Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > La mort de Caixa Manresa: acte final

La mort de Caixa Manresa: acte final

 

aixa-Manresa

La dissolució última dels restes de Caixa Manresa ha viscut aquesta setmana el seu acte final. El BBVA ha adquirit Catalunya Banc (que va integrar, sota el domini de Caixa Catalunya, a Caixa Manresa i Caixa Tarragona) per 1.187 milions. Descomptant les garanties concedides per crèdits fiscals, reclamacions de preferents i d’altres, l’import efectiu de la compra es pot situar per sota de 600 milions. Si ens creiem que el valor patrimonial comptable de l’entitat comprada és de 2.400 milions, l’operació haurà estat un gran negoci pel BBVA, que reforçarà la seva posició estratègica a Catalunya. Dels 12.600 milions de diners públics que es van destinar al rescat de Catalunya Caixa, 12.000 milions no es recuperaran mai. Una operació ruïnosa pel contribuent, com ho és en general el rescat bancari, amb un cost total, segons el Banc d’Espanya, superior als 109.000 milions i amb pèrdues irreversibles de més del 97%.

És necessari desmuntar dues falàcies difoses entre la població. La primera és que, sense rescat bancari amb diners públics (bail out), els clients de l’entitat haurien perdut els seus dipòsits. Això no és cert. Catalunya Caixa tenia uns actius de 80.000 milions d’euros i, si s’hagués optat per la recapitalització interna (bail in), les pèrdues de 12.000 milions les haurien pagat els accionistes i alguns bonistes o creditors de l’entitat. Senzillament es tracta de reconvertir el deute a més llarg termini i de més risc en fons propis de l’entitat, recapitalitzant-la. L’ajust ha de recaure sobre propietaris i tenidors de deute, i en cap cas sobre els dipositants i contribuents. Aquest mètode de sanejament bancari, per cert, és el que s’ha imposat legalment a Europa després del rescat de Xipre. En cap cas s’hagués arribat a posar en perill els dipòsits dels clients que, a més, estan protegits per llei. El que succeeix és que els accionistes i bonistes són persones molt poderoses i connectades políticament amb l’Estat. En canvi, els clients, molt més nombrosos, són dèbils i estan desorganitzats. Amb l’excusa de vetllar pel dipositant, s’han protegit els interessos de l’elit politicofinancera. La minoria rica es converteix en més rica a costa de la majoria pobre que empitjora la seva situació social i econòmica. Aquesta hauria de ser la lectura de les creixents desigualtats, més enllà de les divagacions de Piketty. Qui pertany a l’elit politicofinancera, o hi està directament connectat progressa, i els qui estem fora del nucli politicofinancer quedem condemnats a suportar la creixent expoliació. Els beneficis es privatitzen, però les pèrdues es socialitzen, en un sistema econòmic que ha deixat de ser el capitalista originari per convertir-se en un “capitalisme corporatiu”, “capitalisme d’Estat” o, simplement, un “capitalisme de camarilla”. On s’havien d’exigir responsabilitats patrimonials i, de ser el cas, penals als directius i responsables d’entitats financeres en fallida, es passa a una situació on els directius s’escapen amb sous, indemnitzacions i plans de pensió milionaris. Les pèrdues s’externalitzen i s’encolomen als contribuents, que haurem d’acabar pagant, siguem dipositants de Catalunya Banc o no.

La segona falàcia és que Caixa Manresa no podia sobreviure en solitari. Tampoc és cert. Caixa Ontinyent i Caixa Pollença així ho demostren. L’acord, gairebé per unanimitat, de dissolució per fusió que va adoptar l’assemblea de Caixa Manresa (maig del 2010), va ser un funest error. Pitjor que un error. Recordant les paraules de Napoleó Bonaparte, va ser un crim. Quin membre de l’assemblea, abans de vendre’s per un plat de llenties, va fer l’esforç de contrastar la informació que donaven els dirigents de l’entitat? Qui no coneixia l’excel·lent situació financera d’una Caixa Manresa petita, sí, però solvent? Qui no recordava l’obra social de Caixa Manresa amb la Unitat Coronària o la recuperació patrimonial del monestir de Sant Benet? Quantes petites empreses i microempreses, les més nombroses a la Catalunya Central, han deixat d’existir per falta de finançament sense Caixa Manresa? Com es va posar fi sense debat i per unanimitat de l’assemblea (salvant l’abstenció del representat del Consell Comarcal del Baix Penedès) a una institució amb 125 anys d’història, arrelada al territori, sense ànim de lucre i amb vocació d’iniciativa social?

 

Anuncis
  1. Setembre 12, 2014 a les 7:54 pm

    Creus que mantenir el sistema bancari en un lobby de tres ó quatre bancs implicarà més privilegis per a la banca i més connivència amb els governs? Penses que el BCE hauria de desparèixer i tornar al patró or (amb reserva fraccionària)?

    • Setembre 12, 2014 a les 11:03 pm

      Artur, ho dius molt bé. El sistema bancari amb 3 ò 4 grans bancs implicarà més privilegis per la banca i més connivència amb els governs. L’alternativa passa per un sistema de Banca Lliure (sense existència de Banc Central).

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: