Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > El fantasma de la deflació

El fantasma de la deflació

fantasma1

Els governs, i els potents canals de comunicació que estan sota el seu control, no es cansen d’amenaçar-nos amb el fantasma de la deflació. La taxa d’inflació a l’eurozona va disminuir fins el 0,3% el mes passat, des del 0,4% del mes anterior. Pel que fa a Espanya, la inflació és negativa i els preus dels béns de consum han experimentat un lleu descens del -0,1%. La pressió dels responsables polítics arriba al Banc Central Europeu (BCE), a qui exigeixen accions per estimular l’economia i augmentar els preus, situant la inflació prop del 2% anual.

Aquesta mateixa setmana, el BCE ha completat la segona subhasta de liquiditat lligada a la concessió de crèdit, amb uns resultats que queden lluny dels esperats. Malgrat condicions privilegiades de crèdit a llarg termini a només el 0,15% d’interès fix, els bancs de l’eurozona, en el conjunt de les dues subhastes, només han demanat 212.400 milions d’euros, poc més de la meitat dels 400.000 milions que tenien a la seva disposició. Pel que fa a la banca espanyola, n’ha acabat demanant 35.700 milions. En una situació d’excés de deute, incertesa institucional i manca de confiança en el futur, tots aquests estímuls monetaris, més els que puguin venir el proper gener en forma de quantitative easing, estan condemnats a fracassar i representen un greu perill de japonització de l’economia europea.

Tornant als preus, els economistes del corrent ideològic dominant, sempre àvids en la defensa de més intervencionisme fiscal i monetari, s’horroritzen que puguin baixar. El seu raonament és que la deflació, al disminuir el preu dels béns, porta a un decrement del consum, a l’esperar els compradors que els preus continuïn baixant en el futur, perjudicant la inversió, l’ocupació i empitjorant la recessió econòmica. Aquest argument és fals.

La indústria informàtica, en general, porta anys reduint els preus de venda dels seus productes, i això no ha comportat cap decrement en les xifres de facturació ni en els beneficis. Just al contrari, els consumidors gaudeixen de millors ordinadors i mòbils amb més prestacions per un preu inferior. Els beneficis de les empreses que satisfan els gustos dels compradors augmenten. La gent es llança a adquirir l’últim model de smarthphone, malgrat sàpiguen que l’any vinent serà més barat. Per altra banda, béns com l’alimentació no permeten un aplaçament sostingut del consum en el temps. L’amenaça de la deflació està extraordinàriament exagerada pels corifeus del govern i de l’expansionisme estatal.

La sana deflació era la realitat més habitual al segle XIX i no va pas aturar la industrialització. Just al contrari, el nivell de vida va augmentar extraordinàriament, les vendes i els beneficis empresarials van incrementar i el salari augmentava al mateix ritme que ho feia la productivitat del treball. Els països més deflacionaris d’Europa, Grècia i Espanya, són els que més creixen, a 1’1,9% i 1,6% respectivament. En canvi, Alemanya, amb una inflació anual positiva del 0,5%, ha evitat per poc la recessió en el tercer trimestre. La deflació és una manera de guanyar competitivitat internacional i recuperar la confiança perduda.

El problema de la deflació és el deute, que afecta especialment a un Estat hiperendeutat com Espanya. El deute públic es pot descontrolar, perquè la quantitat a tornar és la mateixa, però hi haurà menys ingressos per atendre el seu pagament. L’Estat, per reduir el deute, pot fer bàsicament tres coses. La primera és reduir la despesa pública. A Espanya, però, això no passarà, especialment quan estem a les portes d’un cicle electoral i s’han de comprar el màxim número de vots. La segona és incrementar els impostos. Això sí que a Espanya es porta fent des que el govern popular de Mariano Rajoy va guanyar les passades eleccions. Ara, però, seria impopular i restaria vots. Momentàniament, cal aparcar aquesta opció. A més, la població que més contribueix a la càrrega impositiva està ofegada i creixentment depauperada. La tercera solució és crear inflació. Si els preus pugen i el deute nominal es manté constant, el valor real del deute disminueix i es pot tornar amb més facilitat. Per aquest motiu es presenta la deflació com un gran problema. En realitat, però, el gran problema és el deute.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: