Archive

Archive for Novembre de 2014

L’or suís

oro

Els ciutadans suïssos, pròspers i avançats, estan cridats aquest diumenge a votar democràticament sobre una qüestió que pot semblar curiosa, però que no deixa de ser important i molt decisiva quan es pateixen els rigors d’una crisi financera mundial. Després que les reserves d’or del Banc Central de Suïssa fossin en el passat del 30%, es sotmetrà a votació en referèndum una proposta per establir-les en el 20%. Actualment, el balanç del banc central del país helvètic és de 550.000 milions de dòlars i les reserves d’or només suposen el 7,7%. El triomf del “sí” significaria l’adquisició de 1.500 tonelades del preuat metall durant els propers cinc anys i, per tant, la revalorització de l’or, que cotitza actualment a l’entorn de 1.200 dòlars/unça. Les reserves d’or no es podrien vendre i estarien emmagatzemades a Suïssa. Es tracta d’un deliri de fetitxisme monetari o d’un retorn a la “bàrbara relíquia del passat”, en paraules de l’economista britànic John Maynard Keynes? Doncs ni una cosa ni l’altra.

Cal recordar que la normalitat monetària al llarg dels segles ha estat la circulació de monedes amb valor real intrínsec, i que la imposició legal de monedes fiduciàries sense cap valor per se i sense vinculació amb l’or, totalment controlades pel banc emissor, té un origen tan recent com el 15 d’agost de 1971. En aquesta data anunciava el president nordamericà Richard Nixon la suspensió de la conversió del dòlar en or, a la paritat establerta de 35 dòlars/unça. Des d’aleshores, l’emissió de moneda fiduciària, liderada pel dòlar, s’ha descontrolat. Els governants han situat els tipus d’interès en el 0%, malgrat que l’estalvi real escasseja, i els bancs comercials han replicat la disbauxa monetària desenfrenada concedint hipoteques a tort i a dret que, amb la punxada de la bombolla, s’han convertit en un sobreendeutament molt feixuc per a famílies i empreses. La recuperació de l’or com actiu del banc central que garanteix el valor de la moneda és necessari per retornar a l’estabilitat monetària perduda i prevenir la societat de noves recaigudes en follies monetàries i fiscals com les del Japó, país que acumula vint-i-cinc anys de crisi profunda.

La proposta suïssa ha provocat la ràpida reacció en contra del govern i de l’oligarquia financera. És normal. La restauració parcial del patró or significaria un fre a l’expansió monetària i a la capacitat d’endeutament de l’Estat. El Banc Central no podria expandir arbitràriament el seu balanç i es limitaria el finançament descontrolat del banc emissor al govern i a les entitats financeres, els socis privilegiats que configuren el totpoderós triumvirat de l’actualitat. La furibunda reacció en contra d’aquesta proposta per part dels poders polítics i financers fa preveure que no s’acceptarà. En qualsevol cas, però, és molt meritòria la seva discussió pública.

I seria necessari que un hipotètic banc central d’una Catalunya independent la considerés en la construcció de la futura arquitectura financera nacional. Els qui consideren aquesta proposta massa extrema o d’impossible aplicació real, cal recordar l’alternativa existent a la regulació bancària de la Catalunya del segle XIV. Concretament, el 1321 es condemnava el banquer que no podia restituir els dipòsits dels seus clients a la decapitació davant de la seva sucursal bancària. Massa ha canviat la regulació i la pràctica del negoci bancari quan, set segles després, es rescata públicament els banquers que s’han enriquit a costa d’estafar la societat.

El Japó i el fracàs del keynesianisme

Getty-Images-488434391-676x450_0

El Japó ha entrat aquesta setmana en recessió. Des de la punxada de la bombolla immobiliària i financera del 1989, alimentada per la creació monetària descontrolada del Banc del Japó i la gran expansió creditícia, el país oriental ha perdut dues dècades i mitja. L’economia nipona, tota una potència industrial, acumula un quart de segle de prostració i estancament secular. Molts van pensar que l’elecció del primer ministre Shenzo Abe el desembre de 2012, amb un programa econòmic molt expansiu, seria el punt d’inflexió definitiu. Ho ha estat, però negativament.

La seva política econòmica basada en l’augment de la despesa pública, l’expansió monetària i les reformes estructurals, ha estat un clamorós fracàs. La contracció en el tercer trimestre de 2014 ha estat del 0,4% i la caiguda experimentada entre abril i juny va ser de l’1,9%. En termes anualitzats, el PIB japonès va retrocedir l’1,6% en el tercer trimestre i el 7,6% en el segon. Pitjor encara, si no considerem la part del PIB corresponent a la despesa pública, la caiguda quasi es duplica. Malgrat que, durant els darrers dos anys, el balanç del banc central nipó s’ha pràcticament duplicat, passant d’1,08 bilions a 2,13 bilions de iens, el PIB del sector privat, de famílies i empreses, s’ha mantingut estancat. Aleshores, on han anat a parar tots els iens fabricats? Bàsicament, a finançar un deute públic estratosfèric, que supera el 240% del PIB.

La devaluació de la moneda japonesa respecte el dòlar no ha servit per reactivar les exportacions. En canvi, les importacions d’aliments i petroli s’han encarit. En conseqüència, les famílies nipones són més pobres i les empreses menys competitives. El salari real dels treballadors ha disminuït el 10% des de 1990 i algunes grans empreses japoneses, abans líders mundials en innovació, ara lluiten per sobreviure. Sony, el gegant de l’electrònica, el creador del Walkman i del televisor Trinitron, acumula pèrdues i acomiada milers de treballadors. Arrossegat per l’exuberància financera irracional, Sony va oblidar els seus avantatges competitius que tenia en l’àmbit de l’electrònica, per llançar-se a una diversificació suïcida i expandir el negoci cap a la banca i les assegurances. Ha aconseguit que ni els ordinadors ni els televisors ni la PlayStation siguin rendibles. La marca electrònica de referència en un mercat tan nacionalista com el japonès és ara la coreana Samsung.

Les polítiques expansives de demanda, per tant, no han aconseguit reactivar l’economia japonesa. Els estímuls monetaris, rebaixant artificialment el tipus d’interès al 0% i augmentant la massa monetària, així com també l’expansió fiscal, incrementant les despeses de l’Estat i situant el deute públic al nivell més alt entre les economies industrialitzades, no serveixen per fer créixer l’economia. I la UE, si no vol seguir els passos del Japó, n’ha de prendre nota.

La deconstrucció de l’Estat

Deconstrucción-es-demolición

Artur Mas, com el jove pastor David, fill de Jessè i futur rei d’Israel, ha guanyat la consulta alternativa del 9-N a Mariano Rajoy, tal qual el gegant filisteu Goliat, mig cec i totalment sord a la problemàtica de Catalunya. La cúpula del carrer Gènova va passar de menysprear i ridiculitzar la consulta, com quan Goliat li va etzibar a David si es pensava que era un gos al dirigir-se cap a ell amb bastó i sense armadura ni espasa, a instar una querella per suposats fets delictius, com Goliat amenaçant a David de donar la seva carn als ocellots i animals feréstecs. Amb astúcia, el president de la Generalitat ha fet realitat el procés participatiu, que ha tingut una excel·lent afluència de ciutadans, amb més de 2.300.000 vots, situant-se entre el referèndum de la Constitució Europea del 2005 i les últimes eleccions europees. L’opció independentista sí-sí, amb més d’1.860.000 vots (81% del total), es convertiria en majoritària en unes hipotètiques eleccions plebiscitàries on votés el 70% del cens, el mateix percentatge que va votar a les últimes eleccions catalanes. Madrid qualifica de contrari a la legalitat i la democràcia (!) el vot secessionista. Però com Goliat, no veu el poder real que té la mobilització de la societat catalana. Com un gegant debilitat pel càncer de la corrupció institucional pot acabar sent vençut per la pròpia inacció i l’opinió pública contrària que, semblant a una pedra llançada amb la fona, s’encasta al mig de la front.

És possible que el 9N marqui un abans i un després del procés secessionista català, però no és el final del procés. De fet, hem de ser conscients que la secessió no és un objectiu últim per si mateix, sinó un instrument per sortir de l’atzucac on ens trobem i un mitjà per oferir un futur menys traumàtic i més esperançat a la societat catalana. La secessió és la garantia última del respecte als drets naturals de la persona davant l’atropellament massiu i reiterat per part de l’Estat. Per això la secessió és condició necessària per la plenitud i prosperitat d’un poble, però no és condició suficient. Seria un cruel infortuni de la història separar-nos d’un Estat hipertrofiat, ineficient, corruptor, profundament intervencionista i amb una voracitat fiscal insaciable per caure en un Estat de similars característiques, però més petit. Cal oferir unes garanties mínimes de què un hipotètic estat català funcionaria amb unes institucions públiques millors que les actuals. Aquest debat s’ha de plantejar i no es pot caure en el cofoisme de suposar que la superació del dèficit fiscal català amb el govern central alliberarà tants recursos monetaris que permetrà la satisfacció de qualsevol necessitat particular. Quines garanties tenim al respecte?

La primera és la vitalitat de la societat civil catalana. La munió d’entitats culturals, artístiques i associatives que s’escampen per tota la geografia catalana són un testimoni extraordinari de capital social i riquesa nacional. Una garantia contrastada de civisme i eficàcia organitzativa en la defensa dels drets dels ciutadans. Pensem que aquest procés sobiranista, almenys fins ara, ha estat dirigit de baix a dalt i no a l’inrevés. Són entitats com l’ANC i Òmnium Cultural les que lideren el procés, i els partits polítics reaccionen a les seves demandes. I no a l’inrevés. En segon lloc, els països petits són atractius. Small is beautiful. En un món globalitzat, on el mercat sobrepassa plenament les fronteres polítiques territorials, no calen grans governs ni poderosos Estats que controlin enormes superfícies. Pensem en petits països com Taiwan, Hong Kong, Singapur i Corea del Sud, en latituds asiàtiques, o en Dinamarca, Holanda, Lituània, Eslovàquia, Suïssa, Irlanda o Luxemburg a Europa. Tots han sabut trobar un lloc en la divisió internacional del treball i del coneixement que els ha tret de la pobresa i, en molts d’ells, catapultat a la prosperitat i la riquesa. Calen governs limitats. En un estudi realitzat pel Banc Central Europeu (https://www.ecb.europa.eu/pub/pdf/scpwps/ecbwp242.pdf), s’analitza l’eficiència i l’actuació de l’administració pública en 23 països de l’OCDE. Avaluant la qualitat de l’administració pública, l’educació, la sanitat i les infraestructures, els resultats mostren com els països amb governs més petits són un 36% més eficients que els països amb governs grans que absorbeixen més de la meitat dels recursos nacionals.

Podem recordar que les bases fiscals de la prosperitat econòmica de l’Europa del segle XIX, en aquells moments la potència hegemònica mundial, eren mínimes. Els grans impostos actuals no existien i les exaccions fiscals quedaven limitades a impostos especials sobre l’alcohol, el tabac i alguns aranzels específics. Amb el pas del temps, però, els obsolets estats-nació han sobreexpandit les seves funcions, han acumulat grassa i guanyat pes, perdent eficiència i tornant-se disfuncionals. El procés sobiranista català pot indicar el retorn a l’eficiència i prosperitat perdudes, assenyalant al mateix temps el camí a seguir a altres territoris europeus, com per exemple el Vèneto, en altre temps líder esplendorós en el comerç i les finances, però ara atrapat en les estructures mòrbides d’un Estat obès i caòtic.

Els errors de Piketty

1398876762869

Thomas Piketty és un economista francès especialitzat en l’estudi de la desigualtat i últimament molt cèlebre per ser l’autor del llibre El Capital al segle XXI. La seva tesi fonamental és que, en el capitalisme, la taxa de retorn del capital (r, de return) és superior al creixement del PIB de l’economia (g, de growth). Això significaria que els propietaris del capital, a l’apropiar-se dels interessos i plusvàlues, s’enriqueixen de manera creixent davant la classe treballadora, receptora només dels salaris, malgrat la seva abnegada dedicació al procés productiu. Aquesta idea, de reminiscències marxistes, clama contra la injusta i desigual distribució de la renda i la riquesa. Dóna la impressió que un rendista, pel sol fet de posseir un patrimoni, i malgrat decideixi abandonar el treball i abandonar-se al vici, viurà sempre millor que un honest i esforçat treballador, per molt que s’esforci a produir en inacabables i feixugues jornades laborals. Així, per exemple, l’1% de la població més rica dels EUA acapara el 12% del PIB i el 38% de la riquesa total. I si ampliem el percentatge de la població fins el 10%, trobem que s’apodera del 35% de la renda anual i del 70% de l’estoc total de riquesa. En canvi, el 50% més pobre de la societat nord-americana genera el 25% del PIB anual i només té el 5% de la riquesa total.

Piketty defensa que la desigual distribució del capital amplifica les desigualtats de renda i riquesa. Curiosament, com a solució, en lloc de defensar un sistema de capitalització privada de les pensions de jubilació, proposa un impost mundial sobre la riquesa de fins el 10%, que només serviria per destruir la riquesa i no pas distribuir-la. Destruiria la riquesa perquè el valor d’una empresa depèn totalment de l’organització empresarial que té configurada. Algú pensa que si el govern dels EUA nacionalitzés Microsoft o Google, el valor de Microsoft o Google es mantindria? De cap manera. El valor d’aquestes grans empreses cauria a zero immediatament. El valor de Google es justifica per la capacitat de generar rendes futures. El valor descomptat d’aquestes rendes futures és el seu valor actual. Si el govern fragmenta el negoci en dues o més unitats, o si substitueix els seus treballadors per funcionaris, o si canvia els mètodes de treball, Google deixarà de ser el que era i es convertirà en una organització sense valor, incapaç de continuar prestant el servei que ha proporcionat fins ara.

Les crítiques a la tesi de Piketty són diverses. En primer lloc, la seva visió es basa en el passat i oblida el futur. Per Piketty, el valor del capital depèn de l’estalvi passat, però no del valor descomptat de les rendes futures que es generaran. L’acumulació passada de capital pot influir en el valor d’una empresa. Però el valor actual depèn de les rendes futures esperades. S’ha invertit molt capital, per posar un exemple, a l’aeroport de Ciudad Real. De fet, la inversió va superar els 1.100 milions d’euros. Té una pista d’aterratge de 4 km, una zona industrial de 10 km2 i una capacitat per atendre dos milions de passatgers a l’any. Malauradament, cap avió aterra a l’aeroport, cap indústria s’hi ha instal·lat i des del 2012 l’aeroport està tancat. El valor de l’aeroport, amb independència de l’aportació de capital realitzada, és nul. Tots els diners aportats a l’aeroport de la Manxa són una quixotada i s’han perdut per sempre. No hi ha manera possible de rendibilitzar aquesta nefasta inversió. I això és així perquè és incapaç de generar cap activitat econòmica sostinguda en el temps. Per tant, el valor d’un actiu depèn de la capacitat de generar rendes futures i no de la inversió realitzada en el passat.

Per altra banda, en un entorn de competència empresarial, la riquesa només es pot mantenir si es continua demostrant dia a dia la capacitat per servir el client. Qualsevol error empresarial, qualsevol canvi extern negatiu, com un conflicte bèl·lic, o qualsevol canvi en la regulació estatal pot acabar amb el valor del capital empresarial. De fet, només cal observar com canvia en el temps el nom dels milionaris o les empreses més importants. Els més rics d’avui, com Bill Gates o Amancio Ortega, eren pobres ahir, mentre que els més rics del demà són uns desconeguts avui. Finalment, un altre greu error de l’economista francès és no considerar les rendes de l’Estat del Benestar. Si les classes menys pudents no poden acumular un patrimoni és perquè aproximadament el 50% de les seves rendes són apropiades per l’Estat. Teòricament, a canvi d’uns serveis públics de qualitat en l’àmbit de l’educació, la sanitat i els serveis socials. Criticar la desigualtat en la distribució de la riquesa i silenciar la depredació fiscal, que afecta molt especialment la classe mitjana i baixa, és un greu error. O, pitjor encara, denota un prejudici ideològic que invalida una anàlisi que no comprèn els mecanismes empresarials de generació de riquesa i que pretén substituir-los per una regressiva igualtat material, on tots seríem igualment pobres i miserables.

L’argument utilitzat a Espanya, especialment per Podemos, que les rendes del capital pugen més que les del treball és fals. Aquest gràfic sembla corroborar la hipòtesi:

rentastrabajocapital1

Però hem de tenir en compte què inclouen les rendes del capital:

. Beneficis empresarials

. Rendes mixtes dels autònoms

. Rendes immobiliàries imputades (lloguer imputat al propietari)

. Consum de capital

Donada la bombolla immobiliària, les rendes immobiliàries imputades i el consum de capital estan sobrevalorats:

jrm-grafico-05

I si els excloïm, el gràfic canvia substancialment:

jrm-grafico-04La realitat és que els beneficis empresarials i les rendes dels autònoms eren 247.000 milions el 2007, però només 230.000 milions el 2013.

(1) Deixem de banda (o no) que el llibre, més que aportar els resultats “científics” d’una gran recol·lecció de dades, presenta una lliçó de “cuina” o trucatge de les mateixes dades:

Robert Murphy i Phillip Magness

(2) I que, a nivell conceptual, inclou subreptíciament i equivocadament, les plusvàlues del capital a la fórmula amb la conclusió, gens casual, de corroborar la seva hipòtesi.

Podemos: venç, però no convenç

pablo_iglesias_venezuela


La corrupció institucional a Espanya causada per l’oligarquia política dominant ha donat ales al populisme de Podemos, el partit de Pablo Iglesias, que es situa com la primera força política en intenció directa de vot al baròmetre d’octubre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). Aplicades les correccions qualitatives per obtenir una projecció del vot en unes hipotètiques eleccions, Podemos quedaria en tercer lloc, frec a frec amb el PSOE, mentre que el PP tornaria a ser el partit més votat. Malgrat l’ascens comprensible de Podemos, el seu programa econòmic no ens ajudaria a sortir de la crisi.

En primer lloc, la defensa a repudiar el deute públic, això és, a no reconèixer i impagar el deute assumit pel PPSOE i els interessos que se’n deriven és purament demagògica i falsa. El deute públic sempre s’ha de retornar, encara que els nostres ulls no ho arribin a veure mai, i els interessos sempre s’han de pagar religiosament. Recordem com Zapatero i Rajoy es van avenir a modificar amb caràcter d’urgència la sagrada Constitució l’estiu del 2011, en període de vacances parlamentàries, per garantir el pagament dels interessos del deute públic als creditors internacionals. I recordem també que fins i tot el deute de l’antic règim de la Rússia tsarista, repudiat pels bolxevics a la revolució marxista del 1917, el va haver d’acabar pagant la Rússia moderna de Boris Ieltsin, 81 anys després. L’hipotètic impagament del deute sobirà espanyol li tancaria els mercats financers internacionals, dels que Espanya n’és un deutor addicte i compulsiu. L’única manera de no haver de pagar més deute és evitant el creixent endeutament de l’Estat. I aquí és on Podemos torna a equivocar-se. Lluny de comprendre els mecanismes generadors de riquesa del mercat i d’encoratjar la funció empresarial en un entorn de competència, la formació política pretén solventar els excessos de l’Estat amb més expansió estatal i mitigar la disfuncional regulació pública amb més regulació pública.

El segon error greu és plantejar el pagament d’una renda bàsica universal. Una remuneració equivalent a l’umbral de pobresa (8.000 euros anuals) per a tots els adults tindria un cost net que oscil·laria entre 200.000 i 250.000 milions d’euros. Una xifra descomunal que dispararia la despesa pública del 45% del PIB a un interval comprès entre el 65% i el 70%. I pitjor que aquest cost inassumible, la renda universal destruiria la fonamental divisió del treball d’una societat moderna. El mercat ens incentiva a una cooperació social voluntària: per accedir al consum de béns i serveis, ens cal produir béns i serveis desitjats pels altres. Per satisfer les necessitats pròpies, el mercat ens condueix a procurar per les necessitats del proïsme, malgrat no en siguem conscients. La implantació de la renda universal suposaria la destrucció d’aquest mecanisme de cooperació social, que quedaria substituït per l’individualisme antisocial i egoista. Cada persona exigiria apropiar-se de l’esforç productiu de l’altri sense proporcionar res a canvi. Significaria viure a costa dels altres sense preocupar-se dels altres.

Finalment, la defensa d’un increment dels salaris mínims, en particular, i dels salaris, en general, per reactivar el creixement desconeix les lleis econòmiques més elementals. Malgrat que Espanya té un salari mínim força baix, la seva imposició, així com les elevades cotitzacions que l’empresari ha de pagar a la Seguretat Social, creen atur. Quan el valor de la productivitat marginal d’un treballador està per sota del salari mínim, cap empresari el contractarà, ja que incorriria en pèrdues, i el treballador queda condemnat irremissiblement a la inactivitat. La imposició legal de salaris elevats genera atur. El sou depèn de la productivitat del treballador, de les seves capacitats i experiència. Com més qualitat tingui el sistema educatiu, millor serà el capital humà, més productiu el treballador i més elevats els salaris.