Arxius
Dèficit Fiscal i Comptes Públics Regionalitzats (II)
La diferència entre la despesa que l’Estat realitza a Catalunya i els impostos que els catalans paguem a l’Estat és sistemàticament negativa, sigui quin sigui el mètode utilitzat, el del flux monetari o el del flux del benefici. Concretament, per cada euro que paguem els catalans, 45 cèntims no retornen a Catalunya. És el debatut dèficit fiscal, que alimenta l’independentisme per motius econòmics o de butxaca. L’any 2010, el dèficit fiscal de Catalunya, pel mètode del flux monetari, va ser de 16.543 milions d’euros (el 8,5% del PIB català), equivalent a 2.260 euros per persona. El total acumulat, entre 1985 i 2010, equival a 300.000 milions d’euros, això és, 40.000 euros per català. Les xifres són contundents i encara caldria afegir-hi el dèficit de la Seguretat Social, l’altra gran caixa financera de l’Estat juntament amb la Hisenda Pública. En condicions econòmiques normals, els catalans també patim un dèficit de la Seguretat Social, donat que les cotitzacions socials de les persones ocupades a Catalunya, superiors a la mitjana estatal, són més grans que les pensions i els subsidis d’atur pagats, que estan per sota de la mitjana de l’Estat.
Suportar aquests dèficits és dolorós, especialment en moments de crisi. Però és potser la constatació que el signe de les balances fiscals és sempre i invariablement negatiu, amb independència de quin sigui el partit polític instal·lat a la Moncloa, el que inclina l’opinió pública i mobilitza bona part de la societat civil catalana cap a la secessió. No importen les incerteses associades a quina part del deute públic d’Espanya hauria Catalunya d’acceptar. El mateix percentatge que l’esforç impositiu (19%)? O el pes relatiu de la població catalana dins del total d’Espanya (16%)? No seria més lògic i equitatiu acceptar la part del deute públic originat per la inversió de l’Estat a Catalunya (només l’11%)? I si es carrega amb la part corresponent dels passius estatals, per què no ens hauríem de quedar també amb la fracció equivalent dels actius de l’Estat? Són preguntes que inquieten el govern de Rajoy. Per això, en un intent de desactivar la forta càrrega de les balances fiscals, el ministre Montoro ha encarregat al professor Ángel de la Fuente la confecció d’uns futurs comptes públics regionalitzats.
Sense conèixer a priori si contribuiran a afegir llum o fum a la informació fiscal (personalment m’inclino per la segona), hi ha un aspecte del dèficit de les balances que el govern de la Generalitat hauria d’aclarir. Considerant que el cost de les estructures d’Estat d’una hipotètica Catalunya independent fos de 2.000 milions d’euros anuals, a què es destinarien els 14.000 milions d’euros restants? Es gastarien a la capital catalana o en hotels i sales de joc de la BCN World, perpetuant l’oblit crònic de les llastimoses infraestructures de la Catalunya Central i originant un incipient dèficit fiscal intracatalà? O s’utilitzarien per reduir els altíssims impostos que paguem els catalans i augmentar la renda disponible dels consumidors?
Dèficit Fiscal i Comptes Públics Regionalitzats (I)
Les balances fiscals de Catalunya és la diferència entre la despesa efectuada per l’Estat central a Catalunya i els impostos recaptats dels catalans per Hisenda. En qualsevol país avançat i democràtic, on la transparència informativa és la norma i no pas l’excepció, i on els contribuents coneixen quina part de la seva renda paguen amb impostos, la publicació de les balances fiscals és una pràctica habitual. Això fomenta la imprescindible transparència fiscal, serveix per avaluar i corregir les polítiques redistributives de l’Estat i facilita la valoració econòmica dels desequilibris territorials.
Els dos mètodes més habituals de càlcul són el del flux monetari i el del benefici. En el primer s’imputa la despesa pública al territori on es materialitza. Així, en l’àmbit de defensa, per exemple, només es considerarien l’acadèmia de suboficials de Talarn, a Lleida, i la caserna del Bruc, a Barcelona. En el mètode del benefici, en canvi, la despesa no es territorialitza i s’imputaria a Catalunya la part proporcional del pressupost total de Defensa en funció de la població. L’any 2010, el dèficit fiscal de Catalunya, pel mètode del flux monetari, va ser de 16.543 milions d’euros (el 8,5% del PIB català) i, pel mètode del flux del benefici, d’11.258 milions d’euros (el 5,8% del PIB). Per qualsevol dels dos estàndards, unes xifres molt elevades i excessives que mostren un espoli fiscal permanent, inherent al model territorial d’una administració pública ineficaç, clientelar i incapaç de regenerar-se del càncer de la corrupció.
Davant el creixent moviment social secessionista que aquestes xifres ajuden a desvetllar, l’administració central ha adoptat dues estratègies. La primera és difondre les balances fiscals no neutralitzades. Això implica no tenir en compte el dèficit públic anual de l’Estat, que s’haurà de pagar amb impostos futurs, al considerar-lo un diner virtual o fiduciari, a fabricar directament pel Banc Central. D’aquesta manera es rebaixa substancialment el dèficit fiscal fins els 792 milions d’euros, xifra amb la que coincideixen tan José Borrell Fontelles, el líder socialista català, com la FAES, la fundació del PP. La segona estratègia és la del ministre Montoro, consistent en no publicar les balances fiscals i substituir-les per un nou sistema de comptes públics regionalitzats. Qualsevol cosa serveix, excepte proporcionar informació detallada a l’opinió pública i sotmetre’s als mecanismes de control habituals d’un país democràtic.
El clímax del turisme i l’anticlímax de Sandro Rosell
En un exercici per contribuir a buscar senyals d’optimisme, aquesta setmana s’ha de destacar que el sector turístic espanyol ha tancat el 2013 amb l’extraordinària xifra de 60,6 milions de visites de turistes, tornant l’Estat espanyol a la tercera posició del rànquing mundial de països receptors, després de França i els EUA. Catalunya aconsegueix arribar als 15,6 milions de visitants, el 25,7% del total, superant la xifra rècord registrada el 2007. A més, el model estratègic de turisme de Barcelona, amb un turisme urbà i d’origen internacional, liderat per la gestió turística privada i el suport d’una administració pública flexible, ha obtingut millors resultats que Madrid, que malgrat tenir unes infraestructures de transports excel·lents i uns recursos museístics de primera qualitat, no ha superat la seva vocació política i no empresarial, i ha vist com el número de turistes es reduïa el 5,3%. Catalunya consolida el seu avantatge competitiu com a potència turística del sud d’Europa, captant quasi un milió de turistes russos, i ampliant la quota de mercat a Àsia i Europa del nord, que compensa la caiguda del turisme espanyol. Barcelona ha demostrat una contrastada capacitat de promoció i de captació d’esdeveniments rellevants notable, a les que s’hi sumen l’estil de vida mediterrani, una gastronomia de qualitat i el geni creatiu d’artistes excepcionals.
Malgrat l’excés de cofoisme amb què els polítics han rebut aquestes dades, hi ha debilitats i mancances que amenacen la sostenibilitat d’aquest model. Continua sent un turisme majoritàriament de sol i platja, marcadament estacional i basat en preus relativament baixos. La despesa mitjana per turista i estada és de només 912 euros, i la seva capacitat adquisitva està molt per sota de la d’altres mercats competidors com els EUA o França. Quan altres destins low-cost alternatius recuperin l’estabilitat política, com els del Nord d’Àfrica i el Proper Orient, o quan fins i tot països europeus mediterranis com Eslovènia consolidin una oferta atractiva, bona part dels turistes que ara ens visiten es podrien perdre. Cal desenvolupar, per tant, una oferta de turisme de qualitat, arrelada en el nostre patrimoni cultural i històric, respectuosa amb el medi, i que asseguri ingressos estables al llarg de tot l’any. A Catalunya tenim sobrats atractius geogràfics i acumulació de capital humà per aconseguir-ho
Naturalment, tenim encara carències bàsiques d’infraestructures, com la connexió entre la ciutat de Barcelona i l’aeroport mitjançant la línia 9 de metro. Res comparable a l’estat lamentable i tercermundista de les infraestructures de la Catalunya Central, on destaca la carretera de la mort C-55 (Manresa-Abrera), que malgrat el peatge de morts i de sang que acumula continuarà sense ser desdoblada, o el trajecte en tren Manresa-Barcelona, amb una duració superior actualment que la que tenia el dia de la seva inauguració, aviat farà 130 anys.
Que un dels museus més visitats sigui el del club blaugrana, i que el Barça sigui l’ambaixador més conegut de Catalunya fora de les nostres fronteres, no deixa de ser un aspecte preocupant. En els últims anys ha pogut fer créixer l’interès pel nostre país, però és capaç de portar el nostre nom arreu del món de la millor manera… I també de la pitjor manera possible. Que l'(ex)president del club declari un dia, amb xuleria, que desitja comparèixer davant el jutge sense tardança, i que a l’endemà presenti la seva dimissió irrevocable per les irregularitats amb el fitxatge de Neymar, no deixa de ser un espectacle llastimós. Fins ara, els èxits esportius han acompanyat. Cert. Però no ho és menys que es pot entrar fàcilment en una llarga etapa d’estancament esportiu. Especialment, quan la generació del millor jugador del món es depreciï (a no tardar). No es pot consentir que l’avantatge competitiu d’un país depengui dels cops que onze dels jugadors més ben pagats del món donguin a la pilota. Entenc que, en la pretèrita etapa franquista, la impossibilitat d’expressar els trets diferencials de la nació catalana pels mitjans convencionals, fes que es canalitzessin per mitjans no convencionals a través d’un club de futbol que era molt més que un simple club esportiu. Em costa força més d’entendre que, quaranta anys després de la desaparició d’aquest règim, els resultats del Barça continuïn influint tant en la vida diària del nostre país. El Barça és un actor de la vida catalana, però Catalunya és més que un club de futbol. El Barça, en equivalència borsària, és un valor massa arriscat. Convindria invertir en un índex global del sector, i fins i tot d’un sector diferent, amb un ETF, abans que arriscar tant amb un únic club.
Finalment, potser també l’amenaça la tenim dins nostre, al no saber apreciar, valorar i potenciar degudament els extraordinaris actius patrimonials que les generacions anteriors ens han llegat. Un exemple el tenim a la ciutat de Manresa, amb monuments tan emblemàtics com la Seu i la Cova. Edificis amb tan notable valua, són sistemàticament ignorats i subvalorats pels locals. Si no som capaços d’estimar els nostres propis tresors, menys pretenguem que ho facin els foranis.
El no-dèficit fiscal de José Borrell Fontelles
En un article al País, José Borrell Fontelles, nascut a La Pobla de Segur i ex-ministre socialista de Foment amb Felipe González, nega l’existència del dèficit fiscal a Catalunya. Concretament, l’any 2009, el xifra en 792 milions d’euros, equivalents a l’estimació dels impostos recaptats per l’Estat a Catalunya (46.195 milions) menys els béns i serveis públics que l’Estat ha aportat a Catalunya (45.403 milions). El resultat és el dèficit fiscal no neutralitzat pel mètode del fluxe monetari. Per no neutralitzat s’entèn que no s’inclou la part del dèficit públic de l’Estat espanyol que s’imputa a Catalunya i que, per tant, haurem de pagar els catalans en un futur via impostos. I José Borrell no considera aquest dèficit perquè és “diner virtual”. Perquè no és un diner que s’hagi pagat realment a dia d’avui, sinó un diner que s’ha de pagar en un futur llunyà, o que simplement, no es pagarà mai (deute etern). Aviam si ho entenem. Aquest dèficit públic anual genera deute públic d’Espanya que subscriuran majoritàriament els bancs espanyols. Els bancs espanyols, per finançar-se, presentaran aquest deute com a garantia davant el Banc Central Europeu. Per tant, en últim terme, és el banc emissor el qui finança aquest deute perpetu. I José Borrell, un economista keynesià i intervencionista, no ho imputa a Catalunya.
Xavier Sala i Martín ho veu d’una altra manera. L’economista de Columbia, nascut a Cabrera de Mar, considera que la part del dèficit públic d’Espanya que correspon pagar a Catalunya (15.618 milions), en cas d’existir un Estat català sobirà, s’haguessin pogut gastar efectivament a Catalunya, i no pas a la resta del territori espanyol. Per tant, aquests diners, a diferència del que fa José Borrell, sí s’haurien de comptar com dèficit fiscal de Catalunya. Ara bé, cal remarcar que això seria així sempre que un hipotètic Estat català sobirà s’endeutés. I el procés hauria de ser el mateix que abans, però amb clau de bancs catalans. El deute ho subscriurien els bancs catalans (Caixabanc i Banc Sabadell, per exemple) i l’utilitzarien com a garantia per finançar-se amb el Banc Central Europeu. Notem que les diferències existents entre un keynesià (José Borrell) i un monetarista (XSiM) són només epidèrmiques. L’un (José Borrell) creu en la política fiscal macroeconòmica i l’altre (XSiM) en la política monetària macroeconòmica. L’un (José Borrell) seria partidari d’estendre els mecanismes de centralització fiscal a gran escala i l’altre (XSiM) seria partidari de la centralització monetària a escala. Però, en essència, els dos estan d’acord en utilitzar “la Visa” amb càrrec al “diner fictici (fiduciari)” del Banc Central.
Sent l’espoli al que sotmet l’Estat central asfixiant i intolerable, el recurs a l’endeutament d’un hipotètic Estat català sobirà descansa en l’accés al finançament del Banc Central Europeu. I aquest no és un supòsit necessàriament cert. Si una Catalunya independent quedés fora de l’euro, no tindria accés al finançament directe del BCE i, per tant, tampoc a endeutar-se amb 15.618 milions d’euros anuals. I, en segon lloc, suposant que fos així, l’Estat català originaria irremisiblement un dèficit fiscal intra-català. En cas que aquests diners s’utilitzessin per finançar, per exemple, infraestructures com la línia nou del metro de Barcelona (L9) o l’ampliació de l’aeroport del Prat, a la Catalunya Central podríem reivindicar (amb raó) que l’Estat català sobreinverteix a Barcelona capital, i subinverteix al Bages, on arrosseguem endarreriments crònics i propis de països subdesenvolupats com la C-55 (carretera de la mort Manresa-Abrera) o el trajecte ferroviari Manresa-Barcelona, amb una duració superior el 2014 a la que va tenir el dia de la inauguració, farà aviat 130 anys.
Gràfics de Creixement Econòmic
. Evolució de la renda per càpita:
. Cercle virtuós (creixement –> salut –> productivitat –> creixement) i cercle viciós (no creixement –> malaltia –> no productivitat –> no creixement):
. Creixement i Pobresa:
http://www.bit.ly/1i9s7rj (2$/dia)
. Creixement (no creixement) i desigualtat:
http://www.bit.ly/1i9uZo6
http://www.bit.ly/1i9FHLi (20% més pobre)
http://www.bit.ly/1i9GuvM (20% més ric)
. AOD i creixement:
http://www.bit.ly/1i9wd2W (Congo)
http://www.bit.ly/1i9wnaw (Zimbabwe)
. Desenvolupament econòmic:
. Globalització (comerç/PIB):
L’atur i les cotitzacions socials a Espanya
Estem immersos dins un cercle viciós d’altíssim atur, nul creixement i desigualtat en la distribució de la renda. Els tres fenòmens estan interrelacionats. L’estancament impedeix crear ocupació, i la manca de dinamisme en un entorn de corrupció institucional i manca de competència real, fa que l’elit dominant extractora s’enriqueixi a costa de debilitar la classe productora.
Per acabar-ho d’adobar, el govern central, amb nocturnitat i sense consulta als agents socials, va decidir, en la lletra petita del decret 16/2013 de 20 de desembre, incrementar les cotitzacions socials i incloure les retribucions en espècie en el càlcul de la base de cotització a la Seguretat Social. Des d’ara, per tant, empresaris i treballadors pagaran encara més a la Seguretat Social perquè cotitzaran pels tiquets de menjador, els plusos de transport o les aportacions a plans de pensions.
Quan Rajoy va decidir pujar l’IVA del 18% al 21%, el setembre de 2012, es va perdre una magnífica oportunitat de devaluació interna. La superior fiscalitat indirecta podria haver-se compensat amb una reducció dels costos laborals i dels impostos directes (IRPF i Societats), tot estimulant l’ocupació i millorant la competitivitat. Sense la sobirania monetària i no podent actuar sobre el tipus de canvi, la reducció dels costos socials i dels impostos directes, combinat amb un augment de les deduccions fiscals, donat que l’IVA és deduïble en les exportacions, s’aconsegueix un efecte semblant a la devaluació de la moneda. Però no es va fer. La insaciable voracitat fiscal de l’Estat va impedir la reducció de les cotitzacions socials. A més, ara s’ha augmentat el 22% la quota de cotització mínima dels autònoms amb més de 10 treballadors. Així és com l’estat premia els herois emprenedors que generen ocupació.
Mentre que les empreses espanyoles paguen el 8,5% del PIB en cotitzacions socials, la mitjana europea és només del 6,4%. Alemanya paga el 6,7%, el Regne Unit el 3,9% i Irlanda, el país que està sortint de la crisi amb una notable disminució de l’atur, més baix que la meitat del que tenim a Espanya, paga només el 3,5% del PIB per aquest concepte. A l’altre extrem es situa la ultraintervencionista França amb l’11,5%. Amb aquestes mesures, l’executiu espanyol, en una deformació grotesca i sinistra del llenguatge, pretén “consolidar l’ocupació i enfortir la recuperació” (!). Òbviament, els efectes que tindran són radicalment els contraris, cronificant el càncer de l’atur a Espanya i allunyant encara més la recuperació.
És l’oferta, estúpid!
El govern de Rajoy té una marcada tendència a repetir els mateixos errors passats sense indicis d’esmena. Després que, entre 1998 i 2008, la despesa augmentés de manera insostenible gràcies a l’endeutament, sense estalvi ni augments de productivitat, es continua insistint en què el principal problema econòmic d’Espanya és la manca de demanda. Que un nou increment de la despesa recuperaria l’ocupació, els salaris i el consum, augmentant la recaptació fiscal i reduint el dèficit públic. Malauradament, no es pot consumir el que prèviament no s’ha produït, i primer cal oferir algun producte socialment útil per tal de generar rendes, com les salarials, que permetin capacitat de compra. El problema no és de demanda, sinó d’oferta. Cal remoure els problemes que pateixen els empresaris per reconfigurar els seus negocis i afavorir la creació de noves empreses. I aquests problemes tenen molt a veure amb la incertesa que genera la pèssima qualitat institucional de l’estat, el desequilibri fiscal que amenaça la solvència a llarg termini i totes les regulacions que impedeixen el sorgiment de negocis rendibles, com els convenis col·lectius destructors de la llibertat contractual, els sobrecostos elèctrics o els impostos confiscatoris.
El govern espanyol és sumament expert en no reconèixer mai els errors propis i donar les culpes als altres. Per què els governs tant d’Aznar com de Zapatero, i també el Banc d’Espanya, van encoratjar i permetre un creixement del crèdit superior al 20% anual abans del 2008? Per què ens van fer entrar a l’euro sense introduir millores en la competitivitat ni contenció en la despesa pública? Realment creien que es podia formar part de la mateixa moneda que Alemanya sense modificar la seva conducta?
Per últim, els dirigents polítics tendeixen a sobredimensionar tots els senyals d’optimisme. Més que haver superat ja la crisi, el que ens espera és un llarg període d’estancament. És la temuda recuperació en forma de L, de la que parlava a l’últim post.
La temuda recuperació en forma de L
Des de l’inici de la crisi financera internacional, els comentaristes han volgut descriure gràficament la forma d’aquesta crisi. Els més optimistes, que preveien una ràpida recuperació, afirmaven que seria en forma de V, i que després de tocar fons començaria a no tardar la reactivació. Quan, a partir del 2008, es va constatar que la situació no millorava, la van canviar per una U, tocant el fons durant més temps i posposant l’anhelada millora econòmica. Però la tossuda realitat també va desmentir aquesta situació. Després de la primera caiguda en recessió el 2008, i d’un dèbil i imperceptible creixement positiu el 2010, Espanya tornava a la zona vermella de creixements negatius el 2011, d’on no se n’ha sortit fins el tercer trimestre del 2013, amb l’anèmic creixement del +0,1% tan victorejat pel govern. És la definitiva sortida a una crisi en forma de W? Em temo que no. L’atonia i la debilitat de les constants vitals de l’economia espanyola, on hi persisteixen greus desequilibris econòmics fonamentals i disfuncions institucionals, no fan preveure una recuperació ràpida ni vigorosa. Podríem iniciar una llarga etapa d’estancament. Per tenir alguna referència, com la que arrossega el Japó. Els nipons porten més de vint anys coexistint amb la crisi que es va iniciar el 1990 amb la punxada de la bombolla immobiliària. En definitiva, és la temuda recuperació en forma de L.
Que alguna cosa s’ha fet molt malament és evident. Ningú dubta dels excessos monetaris per part dels bancs centrals, de la inadequada regulació i supervisió dels governs i organismes públics oficials, o dels excessos en la hiperexpansió del crèdit concedit pels bancs comercials, sense recolzament d’estalvi real. Amb el paradigme econòmic dominant monetari-keynesià, la resolució d’aquesta crisi s’ha intentat mitjançant l’augment en les dosis de les mesures que ens han portat precisament on estem. No és aquesta una curiosa manera de pretendre resoldre els problemes? És com si a un malalt de diabetis se’l volgués curar amb més sucre, o que un refredat per exposició prolongada al fred es tractés amb severes hipotèrmies. Els bancs centrals, els òrgans de planificació centralitzada de la política monetària i monopolis públics de la moneda, han continuat amb agressives polítiques monetàries expansives, abaratint els tipus d’interès fins el 0% i injectant nou diner a bancs i estats. Els governs han optat per reregular l’ultraintervingut sector monetari i financer, sempre a benefici propi i de l’oligarquia financera, promovent rescats bancaris i augments draconians d’impostos. Així, mentre que a efectes propagandístics Montoro dóna la crisi per finalitzada, a efectes impositius suspèn la disminució de l’espoli fiscal sine die. Mentre s’esgota el Fons de Reserva de la Seguretat Social, el número de treballadors que cotitzen amb salaris més baixos per cada pensionista és de només 1,95, indicant l’esgotament de les futures pensions i del subsidi d’atur. I els bancs comercials han deixat de prestar a les empreses i famílies, per dedicar-se al lucratiu i segur negoci de finançar el sector públic, subscrivint massivament les emissions de deute públic de l’estat.
La Reserva Federal nord-americana, la institució monetària mundial capdavantera, acumula un historial horrorós des de la seva creació el 1913. Les crisis econòmiques, la pèrdua de valor real de la moneda i la inestabilitat financera, com han estudiat Selgin i White, han empitjorat durant l’últim segle, patint la humanitat crisis molt més freqüents, llargues i profundes. Els problemes monetaris i financers del segle XIX, estabilitzat amb el patró or, van ser molt inferiors al caos actual. Està per veure com respondrà l’economia dels EUA (i la mundial) a la retirada dels estímuls monetaris directes de 85.000 milions de dòlars mensuals, que previsiblement haurà de realitzar Janet Yellen, la flamant governadora. Els balanços dels principals bancs centrals s’han quadruplicat amb la crisi (de 5 a 20 bilions de dòlars) i això suposa una amenaça latent d’inflació i la creació de noves bombolles. Quan es redueixi el ritme de fabricació de nova moneda, que actua amb efectes narcòtics i dopants, els desequilibris estructurals de l’economia real es faran visibles. Molt em temo, i voldria equivocar-me, que ens espera un llarg camí d’estancament econòmic i atur elevat. Com deia Albert Einstein, no podem repetir exactament el mateix i esperar resultats diferents. Si veritablement volem un desenvolupament sostenible i equitatiu, calen canvis institucionals importants i un nou paradigme econòmic dominant.
2014
El president del Govern ha assegurat que, després d’un 2013 molt dur, el nou any serà el de la recuperació econòmica i el de la reducció de l’atur. La veritat és que, venint d’una caiguda del PIB anual superior a l’1% i amb un atur del 26%, es fa difícil empitjorar els registres. En el 2013, el creixement mundial mitjà ha estat del 2,9% (1% els països desenvolupats i 4,8% els emergents) i l’atur només el 5,9%.
Les previsions de creixement per Espanya són enguany positives, però sempre inferiors a l’1%, i molt difícilment es pot així crear ocupació. Aquesta atonia i tendència a l’estancament ja ha estat anticipada per la producció industrial del passat mes de desembre. Mentre que la mitjana de l’eurozona és de 52,7 (índex 50), Holanda (57) i Alemanya (54,3) destaquen en positiu, mentre que Espanya (50,8) i França (47) ho fan en negatiu. La ultraintervencionista economia gal·la, tradicionalment el model a imitar per l’Estat central, presenta, malgrat una persistent aspiració de grandesa, un comportament decebedor que podria amenaçar la fràgil recuperació europea.
Mentre els salaris, les pensions o el subsidi d’atur tendiran a baixar, els impostos continuaran en nivells estratosfèrics. La voracitat fiscal del ministre Montoro es manifesta en impostos draconians per sobre de la mitjana europea, sense que això es tradueixi en cap millora social ni reducció substancial del dèficit i deute públics. Els esforços de desendeutament del sector privat, per altra banda, es veuran dificultats per la reducció de les rendes salarials i dels beneficis empresarials.
La previsible consolidació del bon comportament exterior es deurà a la reducció d’importacions per feblesa de la demanda interna, més que a augments generalitzats d’exportacions per guanys en competitivitat.
Tampoc es preveu la reactivació del crèdit, malgrat l’onerós rescat bancari, que es dóna per finalitzat (encara que no pas pagat).
Malgrat reconèixer la necessitat de reformes estructurals, els polítics són molt reacis a implementar-les. La defensa del statu quo, dels interessos creats a favor propi i de la clientela política, del “qui dia passa any empeny” és la més clara estratègia política d’abast miop i alçada gallinàcea. Malgrat les pomposes declaracions de regeneració ètica de la política, la veritat és que les més decrèpites i fastigoses pràctiques de nepotisme continuen. Només cal veure com en el BOE del penúltim dia de l’any s’anomena a la germana de Margarita García-Valdecasas, Rosario García-Valdecasas, càrrec de “lliure designació” a l’Oficina Nacional d’Investigació del Frau (ONIF). I com en el primer BOE del 2014 s’acorda un subsidi de 70.000 euros per CCOO i 72.000 euros per UGT.
La reputació d’Espanya i la cotització de la seva marca estan sota mínims. Les investigacions del Reputation Institute mostren una caiguda severa d’Espanya en el ranking, passant del lloc 10 en el 2009 al 18 en el 2013. Paral·lelament, decau l’atractiu de ciutats com Madrid o Barcelona. La ciutat comtal passa, només en un any, de la posició 6 (2012) a la 23 (2013).
L’única recuperació previsible, per tant, sembla ser la sortida de l’uci per entrar en un estat estacionari greu. El creixement d’Espanya continuarà sent anèmic i depenent de la favorable cojuntura exterior. Qualsevol dificultat mínima a Europa, els EUA o la Xina, reingressaria la dèbil economia hispànica a les cures intensives.
Jordi Franch Parella Weblog 