Canvi de llogaters a la Moncloa

Estem a punt d’acomiadar un altre any, tot acompanyat dels acostumats bons desitjos i sinceres aspiracions de millora i felicitat. Malauradament, si les intencions no van acompanyades d’accions apropiades, de res serveixen. I tendim, amb un biaix molt considerable, a dipositar il·lusions i esperances en les persones i institucions equivocades. No podem esperar pau i prosperitat de qui sistemàticament maquina com enriquir-se a costa dels altres. I cal recordar, com deia Frédéric Bastiat, que l’Estat és aquella institució de la qual tot el món tracta de viure a costa de tots els altres. Acabarem l’any 2014 amb un creixement del PIB proper a l’1,4%, insuficient per reduir l’atur i crear ocupació estable i de qualitat, però més que suficient per a què el cap de govern asseguri que la crisi és història del passat i que aquestes festes són les primeres de la recuperació.

Tant dóna que la causa del dèbil creixement estigui més en la lleu reactivació del consum que no pas en la dèbil inversió empresarial o en el mal comportament del sector exterior i les exportacions (les importacions creixen tres vegades més que les exportacions). L’important és fer creure a la ciutadania que, a les portes d’un any electoral, Espanya va molt bé, malgrat la majoria dels espanyols no ho noti així a casa seva. L’emissió de deute públic el 2014 ha estat de 240.000 milions d’euros, un rècord històric, però en el 2015 superarà els 260.000 milions, més d’una quarta part del PIB.

Quan Rajoy va ocupar el poder l’any 2011, el PIB era de 1,075 bilions, distribuït entre remuneracions dels assalariats (49,5%) i excedent brut d’explotació (42,2%). La resta de la producció total se l’apropiava l’Estat en forma d’impostos (8,4%). Actualment, el PIB ha disminuït a 1,056 bilions, els salaris representen només el 46,6%, els beneficis (especialment dels sectors oligopolístics que operen amb privilegis i prebendes del govern) han augmentat fins a representar el 43%, però els impostos acaparen el 10,40% del total. Els assalariats han perdut 40.027 milions d’euros, majoritàriament en favor d’impostos que alimenten una despesa pública corrent tacada per la corrupció. La moderació del creixement dels preus és un senyal positiu perquè augmenta el poder adquisitiu de les rendes i millora la competitivitat exterior. Però la reducció dels salaris, mantenint constants les elevades cotitzacions socials que paguen treballadors i molt especialment els empresaris, no tenen la mateixa valoració positiva. Més que un senyal de sana deflació interna, indica una precarització de les condicions laborals i un empobriment del treballador, que opta a feines temporals, mal pagades i poc qualificades. Alhora, els costos energètics i financers, sectors no liberalitzats i protegits per l’Estat, són els més elevats d’Europa i llasten la feble i incipient recuperació.

A les portes del 2015, un any electoral, la reforma fiscal del govern és purament cosmètica. Els contribuents ingressaran una mica més amb les seves nòmines per la reducció en les retencions, però s’acabarà pagant més a Hisenda quan es faci la declaració de Renda de l’any 2015, perquè el que es pugui guanyar amb menors tipus impositius es perdrà amb l’eliminació de les deduccions. L’IVA també pujarà per efecte de l’eliminació de l’exempció per operacions financers i hipotecàries en les factures de Notaris i Registradors. El pitjor però, serà l’augment de l’IBI, utilitzat pels ajuntaments com a principal mitjà de finançament, i que es converteix en un tribut amb caràcter confiscador perquè no recull la disminució en el valor dels immobles.

La part positiva de tot plegat és que el proper mes de maig del 2015, el Palau de la Moncloa tindrà possiblement nous llogaters. El negatiu, però, és que els nous inquilins podran ser, fins i tot, més destructius i negatius que els actuals.

La devaluació de la moneda, del ruble a la pesseta

La crisi del ruble a Rússia està colpejant amb força la seva fràgil economia i contagiant els mercats borsaris. El preu del petroli ha caigut gairebé la meitat en sis mesos, de 120 dòlars el barril de Brent a només 60 dòlars, conseqüència de l’abundant oferta de cru associada a les noves tècniques extractives com el fracking. En una economia com la russa, que depèn de l’exportació de petroli i gas natural, això ha enfonsat el ruble, que val ara la meitat del que valia a principis d’any.

Els preus dels productes importats es disparen i la inflació de l’economia postsoviètica es descontrola. Els seus ciutadans pateixen un empobriment radical en poques hores i veuen com han de dedicar un percentatge molt superior de la seva renda per comprar béns de consum bàsics. Aquest és el cas de Marina, una estudiant russa de mines a la UPC de Manresa, a qui se li ha encarit sobtadament i dràsticament el nivell de vida a la nostra ciutat, necessitant aquest dimarts cent rubles per prendre un cafè de només un euro.

El govern rus, per defensar la seva moneda, ha de vendre massivament divises, dòlars i euros, en els mercats internacionals. Concretament, ja ha destinat més de 64.000 milions d’euros per frenar la caiguda del ruble i aturar l’escalada inflacionista. Naturalment, aquesta política té un límit, que és el total de divises a l’actiu del banc emissor. No es poden vendre més reserves que les que un té. El Banc Central de Rússia, per frenar la devaluació, també ha apujat del 10,50% al 17% el tipus d’interès, i no es descarten mesures tan agressives per impedir més fugues de capitals com una possible imposició de controls de capitals, a l’estil corralito argentí.

Tenir rubles a la butxaca o al banc significa perdre poder adquisitiu per moments. Per aquest motiu els russos tenen aversió a l’estalvi i es llancen a comprar aliments o adquirir qualsevol moble o electrodomèstic, malgrat no el necessitin, esgotant les existències de les botigues. A la tornada de vacances, ja s’anticipa que els preus pujaran a tot arreu com a mínim un 15% o un 20%. Abans que això passi, cal desfer-se dels rubles com sigui. La crisi monetària russa ens ofereix diversos ensenyaments.

El primer és la falsedat de l’argument que defensa que la devaluació d’una moneda pròpia fora de l’euro suposaria la solució de tots els nostres mals, al permetre el finançament de qualsevol pla d’estímul, la monetització de tot el deute públic i la depreciació discrecional de la pesseta per impulsar les exportacions. La sobirania monetària no ofereix cap garantia per evitar la insolvència i suspensió de pagaments d’un país, i menys si es tracta d’Espanya. Això no és incompatible amb el fet que Espanya, sota el govern de José María Aznar, no hagués hagut d’entrar a l’euro ni en el moment que ho va fer, el 1999, ni de la manera com ho va fer, venent monopolis públics per complir nominalment amb els criteris de Maastricht. Convertir un monopoli públic en monopoli privat, com és el cas de Fecsa-Endesa, no ha millorat en res ni la prestació del servei ni el preu de la factura elèctrica. Una vegada comès, però, l’error d’Aznar, tornar enrere no és possible. Una vegada dins de l’euro, sortir-ne seria un suïcidi econòmic. Un problema de solvència mai es soluciona imprimint més moneda, sinó recuperant l’equilibri financer dels comptes públics. Cal reduir imperiosament el dèficit públic i el dèficit exterior, aturant la sagnia que suposa el sobreendeutament públic derivat d’un Estat disfuncional, incapaç de reduir la despesa pública capturada pels lobbies i grups de pressió, i que castiga els seus ciutadans amb una voracitat fiscal il·limitada.

Un segon ensenyament és la constatació, una vegada més, de l’extrema fragilitat i volatilitat del sistema monetari internacional. Els Bancs Centrals es veuen obligats a acumular en el seu actiu divises, que vendran per tal de defensar la moneda pròpia. Al mateix temps, aquestes divises són deute d’un Banc Central estranger, de comportament perfectament desestabilitzant, com pot ser en últim terme la Reserva Federal nord-americana. Per estabilitzar el sistema monetari internacional cal recuperar un actiu que no sigui el passiu de ningú més. I aquest, per excel·lència, és l’or.

El fantasma de la deflació

Els governs, i els potents canals de comunicació que estan sota el seu control, no es cansen d’amenaçar-nos amb el fantasma de la deflació. La taxa d’inflació a l’eurozona va disminuir fins el 0,3% el mes passat, des del 0,4% del mes anterior. Pel que fa a Espanya, la inflació és negativa i els preus dels béns de consum han experimentat un lleu descens del -0,1%. La pressió dels responsables polítics arriba al Banc Central Europeu (BCE), a qui exigeixen accions per estimular l’economia i augmentar els preus, situant la inflació prop del 2% anual.

Aquesta mateixa setmana, el BCE ha completat la segona subhasta de liquiditat lligada a la concessió de crèdit, amb uns resultats que queden lluny dels esperats. Malgrat condicions privilegiades de crèdit a llarg termini a només el 0,15% d’interès fix, els bancs de l’eurozona, en el conjunt de les dues subhastes, només han demanat 212.400 milions d’euros, poc més de la meitat dels 400.000 milions que tenien a la seva disposició. Pel que fa a la banca espanyola, n’ha acabat demanant 35.700 milions. En una situació d’excés de deute, incertesa institucional i manca de confiança en el futur, tots aquests estímuls monetaris, més els que puguin venir el proper gener en forma de quantitative easing, estan condemnats a fracassar i representen un greu perill de japonització de l’economia europea.

Tornant als preus, els economistes del corrent ideològic dominant, sempre àvids en la defensa de més intervencionisme fiscal i monetari, s’horroritzen que puguin baixar. El seu raonament és que la deflació, al disminuir el preu dels béns, porta a un decrement del consum, a l’esperar els compradors que els preus continuïn baixant en el futur, perjudicant la inversió, l’ocupació i empitjorant la recessió econòmica. Aquest argument és fals.

La indústria informàtica, en general, porta anys reduint els preus de venda dels seus productes, i això no ha comportat cap decrement en les xifres de facturació ni en els beneficis. Just al contrari, els consumidors gaudeixen de millors ordinadors i mòbils amb més prestacions per un preu inferior. Els beneficis de les empreses que satisfan els gustos dels compradors augmenten. La gent es llança a adquirir l’últim model de smarthphone, malgrat sàpiguen que l’any vinent serà més barat. Per altra banda, béns com l’alimentació no permeten un aplaçament sostingut del consum en el temps. L’amenaça de la deflació està extraordinàriament exagerada pels corifeus del govern i de l’expansionisme estatal.

La sana deflació era la realitat més habitual al segle XIX i no va pas aturar la industrialització. Just al contrari, el nivell de vida va augmentar extraordinàriament, les vendes i els beneficis empresarials van incrementar i el salari augmentava al mateix ritme que ho feia la productivitat del treball. Els països més deflacionaris d’Europa, Grècia i Espanya, són els que més creixen, a 1’1,9% i 1,6% respectivament. En canvi, Alemanya, amb una inflació anual positiva del 0,5%, ha evitat per poc la recessió en el tercer trimestre. La deflació és una manera de guanyar competitivitat internacional i recuperar la confiança perduda.

El problema de la deflació és el deute, que afecta especialment a un Estat hiperendeutat com Espanya. El deute públic es pot descontrolar, perquè la quantitat a tornar és la mateixa, però hi haurà menys ingressos per atendre el seu pagament. L’Estat, per reduir el deute, pot fer bàsicament tres coses. La primera és reduir la despesa pública. A Espanya, però, això no passarà, especialment quan estem a les portes d’un cicle electoral i s’han de comprar el màxim número de vots. La segona és incrementar els impostos. Això sí que a Espanya es porta fent des que el govern popular de Mariano Rajoy va guanyar les passades eleccions. Ara, però, seria impopular i restaria vots. Momentàniament, cal aparcar aquesta opció. A més, la població que més contribueix a la càrrega impositiva està ofegada i creixentment depauperada. La tercera solució és crear inflació. Si els preus pugen i el deute nominal es manté constant, el valor real del deute disminueix i es pot tornar amb més facilitat. Per aquest motiu es presenta la deflació com un gran problema. En realitat, però, el gran problema és el deute.

L’Estat i les desigualtats

Un dels infinits agravis i imperfeccions atribuïts al mercat és la creació de desigualtats. Així com pràcticament tothom accepta avui que l’especialització del treball i el lliure intercanvi és un mecanisme generador de riquesa, un veritable procés de cooperació social win-win, també una majoria defensaria la intervenció de l’Estat a favor dels menys afavorits. No creuen ni en la mà invisible del mercat ni en els bons samaritans que actuen de manera altruista i desinteressada a favor dels més desvalguts, i demanen que la mà visible de l’Estat intervingui activament per redistribuir la renda, detreient recursos dels més rics per subsidiar els més pobres. Malauradament, aquesta idea és tan popular com inexacta i té més de mite que de realitat contrastada. Recordem, per exemple, que els subsidis a l’agricultura, que suposen bona part del pressupost públic europeu, beneficien els grans terratinents i no pas els petits agricultors. La finada duquessa d’Alba, a Espanya, o la reina Isabel II d’Anglaterra, no precisament cap exemple de depauperació ni de pobresa angoixant, s’apropien de la majoria de les ajudes agrícoles.

Si observem a la UE, segons dades de l’Eurostat del 2013, quin és el coeficient Gini, un indicador de la desigualtat d’ingressos dins d’un país, obtenim algunes sorpreses molt remarcables. Espanya és un dels països amb més desigualtats (índex de 33.7), superiors a les d’Alemanya (29.7), Holanda (25.1) o, fins i tot, Suïssa (28.5). Les desigualtats hispàniques no són comparables a cap país occidental del nostre entorn, sent superades només per Bulgària (35.4), Grècia (34.4) i Romania (34). En contra del sentit popular, els països europeus més rics són també els menys desiguals. I els països més pobres, entre ells Espanya, són els més desiguals. Com s’explica? La massiva intervenció de l’Estat obstrueix i dificulta la capacitat de producció empresarial, alhora que empitjora la redistribució de la renda. El percentatge de la despesa pública social d’Espanya, el 26.8% en relació al PIB, supera la d’Alemanya que és del 25.5%. I, en canvi, Espanya és un país més pobre i desigual que Alemanya.

Qui són els beneficiats dels subsidis públics al nostre país? La resposta, per estranya que pugui semblar, són els més rics. El 20% de la població amb ingressos més elevats s’apropia del 30% de la despesa social monetària, segons dades de l’OCDE. En canvi, el 20% de la població amb menors ingressos només rep el 10%. Just al contrari del que passa a Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Holanda, Bèlgica, Regne Unit i Alemanya. Per tant, l’estat espanyol redistribueix la renda regressivament. L’oligarquia política i financera, la poderosa elit dominant, s’apropia de bona part de la despesa pública. En canvi, els més humils i desposseïts, en surten perjudicats. L’Estat no actua com Robin Hood, sinó com el sheriff de Nottingham. El gran beneficiat de la despesa pública, en general, i de la social, en particular, no són els més desvalguts i necessitats, sinó el poder polític i econòmic.