Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > El futbol: l’opi d’un poble

El futbol: l’opi d’un poble

Messi-y-Cristiano-Ronaldo-sigu_54352276976_54028874188_960_639

D’aquí a unes poques hores, el món s’aturarà per a milers d’aficionats al futbol, que quedaran absorts davant les jugades dels cracs de la pilota. Es tracta del clàssic entre el Real Madrid i el Barça, la moderna reedició del panem et circenses de l’antiga Roma. També en aquest esport, Espanya és diferent. La rivalitat del clàssic hispà res té a veure amb la del seu homòleg alemany, que enfronta el Bayern de Munich amb el Borússia de Dortmund, o l’anglès, entre el Liverpool i el Manchester United. Mentre que a altres latituds el futbol no és res més que un joc, aquí té una importància màxima i arriba a condicionar l’estat d’ànim de milers de persones. Tant, que si Karl Marx revisqués, segurament no dubtaria en qualificar-lo d’opi del poble.

El primer que destaca de la lliga espanyola és la manca total de competència real que existeix entre els clubs, a semblança del que succeeix en altres mercats de béns i serveis en règim de monopoli. Amb permís de l’Atlètic de Madrid, que l’any passat li va guanyar brillantment el campionat al Barça en el seu propi camp a l’última jornada, es pot considerar que la lliga espanyola és un duopoli. Real Madrid i Barça es reparteixen la gran majoria dels títols amb una superioritat insultant sobre la resta d’equips, que actuen com a simples comparses. Hi contribueix la molt desigual distribució dels drets de televisió. Cada un dels dos grans clubs s’embutxaca més de 160 milions d’euros per aquest concepte, mentre que el València CF, tercer en el rànquing, no arriba als 50 milions. Naturalment, amb l’apropiació dels drets televisius es poden fitxar els millors jugadors, que gaudeixen de retribucions veritablement escandaloses, garantint la continuïtat de la preeminència madridista i culé. En altres lligues, com l’anglesa, els drets de televisió es reparteixen molt més igualitàriament, aconseguint un major equilibri entre els clubs i un grau competència molt superior. No deixa de ser una paradoxa concedir el Premi Nobel d’Economia d’enguany a Jean Tirole, de Tolosa de Llenguadoc, per donar instruccions als governs sobre com regular els monopolis, quan els governs són moltes vegades els causants dels monopolis amb les seves conductes discrecionals i concessions interessades de privilegis legals. Aquest n’és només un exemple.

El segon element que destaca de la lliga espanyola, a diferència de la germànica, és l’enorme desequilibri financer dels clubs, molts d’ells en insolvència tècnica, així com el seu elevat nivell d’endeutament. Mentre que a Alemanya el preu mitjà de les entrades és assumible (30 euros) i els estadis s’omplen (90% d’ocupació), a Espanya el preu és molt superior i els estadis resten mig buits. També en el futbol, Alemanya és el model a seguir.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: