La mort de Caixa Manresa: acte final

 

La dissolució última dels restes de Caixa Manresa ha viscut aquesta setmana el seu acte final. El BBVA ha adquirit Catalunya Banc (que va integrar, sota el domini de Caixa Catalunya, a Caixa Manresa i Caixa Tarragona) per 1.187 milions. Descomptant les garanties concedides per crèdits fiscals, reclamacions de preferents i d’altres, l’import efectiu de la compra es pot situar per sota de 600 milions. Si ens creiem que el valor patrimonial comptable de l’entitat comprada és de 2.400 milions, l’operació haurà estat un gran negoci pel BBVA, que reforçarà la seva posició estratègica a Catalunya. Dels 12.600 milions de diners públics que es van destinar al rescat de Catalunya Caixa, 12.000 milions no es recuperaran mai. Una operació ruïnosa pel contribuent, com ho és en general el rescat bancari, amb un cost total, segons el Banc d’Espanya, superior als 109.000 milions i amb pèrdues irreversibles de més del 97%.

És necessari desmuntar dues falàcies difoses entre la població. La primera és que, sense rescat bancari amb diners públics (bail out), els clients de l’entitat haurien perdut els seus dipòsits. Això no és cert. Catalunya Caixa tenia uns actius de 80.000 milions d’euros i, si s’hagués optat per la recapitalització interna (bail in), les pèrdues de 12.000 milions les haurien pagat els accionistes i alguns bonistes o creditors de l’entitat. Senzillament es tracta de reconvertir el deute a més llarg termini i de més risc en fons propis de l’entitat, recapitalitzant-la. L’ajust ha de recaure sobre propietaris i tenidors de deute, i en cap cas sobre els dipositants i contribuents. Aquest mètode de sanejament bancari, per cert, és el que s’ha imposat legalment a Europa després del rescat de Xipre. En cap cas s’hagués arribat a posar en perill els dipòsits dels clients que, a més, estan protegits per llei. El que succeeix és que els accionistes i bonistes són persones molt poderoses i connectades políticament amb l’Estat. En canvi, els clients, molt més nombrosos, són dèbils i estan desorganitzats. Amb l’excusa de vetllar pel dipositant, s’han protegit els interessos de l’elit politicofinancera. La minoria rica es converteix en més rica a costa de la majoria pobre que empitjora la seva situació social i econòmica. Aquesta hauria de ser la lectura de les creixents desigualtats, més enllà de les divagacions de Piketty. Qui pertany a l’elit politicofinancera, o hi està directament connectat progressa, i els qui estem fora del nucli politicofinancer quedem condemnats a suportar la creixent expoliació. Els beneficis es privatitzen, però les pèrdues es socialitzen, en un sistema econòmic que ha deixat de ser el capitalista originari per convertir-se en un “capitalisme corporatiu”, “capitalisme d’Estat” o, simplement, un “capitalisme de camarilla”. On s’havien d’exigir responsabilitats patrimonials i, de ser el cas, penals als directius i responsables d’entitats financeres en fallida, es passa a una situació on els directius s’escapen amb sous, indemnitzacions i plans de pensió milionaris. Les pèrdues s’externalitzen i s’encolomen als contribuents, que haurem d’acabar pagant, siguem dipositants de Catalunya Banc o no.

La segona falàcia és que Caixa Manresa no podia sobreviure en solitari. Tampoc és cert. Caixa Ontinyent i Caixa Pollença així ho demostren. L’acord, gairebé per unanimitat, de dissolució per fusió que va adoptar l’assemblea de Caixa Manresa (maig del 2010), va ser un funest error. Pitjor que un error. Recordant les paraules de Napoleó Bonaparte, va ser un crim. Quin membre de l’assemblea, abans de vendre’s per un plat de llenties, va fer l’esforç de contrastar la informació que donaven els dirigents de l’entitat? Qui no coneixia l’excel·lent situació financera d’una Caixa Manresa petita, sí, però solvent? Qui no recordava l’obra social de Caixa Manresa amb la Unitat Coronària o la recuperació patrimonial del monestir de Sant Benet? Quantes petites empreses i microempreses, les més nombroses a la Catalunya Central, han deixat d’existir per falta de finançament sense Caixa Manresa? Com es va posar fi sense debat i per unanimitat de l’assemblea (salvant l’abstenció del representat del Consell Comarcal del Baix Penedès) a una institució amb 125 anys d’història, arrelada al territori, sense ànim de lucre i amb vocació d’iniciativa social?

 

La Bombolla del Futbol a Espanya

El món recupera la seva normalitat després que la frenesia del circ del futbol mundial arribés al seu clímax amb la brillant victòria d’Alemanya a Brasil 2014. Espanya ha passat de guanyar l’últim campionat mundial a ser eliminada de manera fulminant a la fase de grups, en un reflex del que és la punxada de la bombolla del futbol en aquest país. La facturació de la lliga espanyola, en la dècada 2002/2012, ha passat de 847 a 1.859 milions d’euros. Un increment total, exagerat i insostenible, del 120%. Si considerem, per exemple, el cas del Barça, cal destacar que abans de l’any 2000 els ingressos anuals eren inferiors a 100 milions d’euros. En el pressupost de la present temporada, en canvi, superen els 500 milions. En poc més d’una dècada d’exuberància irracional s’han quintuplicat, exactament igual que el capítol de despeses.

La distribució dels ingressos entre els clubs és molt desigual, perquè Real Madrid i Barça acaparen ells sols 1.002 milions (el 54% del total). Es tracta, per tant, d’una lliga dual i gens competitiva, on dos equips s’ho reparteixen tot, amb permís de la darrera i notable excepció de l’Atlético de Madrid, i on la resta de clubs actuen de simples comparses, a anys llum del potencial econòmic i esportiu del monopoli bicèfal dominant.

La composició dels ingressos està tremendament esbiaixada a favor dels ingressos atípics (drets de televisió i màrqueting), que acaparen el 70% del total, en detriment dels ingressos ordinaris (socis i taquillatge), que representen només el 30% restant. I, el que és encara pitjor, la deficient regulació dels drets televisius (800 milions) provoca un repartiment molt desigual, ingressant Real Madrid i Barça 140 milions cada un, mentre l’Atlético i el València es conformen només amb 44 i el Rayo amb 19. Per altra banda, el pagament d’uns drets televisius tan descontrolats provoca en les empreses proveïdores una forta pressió financera, que pot acabar amenaçant la viabilitat financera del seu projecte, com és el cas de Sogecable (drets de cobrament d’aquesta empresa que, si recordem, també varen esquitxar els comptes del Futbol Club Barcelona, tant per ser incobrables com per imputar-se en un exercici econòmic incorrecte, en base al principi comptable del meritament o de la data del fet).

I si en el capítol d’ingressos destaca el descontrol bombollístic i la seva composició desequilibrada a favor d’uns clubs determinats i dels ingressos atípics, en contra de la resta d’equips esportius i del que ha de ser la base real del futbol, en el capítol de despeses encara és més exagerat el descontrol. De la mateixa manera que, en l’àmbit públic, els ingressos atípics de la bombolla immobiliària van servir per engreixar la maquinària estatal de manera insostenible, tot alimentant dèficits i deutes colossals, els ingressos atípics del futbol han servit per alimentar fitxatges i pagar sous d’escàndol. Així, la nòmina total de la plantilla del Real Madrid supera els 200 milions d’euros, d’on destaca el sou d’una de les seves figures, Cristiano Ronaldo, amb més de 35 milions bruts anuals (17 milions nets). La nòmina total del Barça supera la del Real Madrid, destacant jugadors com Leo Messi (16 milions nets anuals), Xavi Hernández (7,5 milions nets), Andrés Iniesta o Neymar (7 milions nets cadascun). Mentre la ràtio costos salarials/ingressos és del 51% a la Bundesliga alemanya, a Espanya s’incrementa fins el 60%.

(mitjana anual de la fitxa salarial dels jugadors dels clubs de futbol)

Els resultats d’explotació de la bombolla del futbol a Espanya es mouen, en general, en el terreny de les pèrdues. No pot ser d’altra manera, quan els ingressos artificialment inflats i atípics han servit per pagar nòmines desmesurades. Les despeses han crescut a un ritme superior al dels ingressos. Les despeses d’explotació de la lliga espanyola en la temporada 2011/12 van ser de 1.915 milions d’euros, cosa que ha provocat que el resultat d’explotació sigui negatiu en 132 milions. De la xifra total de despeses, 1.060 milions d’euros corresponen a personal, 322 milions a l’amortització de jugadors i 534 milions a altres despeses. Els ingressos de la lliga espanyola de futbol es dupliquen en l’última dècada tot i la crisi, però el resultat ordinari acumulat des de la temporada 2006/2007 a la 2010/2011 acumula unes pèrdues de 1.328 milions d’euros.

Finalment, les pèrdues i la inviabilitat econòmica del futbol espanyol es trasllada a la inviabilitat patrimonial i financera dels clubs de la lliga hispànica. El conjunt agregat dels 20 clubs que conformen la Lliga de les “Estrelles” és insolvent. Els deutes a curt termini, a la temporada 2010/11, eren de 2.223 milions, mentre que l’actiu corrent només representava 1.086 milions. El fons de maniobra negatiu, per tant, reclama unes necessitats de tresoreria addicionals de 1.137 milions. Per altra banda, en una cançó del tot popular, hi ha un grau de palanquejament i endeutament excessiu. El patrimoni net agregat dels clubs espanyols no representa ni un 6% del total de l’actiu. L’altre 94% restant són deutes.

 

Les mines de potassa i sal: benedicció o maledicció dels recursos naturals?

La maledicció dels recursos naturals és un fenomen econòmic que provoca que països amb abundants recursos naturals obtinguin uns resultats econòmics molt inferiors a països amb una menor dotació de recursos. Les causes bàsiques són l’acaparament de les riqueses naturals per part de l’elit dominant en règim de monopoli, així com també les fortes oscil·lacions que solen experimentar els preus dels recursos naturals. Casos molt evidents de la maledicció dels recursos naturals són els països productors de petroli. Pensem com els ingressos provinents de la venda del cru a Venezuela o Aràbia Saudita, per exemple, són apropiats per la minoria política i camarilla d’amics que ostenten el poder, mentre que la gran majoria de la població no en surt beneficiada.

Catalunya no té petroli, amb l’excepció d’una producció testimonial a la costa de Tarragona, però sí disposa de potassa a Súria (Bages, a mig camí entre Manresa i Cardona). La potassa és un mineral que s’utilitza com a fertilitzant en l’agricultura, ja que el creixement de les plantes es veu molt limitat sense la seva presència. A més, proporciona resistència davant les plagues i millora la qualitat dels fruits. L’extracció de la potassa (clorur de potassi) va unida a la de la sal (clorur sòdic), ja que els dos minerals tenen el seu origen en l’evaporació de l’aigua del mar fa aproximadament uns 60 milions d’anys. Aproximadament, per cada kilo de potassa s’obtenen 3 kilos de sal impura. L’empresa que explota l’extracció de potassa i sal a Súria i Sallent (aquesta última mina en procés de tancament) és actualment Iberpotash. Des de fa un temps, l’activitat d’aquesta empresa es veu contrariada per una sèrie de sentències judicials administratives i mediambientals contràries als seus interessos.

Ara, el conflicte normatiu i mediambiental amb l’empresa minera Iberpotash agafa una dimensió cada vegada més preocupant i seriosa, amb el procediment d’infracció obert per la Comissió Europea per contaminació i salinització del riu Llobregat. Certament, l’activitat extractiva de la potassa i la sal presenta importants externalitats econòmiques negatives en la mesura que trasllada a la societat uns costos que no queden correctament reflectits en les despeses del compte de resultats de l’empresa. I és que la sal que queda acumulada a l’exterior té efectes contaminants al filtrar-se i arribar als aqüífers.

L’empresa, de capital israelià, argumenta que dedica 5 milions d’euros anuals a la gestió ambiental per impedir que la sal arribi als rius i pous. La Generalitat, però, va haver d’invertir 198 milions en col·lectors i filtres de les plantes de potabilització de l’aigua del Llobregat, que abasteix Barcelona i l’àrea metropolitana. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), empresa pública de la Generalitat que gestiona el cicle de l’aigua, està en una situació financera molt delicada i el cànon sobre l’aigua que paguem tots els consumidors en el rebut no para de pujar. També la restauració del runam salí de Vilafruns (a Sallent) va tenir un cost de 7,5 milions, mentre la fiança dipositada per l’empresa era de només 400.000 euros.

Hi ha 4 maneres de normalitzar o restaurar els runams salins: omplir amb sal les galeries abandonades de la mina, impermeabilitzar el runam, abocar la sal al mar o al riu, i injectar-la diluïda en pous. Fins la primera meitat del segle XX, l’empresa, aleshores propietat de la belga Solvay, va optar pel primer mètode. Ara, l’empresa Iberpotash proposa un nou mètode consistent en la revalorització del residu salí, convertint-lo en una matèria primera més valuosa anomenada sal vacuum, que amb aplicacions a la indústria química s’aniria venent poc a poc.

El doctor sallentí Sebastià Estradé, que va interposar la denúncia pel runam del Cogulló (a Sallent) i a qui els tribunals li han donat la raó, no es considera que sigui David lluitant contra Goliat, i només reclama l’aplicació del principi de “qui contamina, paga”. Tampoc pretén la pèrdua de llocs de treball, sinó generar més feines de manteniment, tot assegurant el respecte mediambiental. El preu de la potassa, en els darrers cinc anys, ha oscil·lat entre 400 i 700 dòlars per tonelada, i el cost de la retirada dels residus salins és inferior, en el pitjor dels casos i emprant la solució més cara, al 3% del preu de venda. Hi ha molt marge, per tant, per trobar una solució pactada que satisfaci ambdues parts.

L’explotació al Bages de les mines de potassa i sal s’ha portat a terme de manera ininterrompuda des de fa cent anys. Emili Viader i René Macary van descobrir el 1912 a Súria un recurs natural de vital importància. Un segle més tard, i amb una població mundial a l’entorn de 7.000 milions de persones, la potassa és un fertilitzant imprescindible i un element insubstituïble en la producció d’aliments. No hi hauria d’haver cap impediment per a què l’explotació de la potassa pugui continuar durant cent anys més. L’empresa Iberpotash té un projecte de futur anomenat Projecte Phoenix, que contempla una inversió de 600 milions d’euros, i que ha de permetre ampliar l’extracció de potassa fins a un milió de tonelades anuals i la producció de sal refinada vacuum fins a un milió i mig de tonelades. No obstant, cal que el model econòmic d’explotació sigui correcte i sostenible, internalitzant adequadament els costos d’explotació. I cal també que el marc jurídic i normatiu sigui estable i predictible, resolent la present situació d’inseguretat jurídica. Continuarà sent l’activitat minera un dels principals motors de l’economia de la Catalunya Central, o caurem en l’anomenada maledicció dels recursos naturals?

El 4 de juliol i l’alliberament fiscal

Un 4 de juliol del 1776, Thomas Jefferson signava la Declaració d’Independència dels Estats Units, proclamant que l’home (i la dona) tenen el dret inalienable a la vida, la llibertat, la propietat i la recerca de la pròpia felicitat. I que qualsevol govern que no garanteixi aquests drets i actuï sense el consentiment dels governats ha de ser abolit. Els EUA naixien rebutjant pagar a la colònia pel consum del te, i iniciaven un llarg període sense IRPF, ni IVA, ni altres impostos fora dels especials sobre el tabac i l’alcohol, així com alguns aranzels. Des d’aleshores, la situació ha canviat substancialment. Avui, de mitjana, un nord-americà paga en impostos el 30% de la seva renda. Per tant, es pot considerar que els ingressos de 110 dies de treball es dediquen a sufragar les despeses de l’administració pública federal. L’anomenat dia de la independència fiscal (Tax Freedom Day) és el 21 d’abril. Més enllà d’aquest dia, es treballa per cobrir les necessitats pròpies. Els Estats Units han recorregut, des de la seva independència, un llarg camí en sentit oposat al que iniciaren els Pares Fundadors. Amb quasi dos segles i mig d’història, el govern federal ha acumulat més i més poder, assumint més i més funcions que es substreuen i manlleven de l’àmbit privat, exigint a sobre el seu finançament a través d’impostos coactius. Thomas Jefferson es remouria a la seva tomba si comprovés la quantitat d’impostos que paguen avui els seus conciutadans, als que cal afegir els impostos futurs que generarà un deute públic superior al 100% del PIB!

A Espanya, segons dades de la fundació Civismo, un treballador amb un sou mitjà de 24.000 euros anuals necessita 184 dies per pagar les seves obligacions tributàries. Això situa en el 3 de juliol la data d’alliberament fiscal. Per Catalunya, però, és el 7 de juliol, ja que suportem una fiscalitat més agressiva i confiscatòria. Un treballador mitjà dedica 102 dies de treball a pagar el total de les cotitzacions a la Seguretat Social, 41 dies per l’IRPF, 25 dies per l’IVA, 11 dies pels impostos especials i, finalment, 5 dies per l’IBI i altres impostos. Els 24.000 euros anuals (31.500 euros si considerem la part que paga l’empresari a la Seguretat Social a càrrec seu) es converteixen en 16.000 euros nets, això és, només el 50%, que resten disponibles pel consum o l’estalvi personals. Si el sou anual augmenta de 24.000 a 40.000 euros, la data de la llibertat fiscal se’n va al 9 de juliol, quasi una setmana més tard, degut a la progressivitat del sistema. En qualsevol cas, estarem d’acord en què és necessari reduir aquesta feixuga càrrega fiscal i avançar les dates de l’alliberament fiscal.

Hi ha qui defensa, amb perspectiva històrica, que el pes de l’Estat no hauria de superar el 5% del PIB. Sembla raonable. Això no significa més de 20 dies de treball a l’any per pagar els serveis públics. La qüestió, però, és: Com aconseguir-ho? Cal organitzar una revolució com la dels colons de Nord Amèrica contra la Gran Bretanya? La resposta ha de ser que NO. No s’ha de formar un poder polític centralitzat i endogen per oposar-se a un altre poder polític centralitzat i volgudament exogen. No s’ha de fer perquè suposa uns costos elevadíssims (els catalans recordem 1714) i perquè, d’alguna manera, assenta les bases d’un futur poder opressor. El camí no és el de la revolució violenta, sinó el de la secessió pacífica i, a poder ser, pactada. Cal que la societat prengui consciència de l’espoli fiscal i de la necessitat de descentralitzar, fragmentar i reduir el poder polític. Una utopia? Impossible? No. Només cal recordar l’Europa renaixentista del segle XVI, que estava altament descentralitzada políticament, sense comptar amb els avantatges que suposa la globalització econòmica dels nostres dies. Senyals d’esperança en el nostre entorn europeu actual? Només cal pensar en el procés escocès, modèlicament civilitzat, i en les aspiracions legítimes no només de Catalunya, sinó de molts altres territoris com Flandes o el nord d’Itàlia.