Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > De la generació Ni-Ni a la generació Sí-Sí

De la generació Ni-Ni a la generació Sí-Sí

anuncia-pregunta-consulta

Exactament vint-i-cinc anys després de la caiguda del mur de Berlín, que va significar la certificació definitiva del fracàs de l’economia de planificació centralitzada i el sorgiment de nous països independents que, com els bàltics, han pogut afrontar la crisi econòmica amb eficàcia i intel·ligència, els catalans estem convocats el proper novembre a la consulta per decidir l’articulació política del nostre futur col·lectiu. Tal com està plantejada la doble pregunta, són tres els tipus de possibles respostes: la reafirmació de l’Estat unitari amb deriva recentralitzadora, la via federal i la independentista. No deixa de ser curiós que es reculli expressament la tercera via federalista, quan el partit polític que la defensa, el PSC, va decidir no participar en la pregunta de l’eventual consulta sobiranista de Catalunya. També està per veure com aquesta via intermèdia, necessitada d’una cultura política i d’un substrat històric en general absents a les nostres latituds, pot acabar afectant les dues restants. En qualsevol cas, calen decisions valentes en moments d’excepcionalitat i d’especial gravetat com les actuals. És molt difícil fer comprendre a la societat com una elit política immobilista i corrupta, aliada amb diversos lobbies i amb el suport de poderoses oligarquies, pot regenerar unes institucions corcades per l’ús i abús del poder. Per molt que es deformi el llenguatge, apel·lant a ruptures traumàtiques, històries compartides o a sentiments plurinacionals seculars, es fa impossible negar el cisma existent entre la societat civil i la classe dirigent. La globalització econòmica és perfectament compatible amb un procés de creixent desintegració política. El lliure comerç i el mercat únic, junts amb la disminució dels costos de transport i la difusió dels progressos tecnològics, debiliten els estats tradicionals i permeten la prosperitat de petits països altament productius i competitius com Dinamarca, Holanda, Suècia… I potser Catalunya?

Pensem que, en poc més de cinquanta anys, el nombre d’estats independents s’ha més que duplicat, passant de 74, al final de la segona guerra mundial, a quasi 200 en l’actualitat. La globalització i el comerç internacional permeten prosperar a petits països que troben un lloc en la divisió internacional del treball. Mentre Catalunya té una població de 7,5 milions d’habitants, un total de 85 països del món en tenen menys de 5 milions. Dels 10 països més grans, amb poblacions superiors als 100 milions d’habitants, només EUA i Japó són, malgrat la crisi, pròspers i benestants. Luxemburg i Mònaco a Europa, o Singapur i Hong Kong a Àsia són exemples de països lil·liputencs que, sense recursos naturals, han prosperat enormement. Són economies obertes, productives i dinàmiques que gaudeixen de governs democràtics transparents i eficients. La globalització permet l’autogovern sostingut de nacionsterritorialment petites. A l’actualitat, la dimensió mundial dels mercats traspassa les fronteres i converteix en innecessari un espai estatal mínim per garantir l’autoabastiment de la població. L’argument de la defensa nacional també erosiona el poder dels estats tradicionals, ja que pocs països, possiblement amb la menció destacada dels EUA, són capaços de garantir en solitari la pròpia seguretat.

Problemes com un atac amb míssils nuclears o una guerra química, el terrorisme o el tràfic de drogues, tenen una dimensió global que obliga a intensificar la cooperació internacional i a buscar solucions supraestatals. El principi de subsidiarietat de la Unió Europea, per altra banda, pel qual la gestió pública territorial s’ha de fer des del nivell administratiu menor i més proper al ciutadà, xoca amb la recentralització de l’estat espanyol. La crisi de l’administració central és triple. Als problemes pressupostaris d’un dèficit i deute excessius s’hi suma la corrupció institucional i la creixent tendència desintegradora de cessió de sobirania per dalt a organismes supranacionals i per baix a l’administració autonòmica o local. Per tant, els estats tradicionals estan en procés de revisió, tant en les seves funcions com en la dimensió.

El govern espanyol no té el control de les habituals polítiques macroeconòmiques monetària i fiscal. La primera està cedida a les institucions europees com el BCE i la segona queda totalment condicionada a la reducció del dèficit públic. Resten per gestionar les polítiques microeconòmiques i institucionals. I ja s’ha vist la impossibilitat del govern central per flexibilitzar l’economia i augmentar la competitivitat mitjançant un millor funcionament dels mercats i les empreses.

Un estat de grans dimensions tendeix a enfortir el poder dels polítics i el seu àmbit de decisió discrecional, al mateix temps que afebleix la societat civil, dificulta el control democràtic i disminueix l’espai dels acords contractuals lliures. Si a això hi afegim la poca eficiència, o marcada incompetència, de la gestió pública, la connivència entre els poders polítics i financers en la crisi econòmica i el procés de creixent globalització en la majoria de països del planeta, obtenim un resultat que ens porta a redefinir les funcions tradicionals de l’estat i a disminuir el seu àmbit d’influència territorial.

Veurem si Catalunya decideix, el proper 9 de novembre de 2014, continuar pel camí ja conegut o obrir-se a un nou futur col·lectiu, tan incert com esperançat.

 

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: