Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > Les insostenibles finances públiques d’Espanya

Les insostenibles finances públiques d’Espanya

quiebra2012

Aquesta setmana, coincidint amb la negativa del Parlament espanyol a la proposta de la consulta d’autodeterminació, el FMI ha publicat el seu informe trimestral sobre les finances públiques internacionals. I malgrat el fal·laç i reiterat optimisme dels polítics, les conclusions són negatives, mostrant la insostenibilitat del deute públic i, per tant, la impossibilitat de continuar finançant l’Estat del Benestar, encara més amb l’envelliment de la població.

Espanya presenta un dels dèficits públics més elevats del món amb el 7,2% del PIB el 2013, o el 6,6% sense incloure el rescat bancari ni reconeixent tampoc les despeses amb venciment posterior al tancament de caixa del 25 de novembre de 2013. Només Irlanda, un país rescatat, els EUA i el Japó presenten un dèficit superior. I és clar que Espanya no té el fàcil recurs a la massiva fabricació d’una moneda, el dòlar, que et permet, en el seu rol de divisa de reserva internacional, adquirir qualsevol mercaderia a canvi de pagar-la amb una moneda sense valor real. Les incògnites s’obren si ens preguntem durant quant de temps Xina continuarà acceptant aquesta situació.

I si estructuralment l’Estat espanyol sempre gasta més del que ingressa, la conseqüència inexorable és que el deute públic es dispara, corrent el risc que les tensions en la prima de risc reapareguin, disparant fins a límits prohibitius els interessos anuals a pagar, situats actualment en quasi 40.000 milions d’euros, i precipitant la fallida de l’Estat. L’FMI preveu, per Espanya, que el deute públic superi, a curt termini, la frontera del 100% del PIB i que aquesta xifra no es pugui rebaixar en molt de temps. De nou, xifres superiors d’endeutament públic només les tindria el Japó, l’economia més endeutada del planeta, els Estats Units, i països com Grècia, Itàlia i Portugal. Des d’ara i fins el 2016, Espanya necessita 200.000 milions d’euros cada any per refinançar deute vençut. I malgrat els bancs centrals s’obstinin a fixar el tipus d’interès en el 0%, és clar que la situació no es pot mantenir així indefinidament.

En aquesta situació, què passaria si Espanya perdés el 20% del PIB amb la secessió de Catalunya? Significaria la fallida de l’Estat i el col·lapse total del sistema polític. El govern central, i l’oposició també, no ho acceptaran mai. Significaria una irreversible modificació del statu quo i la pèrdua dels seus privilegis institucionals. De fet, si corressin altres temps, més analògics i amb menys connectivitat a la xarxa, entenc que l’exèrcit hauria fet acte de presència violenta des de molt abans. El desencaix institucional de Catalunya amb el govern central requereix necessàriament de la mediació de la Unió Europea. La fallida i el forat de deute impagat seria tan colossal, que el BCE hauria d’intervenir per salvaguardar l’euro. És una garantia de què les amenaces del ministre Margallo de vagar per l’espai no es complirien, perquè estaria en l’interès mutu incloure Catalunya en l’espai econòmic europeu i mantenir-la dins l’euro, però és una advertència que el diàleg no és possible.

Anuncis
  1. Albert
    Mai 8, 2014 a les 7:09 am

    Hi ha dues falacies estrella que corrent entre suposats economistes ,una de còmica ,que Catalunya “sortiria de l’euro ” i l’altre de patètica ,que “hauríem d’asumir” la part proporcional(a que? ) del deute públic subscrit per l’estat espanyol(!!).Una cosa és ser estúpid l’altre intentar-ho demostra contínuament.

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: