Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > L’Estat i les desigualtats

L’Estat i les desigualtats

431

Un dels infinits agravis i imperfeccions atribuïts al mercat és la creació de desigualtats. Així com pràcticament tothom accepta avui que l’especialització del treball i el lliure intercanvi és un mecanisme generador de riquesa, un veritable procés de cooperació social win-win, també una majoria defensaria la intervenció de l’Estat a favor dels menys afavorits. No creuen ni en la mà invisible del mercat ni en els bons samaritans que actuen de manera altruista i desinteressada a favor dels més desvalguts, i demanen que la mà visible de l’Estat intervingui activament per redistribuir la renda, detreient recursos dels més rics per subsidiar els més pobres. Malauradament, aquesta idea és tan popular com inexacta i té més de mite que de realitat contrastada. Recordem, per exemple, que els subsidis a l’agricultura, que suposen bona part del pressupost públic europeu, beneficien els grans terratinents i no pas els petits agricultors. La finada duquessa d’Alba, a Espanya, o la reina Isabel II d’Anglaterra, no precisament cap exemple de depauperació ni de pobresa angoixant, s’apropien de la majoria de les ajudes agrícoles.

Si observem a la UE, segons dades de l’Eurostat del 2013, quin és el coeficient Gini, un indicador de la desigualtat d’ingressos dins d’un país, obtenim algunes sorpreses molt remarcables. Espanya és un dels països amb més desigualtats (índex de 33.7), superiors a les d’Alemanya (29.7), Holanda (25.1) o, fins i tot, Suïssa (28.5). Les desigualtats hispàniques no són comparables a cap país occidental del nostre entorn, sent superades només per Bulgària (35.4), Grècia (34.4) i Romania (34). En contra del sentit popular, els països europeus més rics són també els menys desiguals. I els països més pobres, entre ells Espanya, són els més desiguals. Com s’explica? La massiva intervenció de l’Estat obstrueix i dificulta la capacitat de producció empresarial, alhora que empitjora la redistribució de la renda. El percentatge de la despesa pública social d’Espanya, el 26.8% en relació al PIB, supera la d’Alemanya que és del 25.5%. I, en canvi, Espanya és un país més pobre i desigual que Alemanya.

Qui són els beneficiats dels subsidis públics al nostre país? La resposta, per estranya que pugui semblar, són els més rics. El 20% de la població amb ingressos més elevats s’apropia del 30% de la despesa social monetària, segons dades de l’OCDE. En canvi, el 20% de la població amb menors ingressos només rep el 10%. Just al contrari del que passa a Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Holanda, Bèlgica, Regne Unit i Alemanya. Per tant, l’estat espanyol redistribueix la renda regressivament. L’oligarquia política i financera, la poderosa elit dominant, s’apropia de bona part de la despesa pública. En canvi, els més humils i desposseïts, en surten perjudicats. L’Estat no actua com Robin Hood, sinó com el sheriff de Nottingham. El gran beneficiat de la despesa pública, en general, i de la social, en particular, no són els més desvalguts i necessitats, sinó el poder polític i econòmic.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: