L’or suís

oro

Els ciutadans suïssos, pròspers i avançats, estan cridats aquest diumenge a votar democràticament sobre una qüestió que pot semblar curiosa, però que no deixa de ser important i molt decisiva quan es pateixen els rigors d’una crisi financera mundial. Després que les reserves d’or del Banc Central de Suïssa fossin en el passat del 30%, es sotmetrà a votació en referèndum una proposta per establir-les en el 20%. Actualment, el balanç del banc central del país helvètic és de 550.000 milions de dòlars i les reserves d’or només suposen el 7,7%. El triomf del “sí” significaria l’adquisició de 1.500 tonelades del preuat metall durant els propers cinc anys i, per tant, la revalorització de l’or, que cotitza actualment a l’entorn de 1.200 dòlars/unça. Les reserves d’or no es podrien vendre i estarien emmagatzemades a Suïssa. Es tracta d’un deliri de fetitxisme monetari o d’un retorn a la “bàrbara relíquia del passat”, en paraules de l’economista britànic John Maynard Keynes? Doncs ni una cosa ni l’altra.

Cal recordar que la normalitat monetària al llarg dels segles ha estat la circulació de monedes amb valor real intrínsec, i que la imposició legal de monedes fiduciàries sense cap valor per se i sense vinculació amb l’or, totalment controlades pel banc emissor, té un origen tan recent com el 15 d’agost de 1971. En aquesta data anunciava el president nordamericà Richard Nixon la suspensió de la conversió del dòlar en or, a la paritat establerta de 35 dòlars/unça. Des d’aleshores, l’emissió de moneda fiduciària, liderada pel dòlar, s’ha descontrolat. Els governants han situat els tipus d’interès en el 0%, malgrat que l’estalvi real escasseja, i els bancs comercials han replicat la disbauxa monetària desenfrenada concedint hipoteques a tort i a dret que, amb la punxada de la bombolla, s’han convertit en un sobreendeutament molt feixuc per a famílies i empreses. La recuperació de l’or com actiu del banc central que garanteix el valor de la moneda és necessari per retornar a l’estabilitat monetària perduda i prevenir la societat de noves recaigudes en follies monetàries i fiscals com les del Japó, país que acumula vint-i-cinc anys de crisi profunda.

La proposta suïssa ha provocat la ràpida reacció en contra del govern i de l’oligarquia financera. És normal. La restauració parcial del patró or significaria un fre a l’expansió monetària i a la capacitat d’endeutament de l’Estat. El Banc Central no podria expandir arbitràriament el seu balanç i es limitaria el finançament descontrolat del banc emissor al govern i a les entitats financeres, els socis privilegiats que configuren el totpoderós triumvirat de l’actualitat. La furibunda reacció en contra d’aquesta proposta per part dels poders polítics i financers fa preveure que no s’acceptarà. En qualsevol cas, però, és molt meritòria la seva discussió pública.

I seria necessari que un hipotètic banc central d’una Catalunya independent la considerés en la construcció de la futura arquitectura financera nacional. Els qui consideren aquesta proposta massa extrema o d’impossible aplicació real, cal recordar l’alternativa existent a la regulació bancària de la Catalunya del segle XIV. Concretament, el 1321 es condemnava el banquer que no podia restituir els dipòsits dels seus clients a la decapitació davant de la seva sucursal bancària. Massa ha canviat la regulació i la pràctica del negoci bancari quan, set segles després, es rescata públicament els banquers que s’han enriquit a costa d’estafar la societat.

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: