Arxius

Archive for Novembre de 2013

La fractura social

12844690-tres-senales-de-flechas-de-colores-lectura-de-ayer-hoy-y-manana-en-representacion-del-destino-pasado

Malgrat la difusió de proclames triomfalistes de reactivació econòmica per part del govern, la percepció social continua sent de crisi profunda.

Mentre la Gran Bretanya permet a Escòcia plantejar pacífica i democràticament la possibilitat pactada de secessió, el govern espanyol, amb la benedicció de Rouco Varela, continua defensant inquisitorialment la indivisible i indissoluble unitat d’Espanya.

Mentre Rajoy declarava al Congrés en sessió de control que aquest any no s’ha produït destrucció d’ocupació, l’Enquesta de Població Activa, publicada per l’INE, mostrava que en els últims dotze mesos s’han perdut 497.100 llocs de treball a Espanya (133.900 en el 2013). En termes de cotitzants a la Seguretat Social, el número d’afiliats ha disminuït en 376.355 en un any (82.309 en el 2013).

Mentre que les pensions de jubilació per l’any vinent es situaran entre un màxim de 2.554 euros mensuals i un mínim de 781 euros, l’INE preveu una pèrdua poblacional de 2,6 milions d’habitants entre 2013 i 2023. Considerant l’irreal supòsit de plena ocupació, el 2050 només hi haurà un treballador per cada jubilat. Molt abans, el gegantí sistema piramidal de pensions de repartiment haurà col·lapsat, com ho varen fer Fòrum Filatèlic, Afinsa o Bernie Madoff. I és que no es pot pagar un nombre creixent de jubilats amb l’espoli permanent de quasi el 40% del sou d’uns nous treballadors que ni existeixen.

Les mesures del govern del PP, amb un increment confiscatori dels impostos i el rescat de la banca, han augmentat la desigualtat social i perjudicat greument la classe mitjana. La diferència de rendes entre el 20% més ric de la població i el 20% més pobre és de set vegades, la més elevada de la UE. El cisma existent entre una elit politicofinancera privilegiada i una depauperada població suposa la fragmentació de la societat i la postergació de tota mobilitat social, quelcom que cal evitar canviant l’actual sistema institucional.  

I això mai  s’aconseguirà amb terceres vies impossibles, que l’únic que persegueixen és perpetuar l’statu quo i els privilegis d’uns pocs. Cal redefinir l’obsolet estat-nació, superat per dalt per organismes supranacionals com la Unió Europea, i superat per baix per nacions més properes al ciutadà i cohesionades a l’entorn d’una cultura i llengua pròpies. El futur és ple d’incerteses i possiblement de dificultats, però el futur no està escrit enlloc. El futur està per fer i l’esperança d’un millor demà ha de superar les reticències del canvi i la certesa d’un present insostenible.

Anuncis

El cicle polític de l’economia

anillo-unico

El final tècnic de la recessió, que no de la crisi, ha coincidit amb l’equador de la legislatura política del PP. Al 2014 s’espera un tímid creixement positiu, suficient per a què el govern emeti triomfals proclames, però manifestament insuficient per reduir encara les elevades xifres d’atur.

En els dos últims anys, Espanya ha evitat la fallida de l’Estat i la sortida de l’euro. Els mèrits, però, són del tot atribuïbles a les paraules del governador del BCE Mario Draghi, i no a l’executiu espanyol, quan va afirmar el juny de l’estiu passat que faria tot el necessari per garantir la unitat de la moneda europea. L’amenaça d’utilitzar el bazuka, això és, de monetitzar deute públic perifèric, està mantenint, de moment, la prima de risc en nivells mínims.

La gestió de la crisi per part del govern, però, ha estat manifestament millorable. La crisi bancària s’ha volgut resoldre amb un rescat públic que carrega el seu cost a les espatlles dels contribuents, la monstruosa xifra d’atur no ha disminuït amb la tímida reforma laboral i el dèficit públic, malgrat les draconianes pujades d’impostos, continua per sobre del 7% del PIB. Altres reformes com l’energètica no s’ha arribat ni a plantejar.

Només l’expansió internacional d’unes poques empreses competitives de gran dimensió, la contenció dels costos laborals unitaris i l’esforç de desendeutament del sector privat permeten maquillar un balanç de govern decebedor.

I si la primera etapa de Rajoy en el poder s’ha caracteritzat per la manca de reformes estructurals, menys encara es poden esperar d’aquí al 2015. A pocs mesos de les eleccions europees, un any i mig de les autonòmiques i municipals, i a dos anys de les nacionals, els governs, per a continuar en el poder, tendeixen a evitar mesures impopulars o d’elevat cost electoral, tot abandonant-se a projectes ruïnosos que poden amenaçar la feble i incipient recuperació.

És el que va passar el 2004 amb Aznar i Rato, per repetir-se el 2008 amb Zapatero i Solbes. L’objectiu més elevat de tot polític és, convé recordar-ho, aconseguir el poder i, una vegada assolit, consolidar-ho. Per això valen tots els mitjans o, com deia el Príncep de Maquiavel, el fi justifica els mitjans. Les palanques del poder són molt poderoses i generen una atracció irresistible. Rajoy, amb Montoro i de Guindos, podrien perfectament tornar a caure en la temptació d’augmentar la despesa pública i el malbaratament de recursos públics en búsqueda del benefici electoral propi. És el conegut cicle polític de l’economia. Caldria, per tant, assegurar-se que la relativa calma actual, potser enganyosa i falsa, no sigui el preludi d’una propera tempesta i recaiguda en la recessió.

La dació en pagament

dacion-en-pago1

La dació en pagament, en el cas de les hipoteques, significa l’extinció del deute bancari a canvi de perdre la propietat de l’immoble. La llei hipotecària vigent a Espanya la preveu, sempre i quan es pacti amb l’entitat financera en el moment de formalitzar el préstec hipotecari. Si no s’ha pactat, com és el cas més habitual, la hipoteca genera una responsabilitat personal il·limitada del deutor. Aquest és el drama de les famílies que van signar una hipoteca abans de l’aparició de la crisi econòmica, i que ara es troben a l’atur, desnonats i amb un deute pendent per retornar.

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) defensa la dació en pagament retroactiva, sense que s’hagi pactat inicialment. Això, malgrat el dolor personal i la tragèdia social que suposen els desnonaments, va en contra de l’Estat de Dret, si és que es pot considerar així a l’estat espanyol. Canviar les normes contractuals i de funcionament social a la meitat del contracte augmentaria encara més la manca de solidesa institucional i la insolvència de les finances públiques.

Per què s’ha de perjudicar el ciutadà prudent que va decidir conscientment no entrar a la festa desenfrenada de la bombolla immobiliària?
Per què han de quedar perjudicats els futurs deutors, que com a conseqüència d’aquesta mesura hauran de suportar interessos més elevats?
Per què ha d’acabar pagant sempre el deutor responsable i el contribuent, en el cas de les entitats financeres rescatades, el comportament imprudent o escassament reflexiu d’altres?

Els contractes hi són per complir-se, a no ser que el jutge identifiqui engany o fallades en la voluntat de les parts. Amb l’argument fals que “el preu de la vivenda no baixa mai” i amb l’oferta il·limitada de crèdit a interessos artificialment baixos durant la bombolla immobiliària, no varen, els polítics i financers, promoure l’endeutament excessiu i una massiva inversió errònia? És evident que sí. I aquest problema no es soluciona perpetuant els privilegis legals de la banca, com el rescat públic de les entitats en fallida a càrrec del contribuent o el coeficient legal de caixa de només l’1% dels dipòsits a la vista, ni a un grup concret de deutors, alliberant-los de les seves obligacions contractuals i contribuint també a la socialització de les pèrdues.

Ni tampoc es soluciona permetent que la banca s’adjudiqui vivendes en subhasta a només el 50% del valor de taxació utilitzant les pròpies filials immobiliàries (article 670.4 de la llei d’enjudiciament civil). Ni tampoc amb la dació en pagament retroactiva i forçosa que perjudicaria el ciutadà més humil que mai va poder adquirir una vivenda i que ara hauria de pagar més impostos i tindria accés a un crèdit més car i escàs.

Aquest problema s’ha de solucionar destruint les relacions circulars de poder entre polítics i financers, i facilitant la negociació privada i voluntària de la dació en pagament, en el moment de contractar la hipoteca.

Contrastos de la UE: Espanya i Alemanya

536689_200708483365489_138334929602845_229187_1828433451_n

La Comissió Europea ha amonestat el govern espanyol per tercera vegada des del 2012 al suspendre en cinc indicadors macroeconòmics bàsics, com l’atur, el deute, la pèrdua de competitivitat i la dependència del finançament exterior. La nota més rellevant, però, és que la CE també ha obert expedient a Alemanya per un superàvit excessiu en la balança de pagaments per compte corrent. Es penalitza així per igual tant a l’alumne més avantatjat com al més endarrerit.

Sense la unió monetària, la pèrdua sostinguda de productivitat de l’economia espanyola respecte a la germànica es traduiria en la depreciació de la pesseta i l’apreciació del marc. Amb la moneda única, però, la depreciació externa de la moneda nacional no és possible, i es fa necessària la devaluació interna o reducció dels costos de producció. És el cas de la tan dolorosa retallada de salaris patida pels treballadors, com ho hauria de ser també la reducció dels costos de la Seguretat Social a càrrec de l’empresa i l’abaratiment dels elevats costos energètics i d’electricitat.

El que destaca la CE és que Alemanya també pot contribuir a l’equilibri macroeconòmic europeu si impulsa la seva demanda interna, el consum i la inversió nacionals, afeblint una mica el seu magnífic comportament exterior basat en el creixement de les exportacions. L’estímul del consum intern germànic i l’increment de les importacions a altres països crearia les condicions per a una pujada sostinguda dels seus salaris, impulsant també les economies perifèriques.

Està bé destacar-ho, com també ho és no oblidar que manca encara molta mobilitat del factor treball dins la UE. I que els frens no vénen tant de diferències culturals i lingüístiques, que també, com d’un mercat europeu encara excessivament fragmentat i intervingut pels governs nacionals en nombrosos sectors oligopòlics, com el financer i l’energètic, o els serveis professionals i el transport.

És la deflació una amenaça?

Novembre 13, 2013 1 comentari

precios-bajos

Joan Hortalà, president de la Borsa de Barcelona, va declarar que “tot el que puja, baixa; i al revés”. La llarga etapa d’expansió monetària i creditícia amb tipus d’interès artificialment baixos ens va conduir, com no pot ser d’altra manera, a la creació de bombolles i sobrevaloració d’actius, la massiva inversió errònia finançada amb excés de deute i, finalment, a l’aparició inevitable de la crisi financera i posterior depressió econòmica.

En aquest sentit, la recent dada deflacionista, amb la disminució de la taxa interanual de l’IPC a Espanya, s’ha interpretat com una greu amenaça a la recuperació i sortida de la crisi. No és cert. La deflació no és la causa de l’empitjorament econòmic futur, sinó la conseqüència natural de la inflació passada, en termes d’augment insostenible del crèdit i de formació de la bombolla immobiliària. La inflació i la deflació són dues cares de la mateixa moneda. Tot el que s’infla artificialment tendeix a desinflar-se, de la mateixa manera que, en l’àmbit fisiològic, la ingestió excessiva d’alcohol en el cos humà provoca reaccions defensives naturals d’expulsió etílica seguides de ressaques inexorables. A Espanya, abans del 2008, la concessió il·limitada de crèdit bancari va permetre finançar amb deute, i sense necessitat de recursos propis ni d’estalvi real, uns actius immobiliaris improductius i totalment sobredimensionats. Amb la punxada de la bombolla immobiliària, els preus baixen, les empreses vinculades a la construcció fan fallida, l’atur augmenta i els bancs pitjor gestionats són premiats amb el rescat públic. El sector privat, en canvi, famílies i empreses, es sacrifiquen per fer els deures i desendeutar-se poc a poc. Les menors rendes i l’esforç de devolució de les hipoteques tenen un efecte contractiu sobre la despesa i el consum. Per tant, és normal que els preus s’estabilitzin o disminueixin lleugerament. Això ajuda a la recuperació i millora la competitivitat d’un país, contribuint també a augmentar el poder adquisitiu d’uns salaris deprimits pels ajustos de la crisi.

Tampoc és correcte l’argument que la deflació, al disminuir el preu dels béns, porti a un decrement del consum, a l’esperar que els preus continuïn caient en el futur, perjudicant la inversió, l’ocupació i empitjorant la recessió econòmica. La indústria informàtica en general, i empreses com Apple en particular, porten anys reduint els preus de venda dels seus productes, i això no ha comportat cap decrement en les xifres de facturació ni en els beneficis. Just al contrari, els consumidors gaudeixen de millors ordinadors i mòbils amb més prestacions per un preu inferior. A canvi, els beneficis de les empreses que satisfan els gustos dels compradors augmenten.

Per altra banda, béns com l’alimentació no permeten un aplaçament sostingut del seu consum. En general, el fonament de tota economia pròspera és l’estalvi i la inversió, que no pas el consum. Recordem com l’IPC dels EUA va caure el 50% l’últim terç del segle XIX, mentre que el PIB real es va multiplicar per quatre i la renda per càpita es va duplicar.

Que el discurs oficial dels portaveus del govern tendeixi a magnificar les suposades amenaces de la deflació, igual que a inflar sistemàticament les expectatives de creixement econòmic i sortida de la crisi, és perfectament comprensible. Al cap i a la fi, l’Estat, amb la deflació, veuria com disminueix la recaptació tributària alhora que augmenta el valor real del seu deute (el deute públic disparat en relació al preu dels béns de consum). De manera semblant, que el BCE rebaixi artificialment el tipus d’interès fins un històric 0,25% és una pèssima decisió i equival a voler apagar un incendi amb més gasolina. Per molt que ho intenti, l’oligarquia politico-financera no aconseguirà reactivar el crèdit ni la despesa per aquesta via. Ni els bancs, amb hipoteques impagades en els seus balanços, estaran disposats a prestar més, ni un hiperapalancat sector privat demandarà més deute. Com a molt, la descontrolada creació de diner per part del banc emissor es destinarà a inflar una nova bombolla: la del deute públic.

Tan difícil és per a les autoritats reconèixer els seus errors i rectificar? Necessitem un reset financer i productiu. Si ens han hipotecat les nostres vides amb inversions errònies, necessitem poder saldar els deutes i construir un nou model productiu que ens permeti créixer sobre bases sòlides. I per això ens cal menys intervencionisme fiscal i monetari, i més creativitat empresarial i familiar.

Pressupostos de la Generalitat de Catalunya 2014

El-conseller-de-Economia-y-Fin_54393085313_53389389549_600_396

El conseller d’Economia Andreu Mas-Colell ha presentat aquesta setmana els pressupostos de la Generalitat per al 2014, després de dos anys de funcionament amb pròrrogues. En l’apartat de despeses, 25.555 milions les no financeres i 29.307 milions les totals, destaca el pes superior de la despesa social i l’esforç per mantenir l’Estat del benestar, amb funcions com Sanitat, Ensenyament, Benestar Social i partides destinades a les persones més necessitades.
La partida que creix més és la dels interessos a pagar pel deute, que passa de 1.994 milions a 2.077 milions.
Molt diferent és el comportament de la inversió pública, que decreix dràsticament fins els 1.196 milions (inferior a la del 1998), complint-se la llei de tendència que diu que la inversió només augmenta en temps de vaques grasses i que és la primera partida a disminuir quan arriba la depressió. Destacar que de les grans línies d’inversions reals, no se’n posa ni una a les comarques centrals, que queden per sota del que els tocaria d’acord amb el seu percentatge de població, tot reforçant la configuració territorial de Catalunya en forma de dònut i contribuint a la llarga decadència de la Catalunya Central.

Les incògnites es presenten en l’apartat dels ingressos, 23.608 milions els no financers, donat que el Govern preveu ingressar 2.294 milions mitjançant privatitzacions i venda de patrimoni, que s’afegiran als 953 milions de superior recaptació impositiva amb la recuperació de l’impost de successions i la creació de trenta noves taxes, com la d’emissions de CO2, la d’enlairament d’avions i, probablement, la de línies ADSL.

Això li permetria quadrar els comptes amb un dèficit pressupostari de l’1%, 1.948 milions, que és l’objectiu establert per l’Estat. Les incògnites no revelades són d’on vindran tants milions per privatització de serveis públics. La Generalitat ja va tenir l’any passat seriosos problemes per vendre la concessió d’Aigües Ter-Llobregat i els Túnels de Vallvidrera i Cadí. Malgrat ser activitats molt rendibles i atractives pel capital privat, els ingressos van ser de només 1.500 milions, quantitat inferior a la que s’haurà d’ingressar el 2014 amb actius encara no concretats i de menor rendibilitat. Algunes fonts especulen amb la venda de solars i les vivendes de l’Institut Català del Sòl (Incasol) i la concessió a cinquanta anys de la xarxa de depuradores de Catalunya.

Clarament aquesta manera de fer els comptes no és sostenible, perquè el desequilibri estructural entre ingressos i despeses reapareixerà l’any següent, quan no quedi ja cap joia de la corona per vendre. Però això serà el 2015, l’any posterior a la consulta que haurà de configurar una nova relació de Catalunya amb l’Estat espanyol…