Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > El cicle polític de l’economia

El cicle polític de l’economia

anillo-unico

El final tècnic de la recessió, que no de la crisi, ha coincidit amb l’equador de la legislatura política del PP. Al 2014 s’espera un tímid creixement positiu, suficient per a què el govern emeti triomfals proclames, però manifestament insuficient per reduir encara les elevades xifres d’atur.

En els dos últims anys, Espanya ha evitat la fallida de l’Estat i la sortida de l’euro. Els mèrits, però, són del tot atribuïbles a les paraules del governador del BCE Mario Draghi, i no a l’executiu espanyol, quan va afirmar el juny de l’estiu passat que faria tot el necessari per garantir la unitat de la moneda europea. L’amenaça d’utilitzar el bazuka, això és, de monetitzar deute públic perifèric, està mantenint, de moment, la prima de risc en nivells mínims.

La gestió de la crisi per part del govern, però, ha estat manifestament millorable. La crisi bancària s’ha volgut resoldre amb un rescat públic que carrega el seu cost a les espatlles dels contribuents, la monstruosa xifra d’atur no ha disminuït amb la tímida reforma laboral i el dèficit públic, malgrat les draconianes pujades d’impostos, continua per sobre del 7% del PIB. Altres reformes com l’energètica no s’ha arribat ni a plantejar.

Només l’expansió internacional d’unes poques empreses competitives de gran dimensió, la contenció dels costos laborals unitaris i l’esforç de desendeutament del sector privat permeten maquillar un balanç de govern decebedor.

I si la primera etapa de Rajoy en el poder s’ha caracteritzat per la manca de reformes estructurals, menys encara es poden esperar d’aquí al 2015. A pocs mesos de les eleccions europees, un any i mig de les autonòmiques i municipals, i a dos anys de les nacionals, els governs, per a continuar en el poder, tendeixen a evitar mesures impopulars o d’elevat cost electoral, tot abandonant-se a projectes ruïnosos que poden amenaçar la feble i incipient recuperació.

És el que va passar el 2004 amb Aznar i Rato, per repetir-se el 2008 amb Zapatero i Solbes. L’objectiu més elevat de tot polític és, convé recordar-ho, aconseguir el poder i, una vegada assolit, consolidar-ho. Per això valen tots els mitjans o, com deia el Príncep de Maquiavel, el fi justifica els mitjans. Les palanques del poder són molt poderoses i generen una atracció irresistible. Rajoy, amb Montoro i de Guindos, podrien perfectament tornar a caure en la temptació d’augmentar la despesa pública i el malbaratament de recursos públics en búsqueda del benefici electoral propi. És el conegut cicle polític de l’economia. Caldria, per tant, assegurar-se que la relativa calma actual, potser enganyosa i falsa, no sigui el preludi d’una propera tempesta i recaiguda en la recessió.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: