Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > La deconstrucció de l’Estat

La deconstrucció de l’Estat

Deconstrucción-es-demolición

Artur Mas, com el jove pastor David, fill de Jessè i futur rei d’Israel, ha guanyat la consulta alternativa del 9-N a Mariano Rajoy, tal qual el gegant filisteu Goliat, mig cec i totalment sord a la problemàtica de Catalunya. La cúpula del carrer Gènova va passar de menysprear i ridiculitzar la consulta, com quan Goliat li va etzibar a David si es pensava que era un gos al dirigir-se cap a ell amb bastó i sense armadura ni espasa, a instar una querella per suposats fets delictius, com Goliat amenaçant a David de donar la seva carn als ocellots i animals feréstecs. Amb astúcia, el president de la Generalitat ha fet realitat el procés participatiu, que ha tingut una excel·lent afluència de ciutadans, amb més de 2.300.000 vots, situant-se entre el referèndum de la Constitució Europea del 2005 i les últimes eleccions europees. L’opció independentista sí-sí, amb més d’1.860.000 vots (81% del total), es convertiria en majoritària en unes hipotètiques eleccions plebiscitàries on votés el 70% del cens, el mateix percentatge que va votar a les últimes eleccions catalanes. Madrid qualifica de contrari a la legalitat i la democràcia (!) el vot secessionista. Però com Goliat, no veu el poder real que té la mobilització de la societat catalana. Com un gegant debilitat pel càncer de la corrupció institucional pot acabar sent vençut per la pròpia inacció i l’opinió pública contrària que, semblant a una pedra llançada amb la fona, s’encasta al mig de la front.

És possible que el 9N marqui un abans i un després del procés secessionista català, però no és el final del procés. De fet, hem de ser conscients que la secessió no és un objectiu últim per si mateix, sinó un instrument per sortir de l’atzucac on ens trobem i un mitjà per oferir un futur menys traumàtic i més esperançat a la societat catalana. La secessió és la garantia última del respecte als drets naturals de la persona davant l’atropellament massiu i reiterat per part de l’Estat. Per això la secessió és condició necessària per la plenitud i prosperitat d’un poble, però no és condició suficient. Seria un cruel infortuni de la història separar-nos d’un Estat hipertrofiat, ineficient, corruptor, profundament intervencionista i amb una voracitat fiscal insaciable per caure en un Estat de similars característiques, però més petit. Cal oferir unes garanties mínimes de què un hipotètic estat català funcionaria amb unes institucions públiques millors que les actuals. Aquest debat s’ha de plantejar i no es pot caure en el cofoisme de suposar que la superació del dèficit fiscal català amb el govern central alliberarà tants recursos monetaris que permetrà la satisfacció de qualsevol necessitat particular. Quines garanties tenim al respecte?

La primera és la vitalitat de la societat civil catalana. La munió d’entitats culturals, artístiques i associatives que s’escampen per tota la geografia catalana són un testimoni extraordinari de capital social i riquesa nacional. Una garantia contrastada de civisme i eficàcia organitzativa en la defensa dels drets dels ciutadans. Pensem que aquest procés sobiranista, almenys fins ara, ha estat dirigit de baix a dalt i no a l’inrevés. Són entitats com l’ANC i Òmnium Cultural les que lideren el procés, i els partits polítics reaccionen a les seves demandes. I no a l’inrevés. En segon lloc, els països petits són atractius. Small is beautiful. En un món globalitzat, on el mercat sobrepassa plenament les fronteres polítiques territorials, no calen grans governs ni poderosos Estats que controlin enormes superfícies. Pensem en petits països com Taiwan, Hong Kong, Singapur i Corea del Sud, en latituds asiàtiques, o en Dinamarca, Holanda, Lituània, Eslovàquia, Suïssa, Irlanda o Luxemburg a Europa. Tots han sabut trobar un lloc en la divisió internacional del treball i del coneixement que els ha tret de la pobresa i, en molts d’ells, catapultat a la prosperitat i la riquesa. Calen governs limitats. En un estudi realitzat pel Banc Central Europeu (https://www.ecb.europa.eu/pub/pdf/scpwps/ecbwp242.pdf), s’analitza l’eficiència i l’actuació de l’administració pública en 23 països de l’OCDE. Avaluant la qualitat de l’administració pública, l’educació, la sanitat i les infraestructures, els resultats mostren com els països amb governs més petits són un 36% més eficients que els països amb governs grans que absorbeixen més de la meitat dels recursos nacionals.

Podem recordar que les bases fiscals de la prosperitat econòmica de l’Europa del segle XIX, en aquells moments la potència hegemònica mundial, eren mínimes. Els grans impostos actuals no existien i les exaccions fiscals quedaven limitades a impostos especials sobre l’alcohol, el tabac i alguns aranzels específics. Amb el pas del temps, però, els obsolets estats-nació han sobreexpandit les seves funcions, han acumulat grassa i guanyat pes, perdent eficiència i tornant-se disfuncionals. El procés sobiranista català pot indicar el retorn a l’eficiència i prosperitat perdudes, assenyalant al mateix temps el camí a seguir a altres territoris europeus, com per exemple el Vèneto, en altre temps líder esplendorós en el comerç i les finances, però ara atrapat en les estructures mòrbides d’un Estat obès i caòtic.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: