Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > L’FMI: un instrument al servei de l’oligarquia político-financera

L’FMI: un instrument al servei de l’oligarquia político-financera

FMI-cigarrilos

Aquesta setmana l’FMI, per mitjà de José Viñals, ex vicegovernador del Banc d’Espanya en temps de la bombolla, ha advertit que el problema d’Espanya es troba més en el deute privat, en mans d’empreses i famílies, que en el deute públic de l’Estat.

Aquesta sorprenent afirmació la sosté amb l’argument que la relació entre el deute empresarial i els ingressos operatius de les empreses espanyoles és de 5,5, mentre que a Alemanya i França la ràtio no supera el 2,5. Pel que sembla, el cercle viciós existent entre el deute sobirà i unes entitats de crèdit depenents dels privilegis estatals i incapaces de subministrar finançament al sector privat, no preocupa a les autoritats de l’FMI. I que el deute públic espanyol pugui superar el 100% del PIB l’any 2014, tampoc. El que sí els preocupa és que l’endeutament empresarial (que ells mateixos han permès i fomentat) pugui perjudicar la solvència d’un sistema bancari zombi, incrementant la morositat. I és que l’FMI és un instrument al servei de l’oligarquia político-financera. Tampoc és cap casualitat que els alts càrrecs polítics i financers (com Rodrigo Rato) intercanviïn les seves funcions segons convingui (de ministre d’Aznar a gerent de l’FMI, de gerent de l’FMI a director general de Bankia, de director general de Bankia a conseller internacional del Banco Santander…).

L’economia espanyola, entre 2000 i 2007, va acumular tres grans desequilibris: el productiu, basat en la hipertròfia de la construcció; el creditici, que finançava els excessos immobiliaris; i el de l’Estat, beneficiat pel finançament extraordinari d’uns augments impositius transitoris vinculats a la bombolla. Des de l’inici de la crisi, el sector privat ha lluitat per superar aquests desequilibris. Els empresaris han buscat l’expansió en mercats internacionals i les exportacions han crescut més del 50%, aconseguint capgirar el dèficit exterior. També les famílies i les empreses han reduït l’enorme deute privat que suportaven, i continuen suportant, mitjançant la racionalització de costos, l’estalvi, la liquidació d’actius i la reestructuració financera. D’aquesta manera, l’endeutament privat s’ha reduït en més de 300.000 milions d’euros des del 2009. En termes percentuals, el deute privat no financer d’Espanya ha passat del 82% del total el 2008 (48% les empreses i 34% les famílies) al 64% el 2013 (36% les empreses i 28% les famílies). En canvi, el pes percentual del deute estatal s’ha duplicat, passant del 18% al 36%.

La política de Rajoy hauria d’haver facilitat el desendeutament i la inversió empresarial amb una baixada dels impostos. En canvi, ha optat per incrementar-los fins a nivells asfixiants, tot implementant costoses regulacions addicionals. En el millor dels casos, el PP ens condueix cap a la situació japonesa (enorme deute públic i persistent estancament econòmic) i en el pitjor cap a Grècia (fallida per excés de deute públic), tot passant per Argentina (demagògia populista per tapar els veritables problemes de la societat).

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: