Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > El clímax del turisme i l’anticlímax de Sandro Rosell

El clímax del turisme i l’anticlímax de Sandro Rosell

Playas-de-España

En un exercici per contribuir a buscar senyals d’optimisme, aquesta setmana s’ha de destacar que el sector turístic espanyol ha tancat el 2013 amb l’extraordinària xifra de 60,6 milions de visites de turistes, tornant l’Estat espanyol a la tercera posició del rànquing mundial de països receptors, després de França i els EUA. Catalunya aconsegueix arribar als 15,6 milions de visitants, el 25,7% del total, superant la xifra rècord registrada el 2007. A més, el model estratègic de turisme de Barcelona, amb un turisme urbà i d’origen internacional, liderat per la gestió turística privada i el suport d’una administració pública flexible, ha obtingut millors resultats que Madrid, que malgrat tenir unes infraestructures de transports excel·lents i uns recursos museístics de primera qualitat, no ha superat la seva vocació política i no empresarial, i ha vist com el número de turistes es reduïa el 5,3%. Catalunya consolida el seu avantatge competitiu com a potència turística del sud d’Europa, captant quasi un milió de turistes russos, i ampliant la quota de mercat a Àsia i Europa del nord, que compensa la caiguda del turisme espanyol. Barcelona ha demostrat una contrastada capacitat de promoció i de captació d’esdeveniments rellevants notable, a les que s’hi sumen l’estil de vida mediterrani, una gastronomia de qualitat i el geni creatiu d’artistes excepcionals.

Malgrat l’excés de cofoisme amb què els polítics han rebut aquestes dades, hi ha debilitats i mancances que amenacen la sostenibilitat d’aquest model. Continua sent un turisme majoritàriament de sol i platja, marcadament estacional i basat en preus relativament baixos. La despesa mitjana per turista i estada és de només 912 euros, i la seva capacitat adquisitva està molt per sota de la d’altres mercats competidors com els EUA o França. Quan altres destins low-cost alternatius recuperin l’estabilitat política, com els del Nord d’Àfrica i el Proper Orient, o quan fins i tot països europeus mediterranis com Eslovènia consolidin una oferta atractiva, bona part dels turistes que ara ens visiten es podrien perdre. Cal desenvolupar, per tant, una oferta de turisme de qualitat, arrelada en el nostre patrimoni cultural i històric, respectuosa amb el medi, i que asseguri ingressos estables al llarg de tot l’any. A Catalunya tenim sobrats atractius geogràfics i acumulació de capital humà per aconseguir-ho

Naturalment, tenim encara carències bàsiques d’infraestructures, com la connexió entre la ciutat de Barcelona i l’aeroport mitjançant la línia 9 de metro. Res comparable a l’estat lamentable i tercermundista de les infraestructures de la Catalunya Central, on destaca la carretera de la mort C-55 (Manresa-Abrera), que malgrat el peatge de morts i de sang que acumula continuarà sense ser desdoblada, o el trajecte en tren Manresa-Barcelona, amb una duració superior actualment que la que tenia el dia de la seva inauguració, aviat farà 130 anys.

Que un dels museus més visitats sigui el del club blaugrana, i que el Barça sigui l’ambaixador més conegut de Catalunya fora de les nostres fronteres, no deixa de ser un aspecte preocupant. En els últims anys ha pogut fer créixer l’interès pel nostre país, però és capaç de portar el nostre nom arreu del món de la millor manera… I també de la pitjor manera possible. Que l'(ex)president del club declari un dia, amb xuleria, que desitja comparèixer davant el jutge sense tardança, i que a l’endemà presenti la seva dimissió irrevocable per les irregularitats amb el fitxatge de Neymar, no deixa de ser un espectacle llastimós. Fins ara, els èxits esportius han acompanyat. Cert. Però no ho és menys que es pot entrar fàcilment en una llarga etapa d’estancament esportiu. Especialment, quan la generació del millor jugador del món es depreciï (a no tardar). No es pot consentir que l’avantatge competitiu d’un país depengui dels cops que onze dels jugadors més ben pagats del món donguin a la pilota. Entenc que, en la pretèrita etapa franquista, la impossibilitat d’expressar els trets diferencials de la nació catalana pels mitjans convencionals, fes que es canalitzessin per mitjans no convencionals a través d’un club de futbol que era molt més que un simple club esportiu. Em costa força més d’entendre que, quaranta anys després de la desaparició d’aquest règim, els resultats del Barça continuïn influint tant en la vida diària del nostre país. El Barça és un actor de la vida catalana, però Catalunya és més que un club de futbol. El Barça, en equivalència borsària, és un valor massa arriscat. Convindria invertir en un índex global del sector, i fins i tot d’un sector diferent, amb un ETF, abans que arriscar tant amb un únic club.

Finalment, potser també l’amenaça la tenim dins nostre, al no saber apreciar, valorar i potenciar degudament els extraordinaris actius patrimonials que les generacions anteriors ens han llegat. Un exemple el tenim a la ciutat de Manresa, amb monuments tan emblemàtics com la Seu i la Cova. Edificis amb tan notable valua, són sistemàticament ignorats i subvalorats pels locals. Si no som capaços d’estimar els nostres propis tresors, menys pretenguem que ho facin els foranis.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: