Pàgina d'inici > Jordi Franch Parella, Música > Memòria d’un infaust examen de 8è curs de piano

Memòria d’un infaust examen de 8è curs de piano

1197297277_f

Durant més de 2 anys ens havíem estat preparant per un exhaustiu i difícil programa de piano. Era l’examen de vuitè curs i, en l’anterior Pla d’Estudis, el punt final del Grau Professional. El programa d’examen al Conservatori Professional de Música de Manresa era el següent:

Estudis de Chopin (opus 10 i 25): diversos estudis
Estudis de Debussy: 1 estudi (aquí en la interpretació de Sergey Kuznetsov)
J.S. Bach: Partita 4 en Re Major BWV 828 (aquí en la interpretació de Berenika Glixman)
Mozart: Concert per a piano i orquestra n. 20 en re m (aquí en la interpretació de Gulda)
Beethoven: Sonata n. 12 op. 26 (aquí en la interpretació de Sviatoslav Richter)
Brahms: Opus 118 (aquí en la interpretació de Murray Perahia)
Falla: Andaluza (aquí en la interpretació de Alicia de Larrocha)
Satie: Sports et Divertissements (aquí en la interpretació de Ellen Hohmann)

Temps total (aprox.) = 129 minuts

Aleshores teníem 20 anys i jo compaginava els estudis d’Econòmiques i Empresarials amb els de piano. Concretament, estudiava a la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona (UB) i, pel que fa al piano, ho feia amb el pianista Àngel Soler al seu Estudi de Música (Aribau, 175), després d’haver estudiat al Conservatori de Manresa fins a 7è curs amb diferents professors (Concepció Casas, Assumpta Coma, Josep Maria Escribano i Jean Pierre Dupuy) amb excel·lents resultats.

Amb Àngel Soler estudiava moltes hores diàries al seu acollidor estudi del carrer Aribau (tocant la Diagonal), seguint una molt rígida metodologia tècnica que em supervisava ell mateix. Els esforços i exercicis físics que m’exigia dels dits i de les mans eren extrems. Mai, amb els professors anteriors, s’havia arribat a una obsessió tan malaltissa per la precisió tècnica i la pulsació. Quan feia més d’un any que estudiava amb Àngel Soler em va passar quelcom que em va alarmar. Un dia, de cop i volta, sense preavís i sense haver patit cap tendinitis prèvia o dolor anticipatori, vaig notar que el dit índex de la mà dreta no mantenia la seva posició habitual sobre el teclat. Fora del control conscient, el dit s’arronsava. La contracció era total. Sense dolor físic o muscular, però el dit s’arronsava. El problema d’aquesta contracció del dit índex és molt greu i impedeix tocar les peces de dificultat elevada. Ho vaig comentar amb Àngel Soler, però no en vaig obtenir cap comentari ni resposta. Vaig intentar canviar les digitacions, substituint el dit afectat i tocant la mà dreta amb només 4 dits, però tampoc m’ho va permetre.

Alguns anys més tard, i després de passar per diversos metges especialistes, vaig descobrir que la lesió que tinc és l’anomenada distonia focal o càncer dels músics. És una lesió invalidant, d’origen neurològic i no muscular. Fins el moment present, no té cura. Grans músics, com Robert Schumann o el violinista Gonçal Comellas, afectats per aquesta lesió han hagut de redireccionar la seva pràctica musical.

Aquí es pot veure com actua la distonia focal.

Altres músics que han desenvolupat en el temps la distonia focal són el (ex)concertista de piano Leon Fleisher. Aquí es pot veure la contracció dels dits 4 i 5 de la mà dreta en el primer concert per piano de Brahms. També el (ex)violinista Reinhard Goebel va haver d’abandonar la interpretació al violí.

El dia de l’examen, en la convocatòria de setembre de l’any 1988, ens vàrem presentar 3 alumnes: Joan Baptista Altadill Elias, Jordina Gragés Casafont i jo mateix. El primer problema va ser que, del tribunal convocat (Lluïsa Viñas Sabata, Anna Arumí Claveras i Jean Pierre Dupuy), només es presentaren Lluïsa Viñas i Anna Arumí. Jean Pierre Dupuy, a qui se li havia rescindit el contracte amb el Conservatori de Manresa, NO es va presentar. Anna Arumí va comentar que s’havia de reconvocar el tribunal i aplaçar l’examen, però Lluïsa Viñas Sabata, en aquells moments directora del Conservatori de Manresa, va dir que no. Que l’examen es faria sense Jean Pierre Dupuy. Viñas havia aconseguit feia poc superar una prova d’accés, amb tribunal, a professora de piano del Conservatori de Música de Manresa. No és, per tant, una treballadora amb contracte temporal que es va renovant (o no) anualment. El president del Tribunal que va avaluar Lluïsa Viñas era Àngel Soler, el seu mateix professor de piano (i també el meu). En situació de superioritat, però, la flamant directora del Conservatori no dubtaria ara a abusar del poder del seu càrrec i perjudicar molt greument els alumnes convocats passant per sobre de qui faci falta i incomplint sense escrúpols la normativa bàsica. Per més inri, Lluïsa Viñas Sabata ens havia vist créixer al Conservatori des del curs Preparatori. M’havia examinat, a mi i als altres segur que també, en múltiples exàmens de piano (el tribunal sempre constituït per 3 professors) i sempre m’havien atorgat les màximes qualificacions. Què justificaria ara el seu radical canvi de criteri valoratiu?

D’acord amb l’article 62 de la llei 30/1992 de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, “els actes de les administracions públiques són nuls de ple dret si es dicten prescindint totalment i absolutament del procediment establert legalment o de les normes que contenen les regles essencials per a la formació de la voluntat dels òrgans col·legiats”.

Un altre problema que es va presentar el dia de l’examen era el concert per piano i orquestra (la part orquestral amb reducció per piano). Els 3 examinants ens havíem buscat “per lliure” algú que ens toqués la part de l’orquestra en un segon piano. A Jordina Gragés l’acompanyava l’excel·lent pianista Viviana Salisi i Casajuana, ara professora de l’Esmuc, amb el concert per piano i orquestra número 1 de Beethoven. El problema era, però, ¿qui acompanyava a Joan Baptista Altadill i Elias? Doncs el membre absent del tribunal, el seu professor Jean Pierre Dupuy. ¿Com es solucionava el problema? Doncs de manera ràpida, perquè Lluïsa Viñas va indicar a Francisco Poyato, també excel·lent pianista i professor de l’Esmuc, que l’acompanyés amb lectura a vista. A mi, en el concert de Mozart, m’acompanyava també Francisco Poyato i Vicente. Abans li ho havia demanat a Lluïsa Viñas, amb qui compartíem el mateix professor Àngel Soler, però ella ho havia refusat amb despreci i de males maneres. Prepotent i despòtica, passa per sobre de qui li convé sense cap mena d’escrúpols morals. Quan érem petits ens queixàvem del fum del seu tabac. És una fumadora empedreïda i, també passant per sobre de la llei, fumava a classe cigarreta rere cigarreta. El piano de la seva aula estava, fins i tot, cremat per les contínues cigarretes que deixava sobre el teclat i que arribaven a consumir les tecles blanques. Les nostres queixes no servien de res i, nens com érem, ens havíem d’empassar el fum del seu tabac.

Vàrem començar, per indicació de Lluïsa Viñas, amb els concerts per piano i orquestra. A l’aula d’examen hi havia Santi Riera, professor de llenguatge musical, Lluïsa Viñas i Anna Arumí. Per poder tocar íntegrament l’extens programa d’examen dels 3 alumnes presentats s’hagués hagut de continuar per la tarda. Però Lluïsa Viñas va dir que no calia i que ja podíem marxar. Per tant, no es va tocar ni l’estudi de Debussy, ni la Partita de Bach, ni la sonata de Beethoven, ni l’opus 118 de Brahms, ni Falla, ni Erik Satie, ni res de res.
Per què hi havia la resta del programa d’examen?
Per què exigien tantes obres, si no et deixaven tocar-les?
En què queden tantes i tantes hores d’estudi?
Com es pot exigir un programa de 2 hores de duració si no te’l permeten tocar?

Per veure quina és l’extensió i la durada del programa, considerem només la Partita número 4 de Bach (BWV 828), aquí en la meva interpretació. 30 minuts (aprox.):
. Ouverture
. Allemande
. Courante
. Sarabande
. Aria
. Menuet
. Gigue

. Partita No. 4 en Re Major (completa)

Sumem-hi la duració de les altres obres i multipliquem-ho per tres, el total d’alumnes presentats a la convocatòria de setembre del 1988. El resultat són unes quantes hores de música. Després de tot l’esforç de preparar-les, però, no es van poder tocar. No ens les varen deixar tocar.

¿Amb quins criteris un tribunal, ja invàlidament constituït, pot avaluar un examen final, escoltant només una ínfima part del programa d’examen?

Aquesta és l’acta de l’examen:

acta_examen2

Es pot observar com l’acta està signada el mes de juny (i NO en el mes de setembre que és quan vàrem realitzar l’examen), per professors que NO estaven presents a la convocatòria de setembre (els professors convocats al setembre eren Viñas, Arumí i Dupuy), i que un dels tres alumnes presentats el mes de setembre NO figura a l’acta (Joan Baptista Altadill Elias). Tampoc eren alumnes lliures, sinó oficials, Francisco Poyato i Roser Berenguera. No superar aquest examen de piano significava abandonar l’estudi del piano i, possiblement, de la música. Que després en Joan Baptista Altadill anés a l’Esclat, o que jo mateix estudiés orgue al Conservatori de Música de Terrassa amb Jordi Figueras, no treu l’enorme perjudici d’aquest infaust examen. Superar (o NO) aquest examen de piano significava accedir (o NO) al títol de grau professional i tenir (o NO) un recurs de supervivència en les sempre difícils circumstàncies actuals. Cal recordar que el 16 de febrer de 2017, el Tribunal Suprem va condemnar per prevaricació a 7 anys d’inhabilitació un professor de la Universidad de Granada, Fernando Peñafiel Martínez, per aprovar una alumna en un examen on NO s’havia presentat.

Es va impugnar el resultat de l’examen? No. Teníem 20 anys i no estàvem per impugnar actes administratius. Vàrem agafar una depressió, però ningú es va queixar. Ni una mala paraula, ni un estrip, ni una reprovació. Com anyells sacrificats a l’altar de la prepotència, la prevaricació i la falsedat documental, ningú es va queixar de res. I han passat els anys. He pogut comentar aquesta situació amb el director del Conservatori posterior a Vinyes, un reconegut trompetista. Em va dir que ell no hi pot fer res. Que revisar aquest examen suposaria obrir la “caixa dels trons”. Obtenir l’acta de l’examen ja no va ser fàcil. El Conservatori de Música de Manresa (sota l’administració de l’alcalde Jordi Valls Riera) no va respondre a cap instància on demanava còpia i revisió de l’acta d’examen. Només després del recurs al Defensor del Poble vaig aconseguir còpia de l’acta. De tots els professors que havia tingut al Conservatori de Música, ningú es va manifestar. Tothom va callar. Cap va moure un sol dit. Cap, amb una excepció, Concepció Casas Pujol i Joan Bofill Soliguer, els primers professors de piano que vaig tenir, que sí em varen preguntar molt amablement el que havia passat. Però per la resta del sistema, silenci. Aquesta és la meva història, però no és l’única història. Altres casos hi ha. El que passa és que, com en l’escàndol de l’arxidiòcesi de Boston amb els abusos de capellans a infants (revelada per l’equip de periodistes Spotlight del diari Boston Globe), tot queda tapat. El cardenal Bernard Law protegeix els capellans pederastes i les víctimes no ho denuncien. Quan es destapa l’escàndol, el cardenal Law és reubicat a la cúria de Roma. La directora del Conservatori de Música de Manresa Lluïsa Viñas va ser cessada posteriorment com a directora abans d’acabar el curs acadèmic, però continua al Conservatori remenant les cireres. Anna Arumí Claveras va continuar la seva etapa professional fora del Conservatori de Música de Manresa.

Aquesta és la història. Shame on you Lluïsa Viñas! Shame on you Anna Arumí! A closed case? Not yet. Perquè el temps no esborra les injustícies, demano a Lluïsa Viñas Sabata i Anna Arumí Claveras una disculpa pública. És el mínim que es pot exigir i és el mínim que elles han d’oferir.

 

 

Advertisements
  1. M. Gómez
    Juliol 15, 2013 a les 6:48 pm

    Estoy indignada. Indignada !! Tengo el superior de piano y sin trabajo fijo. Ver la corrupción de mis “compañeras” es repugnante.

  2. Juliol 15, 2013 a les 9:07 pm

    Hola Jordi,

    Déu n’hi do de com passa el temps !!! I quina memòria d’elefant que conserves !!!!

    Penso que l’exàmen va ser injust: no entenc com a tu no et van aprovar perquè ho vas fer molt bé, es podria qüestionar la nota però en cap cas l’assoliment del nivell professional que s’exigia. En el meu cas jo anava força més justet que tu i a sobre em va tocar el rebre al no aparèixer en Jean Pierre Dupuy, que segurament és un gran pianista però que a mi no em dir ni piu, va desaparèixer i encara espero que m’expliqui el perquè. O sigui que el tribunal va ser incompetent, injust i arbitrari però en JPD no va ser gaire millor, es pot ser un gran pianista i una persona mediocre alhora, és obvi.

    Està bé que això surti a la llum, tot i que 25 anys després no ajuda a ningú. La gent comet errors i vull pensar que els que el van cometre han après la lliçó i no han fet cap altra mala passada a ningú més. En qualsevol una disculpa és el menys que es podia haver esperat i segurament amb més experiència de la vida no hauria acabat així, 25 anys després.

    Però no en tinc cap mal record del Conservatori, exceptuant l’exàmen es clar. Mentre hi vaig ser vaig tenir l’oportunitat, com tu, de gaudir de grans de la música i també excel·lents persones: Albert Sardà, Concepció Casas, la malaurada Maria Àngels Casas, Josep Maria Escribano, Josep Maria Vilar i tants d’altres que ja no recordo.

    No soc un músic professional, això ho vaig tenir clar fins i tot abans de l’injust exàmen. Em guanyo la vida amb la tecnologia i els ordinadors que d’altra banda també m’apassionen i dic també perquè la música forma part de la meva vida i no he permès que un fet desgraciat condicioni la meva vida. De fet sí que vaig trencar amb el Conservatori d’aquella època, una mica resclosit i amb ferum de ranci i me’n vaig anar a l’Esclat a fer música moderna.

    Allà vaig descobrir un món nou i també gent magnifica: Manel Camp, Jordi Camp, Celestí Vall, Jordi Badia, Lluís Ribalta, etc. És realment que si no soc un crack musical no és per falta de bons professors !!! Piano jazz, harmonia moderna (quin descans), arranjaments, combos, etc. Ho vaig disfrutar molt… i que content vaig estar que em suspenguessin al Conservatori, segurament si hagués aprovat ho hauria deixat, com són les coses.

    Vaig passar uns anys pel grup de folk-rock manresà Nakki i després d’una temporada tranquila vaig retrobar uns amics (Cabrianes Motor City, Street Bastards, etc. ) amb The Black Kiss Project, el millor grup de punk-rock manresà on encara assajem cada setmana i ens ho passem d’allò més bé, tocant temes propis i fent-la petar amb una cervesa ben fresqueta. A més a més amb això dels ordinadors resulta que he retrobat la vessant compositiva: ja no cal ser un virtuós de cap instrument i només amb les idees clares i cert bagatge, et permeten fer coses interessants, òbviament sense pretensions.

    Em consta que ets un gran músic i que també has continuat dedicant-hi un bon grapat d’hores, com jo, segur. No deixis que aquesta mala passada pesi més que totes les bones experiències i records que també tens. Jo m’he adonat que el talent musical no s’ensenya a cap escola i que després d’haver suspès un exàmen de piano, jutjat per un tribunal de mediocres, que per cert no he vist tocar mai en públic, m’ho passo fantàsticament bé escoltant, tocant el piano, composant i continuant aprenent-ne una mica més cada dia.

    Una abraçada !!!
    Joan B. Altadill

    • Juliol 15, 2013 a les 9:56 pm

      Hola Joan Baptista,

      és fantàstic saber que continues avançant en el món de les tecnologies de la informàtica i l’electrònica, així com també de la música moderna i la composició.

      Una abraçada !!

  3. Juliol 21, 2013 a les 11:27 pm

    Hola Jordi, hola Joan Baptista,
    Em sap greu tant de patiment.
    La veritat és que jo aquest episodi l’havia esborrat de la memòria. Fins que no he llegit que vaig acompanyar la Jordina, no me’n recordava, Ni tampoc no sabia l’història sencera, ni tot el que hi havia al darrera.
    A l’igual que diu el Joan Baptista, tinc molt bons records del Conservatori, tret dels exàmens. Jo m’he pogut dedicar a això, no pas perquè tingués més talent que vosaltres, sinó perquè vaig escollir el camí de l’acompanyament que era i segueix sent molt menys transitat. I el que us asseguro és que un tant per cent molt, però molt alt de la meva feina va dirigit a intentar que ningú no ho hagi de passar malament en un escenari. Que els exàmens siguin concerts on es comparteix, no avaluacions on un s’exposa perquè el jutgin. Aquesta és la meva lluita de cada dia. Sento molt que persones que estimen la música i en gaudeixen com vosaltres hagin hagut de passar per això. Una abraçada a tots dos

    Viviana

  4. César Pascual
    Agost 16, 2014 a les 11:41 pm

    Hola Jordi, Joan y Viviana,

    Casualidades de la vida, hoy es un día “pianístico” para mí. Yo no estudié piano, pero me gusta, y algo lo toco, a mi manera, y hoy estaba aprendiéndome la “Marcha Imperial”, de Star Wars, para enseñársela a mi hijo -a quien le acabo de regalar un teclado electrónico respetable-, y justo ahora me encuentro en Facebook un enlace a este texto. Por cierto, mi hijo promete. Con 7 años (hace 1 mes), aprendió en apenas unas horas a tocar -al piano- con las dos manos, la canción “Pujarem, dalt dels cims, amb el cor alegre…”. Algún día cuelgo un vídeo.

    A lo que iba. Me apena y me da rabia leer historias como esta. Algo me explicaste, Jordi, pero no sabía los detalles. Debió de ser frustrante, y decepcionante. Repito que yo no he estudiado piano -estudié solfeo y guitarra-, pero me fijo bastante, te he visto tocar, y apostaría a que, ante casi cualquier otro tribunal, habrías aprobado, y con margen.

    Me gusta cómo lo has expuesto. Das datos y, quien pueda y quiera, que saque conclusiones, para bien o para menos bien. Si el airear la historia te ha hecho sentir un poco mejor, me alegro.

    Yo también podría explicar experiencias espeluznantes -“espelusivas”, como decía una ex-vecina mía- con exámenes, y con profesores que me han tenido que evaluar, pero a saber si me siento a escribirlas, algún día.

    En cualquier caso, me alegro de leeros a los tres. Nos une el Conservatorio, del que tengo muchos más recuerdos buenos que malos. Al fin y al cabo, y como dijo ABBA, “Thank you for the music…”

    Un abrazo.

    • Agost 18, 2014 a les 2:50 pm

      Hola César,

      ya explicarás las experiencias con profesores y exámenes. Sí es espeluznante el grado de prevaricación de, me gustaría creer, solo algunos sujetos del sistema (a los que debe hacerse justicia).

      Me quedo con los progresos de Miguel!

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: