La tarifa plana de Rajoy a la Seguretat Social

Rajoy ha anunciat aquesta setmana, durant el debat parlamentari sobre l’Estat de la Nació, l’entrada en vigor d’una tarifa plana en cotitzacions socials de 100 euros mensuals pels nous contractes indefinits. La idea sembla bona a l’atacar una de les principals causes del càncer de l’atur a Espanya: els elevadíssims costos socials de la contractació. Recordem que el treballador paga més del 6% del sou a la Seguretat Social, una xifra semblant a la dels EUA, però que l’empresari hi aporta més del 30%. Naturalment, aquest gran sobreesforç disminueix l’ocupació legal i genera atur.

Malauradament, la proposta del govern no serà efectiva. En primer lloc, perquè la bonificació es limita només a dos anys i l’empresari haurà de reintegrar-la si durant els tres primers anys acomiada el treballador. En segon lloc, perquè la tarifa plana només s’aplica a les contingències comunes, que representen el 23,6% de la base de cotització de l’empresari. Tot el tram restant, més del 6,4%, queda exclòs de la rebaixa i subjecte, per tant, a les ampliades bases de cotització a la Seguretat Social. Considerant un salari de 20.000 euros anuals, el cost per contingències no comunes supera els 105 euros mensuals. Per tant, l’anunciada tarifa plana de 100 euros mensuals es converteix, així d’entrada, en més de 205 euros.

En què es queda aleshores, utilitzant les paraules de Rajoy, el més gran estímul de la història d’Espanya a la contractació? En res. L’empresari imprudent que no calculi bé la rebaixa temporal dels costos socials haurà de retornar retroactivament les bonificacions dels dos anys. L’única mesura vàlida del govern per reduir l’atur i reactivar l’ocupació és la reducció permanent de tots els costos socials de contractació. Podem esperar que ho faci? No. Si no ho va fer quan ens van pujar l’IVA al 21%, podent haver compensat el decrement de les cotitzacions socials amb l’increment dels impostos sobre el consum, menys ho faran ara.

Manresa i la Festa de la Llum

Aquests dies els manresans celebrem, des del 21 de febrer de 1345, l’arribada de la misteriosa llum a la ciutat, que va permetre desencallar el conflicte amb el bisbe de Vic i acabar la construcció de la séquia. En una època de sequera, on les collites no eren suficients per alimentar la població, la canalització de les aigües del Llobregat permetia que la producció agrícola no depengués només de la pluja, tot alleujant els recurrents cicles de fam i epidèmies.

Sempre m’ha impressionat la iniciativa i el coratge dels nostres avantpassats del segle XIV. Amb una població aproximada de només 3000 habitants, els manresans i manresanes d’antany van ser capaços de construir un impressionant projecte d’enginyeria medieval com la séquia, d’ús vigent, i la no menys impactant basílica gòtica de la Seu, monument emblemàtic de la ciutat malgrat resti ara una mica oblidada. La ciutat creixia demogràficament, generava riquesa i treball, integrant una important comunitat jueva sense cap registre de persecucions ni disturbis. El gran segle manresà, malgrat patir la pesta negra de 1348, va suposar un període d’esplendor econòmica i urbanística, construint altres edificis religiosos i civils d’envergadura com l’església del Carme i de Sant Pere Màrtir, de Sant Miquel i de Sant Andreu, el monestir de Santa Clara i el de Valldaura, i també el Pont Nou.

La nostra societat civil medieval, tan escassa com ben cohesionada, impulsada per activitats productives com la realitzada pels cuireters, i acompanyada per uns governants que almenys no maltractaven fiscalment la població, com el rei Pere III el Cerimoniós, que va permetre una rebaixa d’impostos per afavorir la construcció de la séquia, ens ha deixat un testimoni real del seu llegat, que avui encara celebrem. En una època de crisi global i regressió demogràfica, de pèrdua dels referents locals industrial i financer, així com de corrupció institucionalitzada, el seu exemple encara ens il·lumina.

Marxa de la Llum (S. Peñas):

Privilegis bancaris

El Consell de Ministres acaba d’aprovar la normativa nacional que regula els requisits de solvència de les entitats financeres dins del marc de Basilea III. És una norma més en un sector financer molt regulat, intervingut i alhora ultraprivilegiat per l’Estat. Només cal recordar com les pèrdues privades d’alguns bancs s’acaben socialitzant.

Bàsicament, el nou marc regulatori tracta d’incrementar la capitalització dels bancs, que és mínima i del tot insuficient per garantir les seves pèrdues, establint també reserves de seguretat contra la crisi sistèmica i el canvi de cicle econòmic. Depenent de la discrecionalitat del govern, pot suposar aproximadament elevar els recursos propis de la banca fins el 10% del seu balanç. És una xifra suficient? No. Només cal veure que el valor dels immobles, que estan en l’actiu bancari, ha disminuït més d’un 30% des de l’inici de la crisi. Altres empreses perfectament sanejades i altament rendibles, com Inditex, té un nivell de capitalització proper al 70% del seu balanç total, amb uns deutes financers mínims que podria amortitzar utilitzant només una part de la seva tresoreria. Mercadona, un altre exemple d’empresa ben gestionada, té uns fons propis que equivalen al 50% del seu finançament.

El negoci bancari consisteix en captar estalvi remunerat i prestar-lo a un tipus d’interès superior. La intermediació financera és necessària i, a priori, i en funció de quina sigui la llei que s’apliqui, perfectament legítim, malgrat les entitats financeres tinguin una posició massa dominant i oligopolista en l’economia espanyola, que necessitaria un paper més rellevant de les Borses de valors com a mitjà de finançament de les empreses grans i mitjanes.

El que ja no és tan legítim és l’anomenat coeficient de caixa o encaix bancari, actualment situat només en l’1%, que permet als bancs multiplicar els diners captats dels seus clients en comptes corrents, remunerats al 0%, per invertir-los en deute públic, a un interès superior. La banca acaba transformant un producte segur com el compte corrent a la vista en una bombolla especulativa de deute públic a llarg termini. I aquest privilegi no és legítim. De fet, hi ha evidències històriques que, durant el segle XIII a Catalunya, el banquer que s’apropiava dels estalvis dels clients en benefici propi, i no podia fer front a la demanda de retirada dels diners dipositats a la vista, afrontava la pena de mort. Molt (massa) han canviat els termes, ja que de la pena capital s’ha passat al rescat bancari amb càrrec a la ciutadania. Malgrat els bancs, avui dia, s’apropien dels diners a la vista dels seus clients per finançar inversions a llarg termini, no podent complir la promesa i obligació de devolució dels passius a curt termini, senzillament perquè no hi són, les conseqüències són nul·les i no passa absolutament res. Per alguna cosa hi ha el banc central a darrera, el prestamista d’urgència, que pot tapar qualsevol forat que faci falta. I això, que s’hauria de canviar, no s’ha canviat; ni perspectives hi ha que es faci. Perquè no interessa. No interessa ni als polítics ni als banquers.

La crisi dels països emergents

La Reserva Federal dels EUA, el banc central que ostenta el monopoli públic de l’emissió de dòlars, la divisa internacional per excel·lència, ha acomiadat amb honors el fins ara president, Ben Bernanke, rellevat en el càrrec més poderós del planeta per Janet Yellen. Honors merescuts per haver dirigit la política monetària durant la crisi financera internacional i haver posat les bases de la recuperació? No, en absolut. Bernanke va estrenar el càrrec el 2002, substituint a Alan Greenspan, i els dos són responsables directes de la ultraexpansiva política monetària i de l’abaratiment artificial del tipus d’interès que han generat les bombolles financeres i immobiliàries, els errors generalitzats en la inversió i, finalment, la recessió econòmica.

Bernanke va negar el 2005 que hi hagués cap bombolla immobiliària, quan ell havia contribuït a alimentar-la, i el 2009 es va llençar a un programa de quantitative easing que ha multiplicat per sis el balanç de la Fed i que ha inclòs la compra d’hipoteques subprime per valor superior a 1,5 bilions de dòlars. Això ha generat noves bombolles i ha contaminat els països emergents amb grans sumes de diner especulatiu i crèdit barat. Quan la Fed ha hagut de reduir en 10.000 milions de dòlars el programa de compra de deute públic, que estava en 85.000 milions mensuals, els problemes han tornat a l’escena mundial.

La previsió d’un increment gradual del tipus d’interès ha fet que el diner calent que va inundar les fràgils economies, entre altres, de Brasil, Índia, Indonèsia, Turquia i Sud-àfrica, contribuint a l’endeutament i a inversions equivocades, ara abandoni aquests països i origini la depreciació de les seves monedes. En el cas d’Argentina, el peso ha perdut el 35% del seu valor en un mes. Els països que viuen del crèdit, amb dèficits fiscals i exteriors, tornaran a entrar en situació crítica. Algú recorda la crisi financera asiàtica del 1997? La història es repeteix per culpa dels errors monetaris.