Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Adéu a la crisi? No, i menys a Espanya

Adéu a la crisi? No, i menys a Espanya

119495385_969b12f2f8_z

Després d’un any i mig en recessió, la zona euro abandona els creixements negatius, aconseguint un anèmic increment del +0,3% del PIB en el segon trimestre del 2013. La producció industrial, en termes interanuals, també incrementa un 0,3% i alguns índexs mostren l’augment de confiança entre consumidors i productors. La clau la té el creixement vigorós d’Alemanya i també, amb sorpresa positiva, el de França i Portugal. En contrast negatiu, Espanya continua decreixent (1,7% en termes interanuals).

De totes maneres, i gràcies a l’entorn europeu, la prima de risc està en mínims i baixant, l’estat espanyol troba finançament sense problemes pagant només el 4,3% a un termini de 10 anys, i un Íbex bullish ofereix, de moment, una rendibilitat anual superior al 7%. Podem dir adéu a la crisi? No tan ràpid.

Cal interpretar aquestes dades, tímidament positives, en el context de les polítiques monetàries fortament expansives que porta a terme el BCE, i encara més la resta dels principals bancs centrals mundials, oferint un finançament barat i il·limitat als estats i entitats financeres. El recurs fàcil al Banc Central calma la situació momentàniament, de la mateixa manera que un analgèsic alleuja el mal de cap, però no soluciona cap dels greus problemes de fons de la nostra economia. L’elit governant político-financera confia en què les forces espontànies i autocorrectives del mercat ens treguin d’aquesta crisi, sense necessitat d’aplicar reformes estructurals massa doloroses. Malauradament, però, el mal, quan és profund, no es cura sol, i cal aplicar el bisturí.

El cas del Japó és paradigmàtic. Malgrat els enormes i sostinguts estímuls monetaris i fiscals, una potència industrial com la nipona, amb una depreciació acumulada del ien respecte l’euro del 28% i del 16% respecte el dòlar, aconsegueix només creixements raquítics (decebedor +0,6% d’abril a juny), rècords absoluts de deute públic (quasi el 250% del PIB) i, el que és pitjor, disminucions de la inversió privada. El propi Estat, amb el seu ultraintervencionisme, crea unes condicions institucionals incompatibles amb la recuperació i un entorn business friendly, allunyant els possibles inversors. Qui compromet els seus estalvis en un negoci d’èxit incert però d’hiperfiscalitat assegurada? I és que l’enorme deute públic d’avui s’haurà de pagar amb els altíssims impostos de demà. No. El model que ha de seguir Espanya, no dotada pas amb la fortalesa industrial i manufacturera dels japonesos sinó només afavorida geogràficament amb sol abundant i platges daurades, no és el model del país de l’extrem orient. És el model dels petits països bàltics Estònia, Letònia i Lituània, que aconsegueixen creixements interanuals que s’acosten al 4,5% del PIB.

 

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: