Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > La llei de tendència dels pressupostos públics

La llei de tendència dels pressupostos públics

1380562172_0

Bona part de les despeses pressupostades per l’administració pública s’esgoten en el mateix exercici econòmic. Són les anomenades despeses corrents, com el pagament de sous, interessos del deute o subvencions anuals. Altres partides tenen una projecció a llarg termini. Són les despeses de capital, com la inversió en un hospital o una nova escola.

Si analitzem el comportament de la despesa pública al llarg del temps s’observa una llei de tendència preocupant. En temps de vaques grasses el total de la despesa augmenta i la despesa corrent tendeix a augmentar més que la mitjana. En sentit contrari, en temps de vaques magres el total de la despesa pública es conté, però les inversions tendeixen a disminuir molt més que la despesa corrent. El resultat final és que hi ha una tendència imparable a l’augment de la despesa corrent, que és consum públic immediat, a costa de sacrificar la inversió a llarg termini, que tendeix a desaparèixer o a convertir-se simplement en residual. I dins de les despeses corrents guanyen importància les pensions i els subsidis d’atur (170.000 milions) i els interessos del deute públic (35.000 milions), mentre que disminueix el pes dels salaris públics, de les subvencions i de les partides bàsiques de l’Estat del benestar, com sanitat, educació i serveis socials. 

El total de les despeses corrents, entre el 2011 i el 2013, passa de 435.000 a 433.000 milions d’euros. Un descens inapreciable. En canvi, les inversions i transferències de capital passen de 38.000 a només 21.000 milions d’euros. Una disminució del 45% que certifica la total incapacitat de l’Estat per poder mantenir la sobreinversió realitzada en el passat en projectes faraònics i innecessaris, alhora que amenaça seriosament la viabilitat de la sanitat i educació públiques. Al mateix temps, l’entrada en els cicles electorals fa preveure que el necessari ajust en el dèficit públic espanyol (7,1% inclòs el rescat bancari, mentre que la mitjana de l’eurozona és de només el 3% del PIB) passa per pagar encara més impostos.

Advertisements
  1. Abril 25, 2014 a les 9:25 am

    Reblogged this on Coses de l'Economia i l'Empresa.

  2. Abril 25, 2014 a les 11:55 am

    Felicitats pel llibre, amic Jordi. Estic segur que será un llibre molt interessant. Ja se el que haig de llegar els próxims dies.

    Una abraçada.

    Antonio

  3. Albert
    Mai 8, 2014 a les 6:58 am

    Es el que passa quan es creu en fades.La fada és l’estat ,es clar.

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: