Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Madrid 2020, el gran negoci dels polítics

Madrid 2020, el gran negoci dels polítics

BotellaConvenioMadrid2020conHoteleros005(1)

És la quarta vegada (tercera consecutiva) que Madrid presenta la seva candidatura per organitzar uns Jocs Olímpics. Des que la comissió avaluadora del COI va dictaminar que les tres ciutats candidates reunien les condicions òptimes per organitzar-los, a la capital espanyola s’ha produït la tragèdia del Madrid Arena, amb quatre morts, a la capital nipona s’ha descontrolat la fuita d’aigua contaminada de la central nuclear de Fukushima, i en ple centre d’Istambul el govern turc reprimia amb contundència la manifestació dels indignats. Malgrat tot, Madrid va aconseguir la millor nota tècnica (8,09), just per davant de Tòquio (8,02). L’argument principal és tenir ja un 80% de les infraestructures realitzades, ni que sigui acumulant un deute municipal superior als 7.400 milions d’euros (el 63,5% del deute de les grans ciutats espanyoles).

L’organització d’uns Jocs Olímpics implica importants despeses organitzatives (a fons perdut), la construcció de quantioses infraestructures, tant esportives com urbanes, i la possibilitat de capitalitzar en el temps una superior activitat econòmica i turística. En el cas de Barcelona ’92, el balanç va ser positiu. Les despeses organitzatives van sumar 1.815 milions d’euros (any base 2000) i les inversions en obres 10.660 milions. En total, un desemborsament de 12.475 milions, per generar un retorn econòmic a llarg termini estimat en 34.628 milions. La transformació urbanística de Barcelona, minimitzant la inversió únicament esportiva (inferior al 9% del total de l’obra), va tenir un impacte immediat molt important, augmentant l’activitat econòmica i l’atractiu turístic de la ciutat.

El llegat positiu d’uns Jocs, però, és més l’excepció que la norma. Montreal ’76, Atlanta ’96 o Atenes ’04 varen fracassar estrepitosament. Més enllà de l’indubtable impacte mediàtic internacional de la ciutat organitzadora, el pressupost olímpic es desvia invariablement a l’alça en l’apartat de despeses. Aquests sobrecostos han estat quantificats per un estudi de la Universitat d’Oxford en un 179% de mitjana (molt superior en el cas de Montreal ’76, que partia amb un pressupost inicial de 310 milions per acabar amb uns costos de 1.500 milions). Segons estimacions preliminars, el cost de Madrid 2020 pot superar els 18.000 milions d’euros. Amb semblants despeses, Roma va optar per retirar-se adduint motius de responsabilitat fiscal. No és el cas de Madrid, que dóna la impressió de necessitar molt més els Jocs que no pas els Jocs a Madrid.

En realitat, la celebració olímpica beneficia especialment els polítics, ja que la gran projecció publicitària i d’imatge que aconsegueixen els permet aspirar amb moltes garanties a la reelecció. Naturalment, a costa del contribuent, qui haurà de fer-se càrrec de tot el malbaratament. Pot un país hiperendeutat, amb un rescat bancari en curs i unes institucions i partits polítics tacats per la corrupció, organitzar uns Jocs Olímpics? El proper dissabte, a dos quarts d’onze de la nit a l’hotel Hilton de Buenos Aires, Jacques Rogge, el president del COI, ens ho dirà.

 

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: