Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Economia: Falsa Calma

Economia: Falsa Calma

LA GÁRGOLA IMPASIBLE_Tormenta

S’ha complert un any de les paraules de Mario Draghi, president del BCE, afirmant que faria tot el necessari per salvar l’euro (“Within our mandate, the ECB is ready to do whatever it takes to preserve the euro. And, believe me, it will be enough”). Pronunciades en un moment àlgid de la crisi del deute sobirà, el poder virtualment il·limitat de creació monetària del banc emissor ha servit per salvar, de moment, la unió monetària. Ara bé, i que no ens enganyin els falsos profetes, la crisi no està superada i molts dels problemes estructurals subjacents continuen latents.

Qui intenta fer els deures, malgrat els altíssims impostos, són les famílies, que han reduït en 36.000 milions el seu endeutament durant l’últim any, i també les empreses, que ho han fet en 122.000 milions. El bon comportament de les exportacions situa el saldo exterior en un superàvit interanual de 8.100 milions i les últimes dades de l’atur, encara que molt lluny del triomfalisme en què les han presentat els polítics, són menys dolentes que les catastròfiques xifres anteriors. Més que reduir el nombre d’aturats per sota dels 6 milions, com se’ns ha presentat, el que s’ha reduït és el nombre de persones inscrites a les oficines de treball. I és que algunes d’elles, cansades de perdre el temps amb tràmits burocràtics que no serveixen per res i sense esperances de trobar una ocupació, han decidit donar-se de baixa de les llistes d’aturats. Per altra banda, els contractes temporals i a temps parcial han augmentat, mentre els indefinits i a temps complert s’han reduït, en un clar senyal que es tracta d’ocupació temporal i purament estacional.

També els costos laborals unitaris del sector privat, en aplicació de l’anomenada depreciació interna, s’han reduït el darrer any un 3,2%. Als ulls dels dirigents polítics i financers, com el comissari europeu Olli Rehn o la directora gerent del Fons Monetari Internacional Christine Lagarde, és un descens insuficient, ja que els sous “haurien de disminuir un 10%”. Seria interessant que polítics i financers prediquessin amb l’exemple (la primera decisió de Lagarde al davant de l’FMI va ser autoincrementar-se un 10% el seu sou d’escàndol). I fins aquí els elements més positius de la situació econòmica.

No obstant, en els negatius, siguem conscients que un estat central depredador continua sense realitzar les tan necessàries i urgents reformes estructurals. Just al contrari, el temps de pròrroga concedit pel BCE l’està malgastant inútilment. En lloc de racionalitzar la gestió pública (trimming chore), utilitzen el temps extra per apalancar-se encara més en el poder i evitar qualsevol decisió compromesa.

Les promeses de liberalitzar els sectors oligopòlics privilegiats han quedat en no res. El crèdit, malgrat carregar a les esquenes dels contribuents un costosíssim rescat bancari, continua sense fluir, alhora que uns impostos elevadíssims redueixen la renda disponible de famílies i empreses, tot dificultant la reactivació del consum i l’estalvi.

L’endeutament públic ja supera el 90% del PIB i el dèficit fiscal es consolida a l’entorn del 7% del PIB. A més, l’estat central imposa l’esforç de reducció més important de la despesa i el dèficit a les autonomies, en un exercici de recentralització de l’Estat que erosiona els governs autonòmics i amenaça amb desballestar l’estat del benestar. Sabem que la sanitat, l’educació i els serveis socials, els pilars de l’anomenat welfare state, són competència dels governs autonòmics, que han de pagar la factura. En canvi, en els ingressos les autonomies no tenen competències normatives (amb l’excepció del País Basc i Navarra) i depenen sempre de les transferències que vénen de Madrid (previ pagament d’impostos). Per tant, imposar a les autonomies un dèficit de només l’1% del PIB (per l’any 2014) equival a suprimir els serveis públics de sanitat, educació i serveis socials. 

Si ho quantifiquem, l’administració central de l’Estat, inclosa la Seguretat Social, absorbeix el 53% del total de la despesa pública, mentre que les comunitats autònomes representen el 36% i els ajuntaments l’11% restant. Semblaria lògic i equitatiu que la distribució del dèficit públic (6,5% el 2013) fos proporcional al pes de la despesa: 3,4% l’estat central, 2,34% les autonomies i 0,76% els ajuntaments. Doncs no. La lògica centralista, unitària i homogeneïtzadora funciona de manera diferent, volent disposar d’un límit amplíssim del 5,2% per l’estat central, i imposant només l’1,3% a les autonomies (amb una distribució asimètrica).

En definitiva, que els incipients senyals de millora que comença a mostrar, amb un esforç heroic, el sector privat de l’economia espanyola, corren el perill de ser fagocitats per un sector públic insaciable, sobredimensionat i territorialment desequilibrat.

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: