Arxius

Archive for Octubre de 2013

Espanya torna a anar bé?

aznar rajoy

Espanya torna a anar bé? Sí, en opinió del ministre Montoro, que ha anunciat a so de bombo i platerets que el PIB va créixer el 0,1% el tercer trimestre de l’any, després de dos anys i mig de taxes negatives. El mínim impuls de l’economia prové del sector exterior, i no pas gràcies al saludable increment de les exportacions, sinó a la caiguda de les importacions, fidel reflex del menor poder adquisitiu general.

Permetrà aquest anèmic creixement reduir les monstruoses xifres d’atur? De cap manera. Tradicionalment, Espanya ha necessitat creixements superiors al 2% per reduir la desocupació, i l’última reforma laboral del PP no haurà servit per canviar-ho. De fet, Espanya continua destruint llocs de treball a un ritme interanual superior al 3%. Per tant, i tal com reconeixen el propi executiu espanyol i l’FMI, l’atur continuarà a nivells del 25% fins, com a mínim, el 2020.

Un atur tan elevat alimenta el deute públic i el dèficit fiscal, tant per la via de la despesa pública (majors subsidis d’atur) com pel cantó dels ingressos (menor activitat econòmica i caiguda de la recaptació). El baix nombre de treballadors agreuja també el dèficit de la Seguretat Social i accelera la insostenibilitat del sistema públic de pensions.

Ja no és possible el fàcil recurs a la devaluació de la moneda i la inflació, que només servien per ajornar indefinidament la resolució dels problemes estructurals de l’economia. I tampoc cal confiar en què les generoses entrades de capitals exteriors continuïn finançant un nivell de vida permanentment superior al real.

Ara l’únic camí obert és el del desendeutament o sanejament financer, el reajust productiu i la creació de més valor afegit amb menors costos. Es tracta, per tant, de millorar el veritable taló d’Aquil·les de l’economia espanyola: la manca de productivitat i competitivitat d’un sector productiu que continua sense poder accedir al finançament bancari i que suporta una pressió fiscal i una regulació asfixiants.

Anuncis

EUA i el deute públic

us_national_debt

El Congrés dels EUA ha aprovat aquesta setmana l’increment del sostre de deute públic que permet reobrir totes les oficines del govern federal. El país nascut, fa 237 anys, d’una revolució llibertària contra l’intent d’imposició d’un impost sobre el te, ha permès superar el límit màxim de deute legal, establert en 16,7 bilions de dòlars.

I és que l’Estat que va néixer amb vocació de tamany mínim s’ha anat engreixant fins el punt que, de mitjana, gasta cada dia 2.500 milions de dòlars més del que ingressa. En els últims 40 anys, i sense descomptar la inflació, el deute públic s’ha multiplicat per 45. Només entre 2007 i 2011 ha augmentat en 5,8 bilions de dòlars, la mateixa quantitat que es va acumular entre 1789 i 2001. Això vol dir que l’administració de Barack Obama, amb dèficits públics anuals superiors al bilió de dòlars, ha generat més deute que el total acumulat des de George Washington fins a Bill Clinton.

L’acord del Congrés ha estat absolutament predictible. 

O és que potser algú dubtava que la primera economia mundial permetria, per primera vegada, declarar-se insolvent?

Deixaria el govern nord-americà que es quedés sense finançament, per la pèrdua de confiança pública en els seus bons del Tresor?

S’arriscaria a perdre l’extraordinari privilegi que suposa tenir en el dòlar la principal moneda de reserva mundial?

Deixaria sense liquiditat el mercat Fedwire, operat per la Reserva Federal per la transferència de fondos entre institucions financeres?

Permetria que els fons d’inversió s’haguessin de despendre dels títols del Tresor impagats, en una liquidació autodestructiva?

Es posaria en risc la totalitat del sector bancari, que ha invertit 2 bilions de dòlars en deute públic?

Deixaria que s’incrementés el cost de finançament del Tresor, al mateix temps que el dòlar es desplomava?

Impossible. Taxativament no. Cap govern s’arriscaria a perdre l’enorme privilegi que suposa emetre l’única divisa internacional. El següent capítol d’increment perpetu del sostre de deute públic està fixat pel proper mes de febrer. I una altra vegada, el resultat ja es pot predir amb certesa. Per molta oposició que el Tea Party aparenti mostrar, el desenllaç serà invariablement el mateix. I entre deute i més deute, el govern dels EUA està possiblement escrivint l’inici del final de la seva posició predominant en el món.

L’FMI: un instrument al servei de l’oligarquia político-financera

FMI-cigarrilos

Aquesta setmana l’FMI, per mitjà de José Viñals, ex vicegovernador del Banc d’Espanya en temps de la bombolla, ha advertit que el problema d’Espanya es troba més en el deute privat, en mans d’empreses i famílies, que en el deute públic de l’Estat.

Aquesta sorprenent afirmació la sosté amb l’argument que la relació entre el deute empresarial i els ingressos operatius de les empreses espanyoles és de 5,5, mentre que a Alemanya i França la ràtio no supera el 2,5. Pel que sembla, el cercle viciós existent entre el deute sobirà i unes entitats de crèdit depenents dels privilegis estatals i incapaces de subministrar finançament al sector privat, no preocupa a les autoritats de l’FMI. I que el deute públic espanyol pugui superar el 100% del PIB l’any 2014, tampoc. El que sí els preocupa és que l’endeutament empresarial (que ells mateixos han permès i fomentat) pugui perjudicar la solvència d’un sistema bancari zombi, incrementant la morositat. I és que l’FMI és un instrument al servei de l’oligarquia político-financera. Tampoc és cap casualitat que els alts càrrecs polítics i financers (com Rodrigo Rato) intercanviïn les seves funcions segons convingui (de ministre d’Aznar a gerent de l’FMI, de gerent de l’FMI a director general de Bankia, de director general de Bankia a conseller internacional del Banco Santander…).

L’economia espanyola, entre 2000 i 2007, va acumular tres grans desequilibris: el productiu, basat en la hipertròfia de la construcció; el creditici, que finançava els excessos immobiliaris; i el de l’Estat, beneficiat pel finançament extraordinari d’uns augments impositius transitoris vinculats a la bombolla. Des de l’inici de la crisi, el sector privat ha lluitat per superar aquests desequilibris. Els empresaris han buscat l’expansió en mercats internacionals i les exportacions han crescut més del 50%, aconseguint capgirar el dèficit exterior. També les famílies i les empreses han reduït l’enorme deute privat que suportaven, i continuen suportant, mitjançant la racionalització de costos, l’estalvi, la liquidació d’actius i la reestructuració financera. D’aquesta manera, l’endeutament privat s’ha reduït en més de 300.000 milions d’euros des del 2009. En termes percentuals, el deute privat no financer d’Espanya ha passat del 82% del total el 2008 (48% les empreses i 34% les famílies) al 64% el 2013 (36% les empreses i 28% les famílies). En canvi, el pes percentual del deute estatal s’ha duplicat, passant del 18% al 36%.

La política de Rajoy hauria d’haver facilitat el desendeutament i la inversió empresarial amb una baixada dels impostos. En canvi, ha optat per incrementar-los fins a nivells asfixiants, tot implementant costoses regulacions addicionals. En el millor dels casos, el PP ens condueix cap a la situació japonesa (enorme deute públic i persistent estancament econòmic) i en el pitjor cap a Grècia (fallida per excés de deute públic), tot passant per Argentina (demagògia populista per tapar els veritables problemes de la societat).

Pressupostos Generals de l’Estat 2014

18745

Com cada any per aquestes dates, correspon aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat pel 2014. Amb un pronòstic de creixement del PIB massa optimista del +0,7%, la despesa de l’Administració Central i de la Seguretat Social s’incrementa quatre vegades més. En canvi, les transferències i les inversions de l’Estat en les CCAA disminueixen un 13,6% i un 7,1% respectivament. Uns pressupostos duals, per tant, que enforteixen l’administració central i debiliten, encara més, l’autonòmica i la local.

El deute públic es dispara fins el 100% del PIB i la despesa augmenta en quasi totes les partides: subvencions al transport (+36%), indústria i energia (+26%), atur (+6%)… La despesa social, que inclou les pensions i els subsidis d’atur, suma 186.582 milions (+4,4%) i equival a quasi el 53% del pressupost total. 

L’augment més important, però, i insostenible, és el de les pensions (+5% o 6.000 milions), que les situa en un total de 127.485 milions, equivalent al 12,5% del PIB i a quasi el 36% del total de la despesa pública de l’Estat (354.622 milions). Per assegurar la viabilitat de les pensions, Espanya necessita un mínim de 2,5 cotitzants per cada pensionista. Així, l’any 2007, aquesta ràtio era de 2,7. Però ara és de només 1,9. Si no fos per l’esforç de les zones amb menys atur relatiu, com Catalunya, comunitats com Astúries i Galícia estarien en fallida (a Orense hi ha més pensions a pagar que no pas cotitzants). Donat el desequilibri estructural existent en els comptes de la Seguretat Social, que esgotarà el fons de reserva amb menys de 5 anys, i d’acord a l’informe original dels experts, les pensions s’haurien de retallar i no pas revaloritzar.

Crida també l’atenció la xifra que l’Estat destinarà a Catalunya en concepte d’inversions. Només 944 milions, suposant un descens del 25% respecte als pressupostos del 2013. Aquesta xifra (9,6% del total) queda molt per sota del pes de la població (16%) i de l’economia catalana (19%) en el conjunt d’Espanya. Amb aquestes xifres, i donada la tensa relació entre el govern de Rajoy i l’executiu català de Mas, cal continuar malgastant el temps preciós per construir ponts de diàleg i arribar a acords puntuals? Amb semblant “voluntat de diàleg” i “lleialtat institucional”, cal continuar marejant la ciutadania amb la búsqueda de “terceres vies” impossibles?