Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Privilegis bancaris

Privilegis bancaris

marinus_van_reymerswaele_xx_the_tax_gatherer_1540

El Consell de Ministres acaba d’aprovar la normativa nacional que regula els requisits de solvència de les entitats financeres dins del marc de Basilea III. És una norma més en un sector financer molt regulat, intervingut i alhora ultraprivilegiat per l’Estat. Només cal recordar com les pèrdues privades d’alguns bancs s’acaben socialitzant.

Bàsicament, el nou marc regulatori tracta d’incrementar la capitalització dels bancs, que és mínima i del tot insuficient per garantir les seves pèrdues, establint també reserves de seguretat contra la crisi sistèmica i el canvi de cicle econòmic. Depenent de la discrecionalitat del govern, pot suposar aproximadament elevar els recursos propis de la banca fins el 10% del seu balanç. És una xifra suficient? No. Només cal veure que el valor dels immobles, que estan en l’actiu bancari, ha disminuït més d’un 30% des de l’inici de la crisi. Altres empreses perfectament sanejades i altament rendibles, com Inditex, té un nivell de capitalització proper al 70% del seu balanç total, amb uns deutes financers mínims que podria amortitzar utilitzant només una part de la seva tresoreria. Mercadona, un altre exemple d’empresa ben gestionada, té uns fons propis que equivalen al 50% del seu finançament.

El negoci bancari consisteix en captar estalvi remunerat i prestar-lo a un tipus d’interès superior. La intermediació financera és necessària i, a priori, i en funció de quina sigui la llei que s’apliqui, perfectament legítim, malgrat les entitats financeres tinguin una posició massa dominant i oligopolista en l’economia espanyola, que necessitaria un paper més rellevant de les Borses de valors com a mitjà de finançament de les empreses grans i mitjanes.

El que ja no és tan legítim és l’anomenat coeficient de caixa o encaix bancari, actualment situat només en l’1%, que permet als bancs multiplicar els diners captats dels seus clients en comptes corrents, remunerats al 0%, per invertir-los en deute públic, a un interès superior. La banca acaba transformant un producte segur com el compte corrent a la vista en una bombolla especulativa de deute públic a llarg termini. I aquest privilegi no és legítim. De fet, hi ha evidències històriques que, durant el segle XIII a Catalunya, el banquer que s’apropiava dels estalvis dels clients en benefici propi, i no podia fer front a la demanda de retirada dels diners dipositats a la vista, afrontava la pena de mort. Molt (massa) han canviat els termes, ja que de la pena capital s’ha passat al rescat bancari amb càrrec a la ciutadania. Malgrat els bancs, avui dia, s’apropien dels diners a la vista dels seus clients per finançar inversions a llarg termini, no podent complir la promesa i obligació de devolució dels passius a curt termini, senzillament perquè no hi són, les conseqüències són nul·les i no passa absolutament res. Per alguna cosa hi ha el banc central a darrera, el prestamista d’urgència, que pot tapar qualsevol forat que faci falta. I això, que s’hauria de canviar, no s’ha canviat; ni perspectives hi ha que es faci. Perquè no interessa. No interessa ni als polítics ni als banquers.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: