Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > La devaluació de la moneda, del ruble a la pesseta

La devaluació de la moneda, del ruble a la pesseta

63f1e80078e875e6213b9591406ad13a_article

La crisi del ruble a Rússia està colpejant amb força la seva fràgil economia i contagiant els mercats borsaris. El preu del petroli ha caigut gairebé la meitat en sis mesos, de 120 dòlars el barril de Brent a només 60 dòlars, conseqüència de l’abundant oferta de cru associada a les noves tècniques extractives com el fracking. En una economia com la russa, que depèn de l’exportació de petroli i gas natural, això ha enfonsat el ruble, que val ara la meitat del que valia a principis d’any.

Els preus dels productes importats es disparen i la inflació de l’economia postsoviètica es descontrola. Els seus ciutadans pateixen un empobriment radical en poques hores i veuen com han de dedicar un percentatge molt superior de la seva renda per comprar béns de consum bàsics. Aquest és el cas de Marina, una estudiant russa de mines a la UPC de Manresa, a qui se li ha encarit sobtadament i dràsticament el nivell de vida a la nostra ciutat, necessitant aquest dimarts cent rubles per prendre un cafè de només un euro.

El govern rus, per defensar la seva moneda, ha de vendre massivament divises, dòlars i euros, en els mercats internacionals. Concretament, ja ha destinat més de 64.000 milions d’euros per frenar la caiguda del ruble i aturar l’escalada inflacionista. Naturalment, aquesta política té un límit, que és el total de divises a l’actiu del banc emissor. No es poden vendre més reserves que les que un té. El Banc Central de Rússia, per frenar la devaluació, també ha apujat del 10,50% al 17% el tipus d’interès, i no es descarten mesures tan agressives per impedir més fugues de capitals com una possible imposició de controls de capitals, a l’estil corralito argentí.

Tenir rubles a la butxaca o al banc significa perdre poder adquisitiu per moments. Per aquest motiu els russos tenen aversió a l’estalvi i es llancen a comprar aliments o adquirir qualsevol moble o electrodomèstic, malgrat no el necessitin, esgotant les existències de les botigues. A la tornada de vacances, ja s’anticipa que els preus pujaran a tot arreu com a mínim un 15% o un 20%. Abans que això passi, cal desfer-se dels rubles com sigui. La crisi monetària russa ens ofereix diversos ensenyaments.

El primer és la falsedat de l’argument que defensa que la devaluació d’una moneda pròpia fora de l’euro suposaria la solució de tots els nostres mals, al permetre el finançament de qualsevol pla d’estímul, la monetització de tot el deute públic i la depreciació discrecional de la pesseta per impulsar les exportacions. La sobirania monetària no ofereix cap garantia per evitar la insolvència i suspensió de pagaments d’un país, i menys si es tracta d’Espanya. Això no és incompatible amb el fet que Espanya, sota el govern de José María Aznar, no hagués hagut d’entrar a l’euro ni en el moment que ho va fer, el 1999, ni de la manera com ho va fer, venent monopolis públics per complir nominalment amb els criteris de Maastricht. Convertir un monopoli públic en monopoli privat, com és el cas de Fecsa-Endesa, no ha millorat en res ni la prestació del servei ni el preu de la factura elèctrica. Una vegada comès, però, l’error d’Aznar, tornar enrere no és possible. Una vegada dins de l’euro, sortir-ne seria un suïcidi econòmic. Un problema de solvència mai es soluciona imprimint més moneda, sinó recuperant l’equilibri financer dels comptes públics. Cal reduir imperiosament el dèficit públic i el dèficit exterior, aturant la sagnia que suposa el sobreendeutament públic derivat d’un Estat disfuncional, incapaç de reduir la despesa pública capturada pels lobbies i grups de pressió, i que castiga els seus ciutadans amb una voracitat fiscal il·limitada.

Un segon ensenyament és la constatació, una vegada més, de l’extrema fragilitat i volatilitat del sistema monetari internacional. Els Bancs Centrals es veuen obligats a acumular en el seu actiu divises, que vendran per tal de defensar la moneda pròpia. Al mateix temps, aquestes divises són deute d’un Banc Central estranger, de comportament perfectament desestabilitzant, com pot ser en últim terme la Reserva Federal nord-americana. Per estabilitzar el sistema monetari internacional cal recuperar un actiu que no sigui el passiu de ningú més. I aquest, per excel·lència, és l’or.

Anuncis
  1. Joan Cantallops
    Desembre 21, 2014 a les 5:35 pm

    Com el cas d’Estònia. Redueixen la despesa pública de manera ràpida i contundent (9% del PIB el 2009) i el 2010 ja creixen.

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: