2014

2013-2014

El president del Govern ha assegurat que, després d’un 2013 molt dur, el nou any serà el de la recuperació econòmica i el de la reducció de l’atur. La veritat és que, venint d’una caiguda del PIB anual superior a l’1% i amb un atur del 26%, es fa difícil empitjorar els registres. En el 2013, el creixement mundial mitjà ha estat del 2,9% (1% els països desenvolupats i 4,8% els emergents) i l’atur només el 5,9%.

Les previsions de creixement per Espanya són enguany positives, però sempre inferiors a l’1%, i molt difícilment es pot així crear ocupació. Aquesta atonia i tendència a l’estancament ja ha estat anticipada per la producció industrial del passat mes de desembre. Mentre que la mitjana de l’eurozona és de 52,7 (índex 50), Holanda (57) i Alemanya (54,3) destaquen en positiu, mentre que Espanya (50,8) i França (47) ho fan en negatiu. La ultraintervencionista economia gal·la, tradicionalment el model a imitar per l’Estat central, presenta, malgrat una persistent aspiració de grandesa, un comportament decebedor que podria amenaçar la fràgil recuperació europea.

Mentre els salaris, les pensions o el subsidi d’atur tendiran a baixar, els impostos continuaran en nivells estratosfèrics. La voracitat fiscal del ministre Montoro es manifesta en impostos draconians per sobre de la mitjana europea, sense que això es tradueixi en cap millora social ni reducció substancial del dèficit i deute públics. Els esforços de desendeutament del sector privat, per altra banda, es veuran dificultats per la reducció de les rendes salarials i dels beneficis empresarials.

La previsible consolidació del bon comportament exterior es deurà a la reducció d’importacions per feblesa de la demanda interna, més que a augments generalitzats d’exportacions per guanys en competitivitat.

Tampoc es preveu la reactivació del crèdit, malgrat l’onerós rescat bancari, que es dóna per finalitzat (encara que no pas pagat).

Malgrat reconèixer la necessitat de reformes estructurals, els polítics són molt reacis a implementar-les. La defensa del statu quo, dels interessos creats a favor propi i de la clientela política, del “qui dia passa any empeny” és la més clara estratègia política d’abast miop i alçada gallinàcea. Malgrat les pomposes declaracions de regeneració ètica de la política, la veritat és que les més decrèpites i fastigoses pràctiques de nepotisme continuen. Només cal veure com en el BOE del penúltim dia de l’any s’anomena a la germana de Margarita García-Valdecasas, Rosario García-Valdecasas, càrrec de “lliure designació” a l’Oficina Nacional d’Investigació del Frau (ONIF). I com en el primer BOE del 2014 s’acorda un subsidi de 70.000 euros per CCOO i 72.000 euros per UGT.

La reputació d’Espanya i la cotització de la seva marca estan sota mínims. Les investigacions del Reputation Institute mostren una caiguda severa d’Espanya en el ranking, passant del lloc 10 en el 2009 al 18 en el 2013. Paral·lelament, decau l’atractiu de ciutats com Madrid o Barcelona. La ciutat comtal passa, només en un any, de la posició 6 (2012) a la 23 (2013).

L’única recuperació previsible, per tant, sembla ser la sortida de l’uci per entrar en un estat estacionari greu. El creixement d’Espanya continuarà sent anèmic i depenent de la favorable cojuntura exterior. Qualsevol dificultat mínima a Europa, els EUA o la Xina, reingressaria la dèbil economia hispànica a les cures intensives.

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: