Archive

Archive for Abril de 2014

La llei de tendència dels pressupostos públics

1380562172_0

Bona part de les despeses pressupostades per l’administració pública s’esgoten en el mateix exercici econòmic. Són les anomenades despeses corrents, com el pagament de sous, interessos del deute o subvencions anuals. Altres partides tenen una projecció a llarg termini. Són les despeses de capital, com la inversió en un hospital o una nova escola.

Si analitzem el comportament de la despesa pública al llarg del temps s’observa una llei de tendència preocupant. En temps de vaques grasses el total de la despesa augmenta i la despesa corrent tendeix a augmentar més que la mitjana. En sentit contrari, en temps de vaques magres el total de la despesa pública es conté, però les inversions tendeixen a disminuir molt més que la despesa corrent. El resultat final és que hi ha una tendència imparable a l’augment de la despesa corrent, que és consum públic immediat, a costa de sacrificar la inversió a llarg termini, que tendeix a desaparèixer o a convertir-se simplement en residual. I dins de les despeses corrents guanyen importància les pensions i els subsidis d’atur (170.000 milions) i els interessos del deute públic (35.000 milions), mentre que disminueix el pes dels salaris públics, de les subvencions i de les partides bàsiques de l’Estat del benestar, com sanitat, educació i serveis socials. 

El total de les despeses corrents, entre el 2011 i el 2013, passa de 435.000 a 433.000 milions d’euros. Un descens inapreciable. En canvi, les inversions i transferències de capital passen de 38.000 a només 21.000 milions d’euros. Una disminució del 45% que certifica la total incapacitat de l’Estat per poder mantenir la sobreinversió realitzada en el passat en projectes faraònics i innecessaris, alhora que amenaça seriosament la viabilitat de la sanitat i educació públiques. Al mateix temps, l’entrada en els cicles electorals fa preveure que el necessari ajust en el dèficit públic espanyol (7,1% inclòs el rescat bancari, mentre que la mitjana de l’eurozona és de només el 3% del PIB) passa per pagar encara més impostos.

Les insostenibles finances públiques d’Espanya

quiebra2012

Aquesta setmana, coincidint amb la negativa del Parlament espanyol a la proposta de la consulta d’autodeterminació, el FMI ha publicat el seu informe trimestral sobre les finances públiques internacionals. I malgrat el fal·laç i reiterat optimisme dels polítics, les conclusions són negatives, mostrant la insostenibilitat del deute públic i, per tant, la impossibilitat de continuar finançant l’Estat del Benestar, encara més amb l’envelliment de la població.

Espanya presenta un dels dèficits públics més elevats del món amb el 7,2% del PIB el 2013, o el 6,6% sense incloure el rescat bancari ni reconeixent tampoc les despeses amb venciment posterior al tancament de caixa del 25 de novembre de 2013. Només Irlanda, un país rescatat, els EUA i el Japó presenten un dèficit superior. I és clar que Espanya no té el fàcil recurs a la massiva fabricació d’una moneda, el dòlar, que et permet, en el seu rol de divisa de reserva internacional, adquirir qualsevol mercaderia a canvi de pagar-la amb una moneda sense valor real. Les incògnites s’obren si ens preguntem durant quant de temps Xina continuarà acceptant aquesta situació.

I si estructuralment l’Estat espanyol sempre gasta més del que ingressa, la conseqüència inexorable és que el deute públic es dispara, corrent el risc que les tensions en la prima de risc reapareguin, disparant fins a límits prohibitius els interessos anuals a pagar, situats actualment en quasi 40.000 milions d’euros, i precipitant la fallida de l’Estat. L’FMI preveu, per Espanya, que el deute públic superi, a curt termini, la frontera del 100% del PIB i que aquesta xifra no es pugui rebaixar en molt de temps. De nou, xifres superiors d’endeutament públic només les tindria el Japó, l’economia més endeutada del planeta, els Estats Units, i països com Grècia, Itàlia i Portugal. Des d’ara i fins el 2016, Espanya necessita 200.000 milions d’euros cada any per refinançar deute vençut. I malgrat els bancs centrals s’obstinin a fixar el tipus d’interès en el 0%, és clar que la situació no es pot mantenir així indefinidament.

En aquesta situació, què passaria si Espanya perdés el 20% del PIB amb la secessió de Catalunya? Significaria la fallida de l’Estat i el col·lapse total del sistema polític. El govern central, i l’oposició també, no ho acceptaran mai. Significaria una irreversible modificació del statu quo i la pèrdua dels seus privilegis institucionals. De fet, si corressin altres temps, més analògics i amb menys connectivitat a la xarxa, entenc que l’exèrcit hauria fet acte de presència violenta des de molt abans. El desencaix institucional de Catalunya amb el govern central requereix necessàriament de la mediació de la Unió Europea. La fallida i el forat de deute impagat seria tan colossal, que el BCE hauria d’intervenir per salvaguardar l’euro. És una garantia de què les amenaces del ministre Margallo de vagar per l’espai no es complirien, perquè estaria en l’interès mutu incloure Catalunya en l’espai econòmic europeu i mantenir-la dins l’euro, però és una advertència que el diàleg no és possible.

Qui tem a la deflació? L’Estat

Mario-Draghi-presidente-del-BC_54405423517_51351706917_600_226

 

La taxa d’inflació interanual de la zona euro s’ha situat el mes de març en el 0,5%, i a Espanya en el -0,2%. Això ha disparat moltes alarmes de deflació. L’últim Consell de Govern del BCE ha mantingut el tipus d’interès en el 0,25%, però avisa que està disposat a prendre mesures extraordinàries si persisteix la baixa inflació. Aquestes paraules de Mario Draghi, semblants a les pronunciades l’estiu del 2012 durant la crisi del deute sobirà, han provocat pujades a les borses. El governador del BCE, com un bon jugador de pòquer, mostra el bazooka i deixa entreveure amb flegma britànica la possibilitat de penalitzar les reserves bancàries immobilitzades en el banc central, o d’implementar un programa de quantitative easing (compra de deute públic) semblant al dels EUA.

Tan temible és la deflació? No. Habitualment, i abans d’abandonar el 15 d’agost de 1971 l’últim vincle de les monedes amb l’or, la deflació era el camí normal cap a un món més pròsper. El salari percebut pels treballadors augmentava amb els increments de productivitat i els preus dels béns de consum disminuïen. El poder adquisitiu dels consumidors, per tant, creixia. La societat s’enriquia i tenia accés a un nivell de vida superior. Les empreses, per altra banda, no feien fallida per manca de beneficis, malgrat els inferiors preus de venda i els superiors costos laborals. La raó era que l’enorme quantitat de béns i serveis produïts ho compensava sobradament. Recordem que els beneficis de l’empresa es defineixen com:

Beneficis = ingressos totals – costos totals
Benefici = preu · quantitat – costos totals

Benefici = preu · ↑↑↑quantitat – Costos Totals

La facturació de les empreses augmentava, alhora que ho feia la riquesa de les nacions. Actualment, bé podem afirmar que el sector informàtic és deflacionari, ja que els ordinadors produïts són cada vegada més potents, més ràpids, amb més prestacions i més barats. I això no difereix el consum en aquest sector, un dels més dinàmics, ni perjudica les empreses. Els usuaris dels productes Apple, per exemple, no s’esperen una temporada a què aparegui el nou model de smartphone a un preu més mòdic, sinó que es llancen ansiosos a la botiga per comprar cada nou gadget que surt al mercat.

A qui perjudica, aleshores, la deflació? Básicament, a un Estat hiperendeutat que veu com augmenta el valor real del deute i s’erosiona la capacitat de recaptar impostos. Des de l’inici de la Gran Recessió, el 2008, les famílies han reduït, amb esforç i diligència, el deute familiar per valor de 155.000 milions d’euros. Tambés les empreses no financeres ho han fet per valor de 255.000 milions d’euros. El Leviatà, però, ho ha incrementat amb més de 555.000 milions (del 36% del PIB el 2008 al 100% actual). La temptació de provocar inflació i retornar el deute amb una moneda devaluada i de menys valor hi és. Com també hi és la voluntat inequívoca de demonitzar la deflació. La deflació, per altra banda conseqüència natural del sobreendeutament i de la sobrevaloració de determinats actius durant l’etapa de falses vaques grasses, no és cap amenaça. La deflació és el camí més directe del mercat cap el reequilibri en els preus. Que la inflació al Nord d’Europa sigui superior a la del Sud, també contribueix a la necessària recuperació de la competitivitat perduda. L’amenaça és i continua sent la inflació, sumada al càncer de l’atur. I malgrat que l’IPC sigui moderat, els riscos d’inflació són molt seriosos i continuen presents. Només cal examinar l’increment descontrolat de les xifres de deute públic.