitats. Però això presenta molts inconvenients. L’ajuda al necessitat és un acte de compassió que emana lliurement de les persones. Si l’Estat intervé obligant a pagar una taxa en benefici dels més necessitats, ningú practicarà la caritat, ja que aquesta s’haurà transferit de manera coactiva al govern. Després, naturalment, està per veure quina part dels impostos recaptats arriba finalment als necessitats i quina es queda pel camí. En paraules del Papa Francesc, “els polítics volen nacionalitzar l’univers per controlar totes les activitats humanes. Els socialistes creuen en la redistribució, que no deixa de ser una de les causes de la pobresa i destrueixen l’incentiu de l’home per fer-se càrrec de si mateix, el que és un crim contra la natura i contra Déu. Aquestes ideologies creen més pobresa que totes les multinacionals etiquetades com a diabòliques (…) Els governs d’Amèrica Llatina poden donar peix, però impedeixen pescar. Si algú aprèn a pescar, és castigat i els peixos són confiscats. La llibertat està castigada. Qui els salvarà d’aquesta tirania? (…) L’estat intervencionista absol la societat de la seva responsabilitat. La gent no practica la caritat, ja que veu la pobresa com un problema del govern. Els governs empobreixen permanentment a la gent, per tal que després la gent voti a qui els ha empobrit”.

Per últim, destacar que a Manresa, i després d’un segle i mig de servei, les Germanetes dels Pobres abandonaran la ciutat. Quaranta ancians (i una vintena de treballadors) hauran de trobar uns nous i cada dia més inexistents bons samaritans. Una nova pèrdua assistencial important per la nostra ciutat, que segueix a tot un rosari previ de pèrdues industrials i financeres, certificant el fulminant declivi i decadència de la capital del Bages.

Anuncis
  1. Josep Garcia
    Juliol 10, 2013 a les 9:29 pm

    Qui era el qui anava amb bicicleta i va passar de tu?

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: