Arxius

Archive for gener de 2015

Grècia, de l’euro a la dracma

grexit

La contundent, per bé que anunciada, victòria de Syriza a Grècia obre noves incerteses en el futur d’Europa. L’aliança contra natura del líder neomarxista Tsipras amb la formació dretana dels Grecs Independents, racistes i homòfobs, també contraris a l’acord signat amb la troica (Comissió Europea, BCE i FMI), proposen la fi de l’austeritat al país hel·lè i el manteniment de l’euro. En altres paraules, la recuperació dels programes expansius de despesa pública, però soportats solidàriament per tots els contribuents europeus. És exactament el que demanava una llustrosa jubilada d’Atenes al nou govern grec, en imatges de TV3: “que li ompli de diners el moneder”.

El problema d’aquestes dues propostes, la fi de l’austeritat i el manteniment de l’euro, és que són incompatibles. Tsipras n’haurà de triar una i abandonar l’altra. L’enorme deute públic de Grècia equival al 177% del PIB, 318.000 milions d’euros, i el 80% estan en mans dels països europeus: Alemanya (72.720 milions), França (55.209 milions), Itàlia (48.380 milions) i Espanya (32.744 milions). El flamant primer ministre grec té un pagament immediat de 4.500 milions d’euros aquest mes de febrer, seguit d’altres a l’estiu. Si no paga o si no hi ha un acord, la troica haurà de decidir si continua finançant Grècia. Si ho fa, malgrat l’incompliment grec, es trencarà el règim econòmic de la UE i es perdrà la confiança d’Alemanya i tot el nord d’Europa. Si la troica decidís no finançar l’Estat grec, el govern de Syriza es veuria obligat a sortir de l’euro, recuperar la dracma i imprimir tot el diner necessari per pagar les despeses públiques, nòmines i pensions.

Segons The Economist, tornar a la dracma suposaria una devaluació mínima del 50% de la moneda. Es generaria caos social i es dispararia la inflació com a resultat de l’increment del cost de les importacions. L’economia entraria en caiguda lliure amb un descens del PIB del 8%, segons estimacions de l’FMI, i l’atur, ja molt elevat, paralitzaria el país, que ja suporta un atur juvenil del 60% i un atur estructural de llarga durada del 80%. L’estalvi de les classes mitjanes i baixes es destruiria. Els jubilats potser tornarien a omplir de dracmes el moneder, però a costa de perdre bona part del poder adquisitiu real. Per altra banda, la competitivitat no milloraria, amb excepció del sector turístic, que oferiria als estrangers uns preus molt reduïts. Les veritables reformes que necessita Grècia s’ajornarien sine die: destrucció dels interessos de les elits politicofinanceres, reducció del frau fiscal, transparència de la gestió pública, introducció de competència en els mercats i, en definitiva, la deconstrucció d’un Estat corrupte i clientelar per bastir un veritable Estat de dret.

Anuncis

Les armes de destrucció massiva del BCE

zeta-lab-m9a1-bazooka-1200-012

Octubre de 1950. El canceller d’Alemanya, Konrad Adenauer, vol dissuadir al Bundesbank d’elevar el tipus d’interès un 1%. L’atur era elevat i creia que un enduriment de les condicions monetàries castigaria encara més l’ocupació. Convoca la cúpula del Banc Central alemany a Bonn, la capital política, i no a Frankfurt, per jugar en terreny propi i afegir més pressió a la seva demanda. Quan Adenauer abandona la reunió, els dirigents del Banc Central decideixen incrementar el tipus d’interès no l’1%, com estava previst, sinó el 2%. D’aquesta manera tan contundent reafirmaven la total independència del banc emissor respecte de les pressions i interferències del poder polític. I és que Alemanya és un país que recorda i ha entès les lliçons de la seva història, especialment quan les conseqüències de la hiperinflació de la República de Weimar el 1923 varen esdevenir tràgiques.

No és aquest el cas del Banc Central Europeu (BCE), allunyat de les directrius alemanyes (només cal recordar com Axel Weber, antic president del Bundesbank, va ser vetat per dirigir el BCE), clarament subordinat als poders polítics i cridat a finançar els excessos de despesa i deute dels països més indisciplinats de l’eurozona, com Grècia i Espanya. Si l’estiu del 2012, davant el descontrol de les primes de risc i l’eventual trencament de l’euro, Draghi va anunciar que el BCE estava disposat a fer qualsevol cosa per preservar la moneda única (“The ECB is ready to do whatever it takes to preserve the euro. And believe me, it will be enough”), aquest dijous, 22 de gener, ha arribat a les mesures més extremes que pot adoptar. És l’anomenat quantitative easing (QE) o compra de deute sobirà per part del BCE. El temps de marcar-se un farol ja ha passat i ara toca utilitzar el bazooka. Pel camí queden la reducció del tipus d’interès al 0,05%, el cobrament d’un tipus negatiu per als dipòsits dels bancs al BCE i el programa de préstecs de liquiditat a la banca. En paraules del francès Benoît Coeuré, membre del consell de govern del BCE, les compres de deute públic haurien de ser literalment “il·limitades”.

Finalment, el BCE comprarà mensualment 60.000 milions d’euros de deute fins el setembre de 2016. A Espanya li correspon el 12,6% de les compres (143.600 milions). Donat que bona part del deute públic està en mans de les entitats financeres, la compra del BCE augmentarà les reserves bancàries i els bancs comercials podran concedir més préstecs, en un últim intent per reactivar l’activitat econòmica i lluitar contra la deflació de preus, que és una excel·lent notícia pels consumidors però negativa per a l’Estat i el poder financer. De fet, l’anunci del QE ja ha devaluat l’euro en relació amb el dòlar, provocant també la desvinculació de l’euro i del franc suís.

Quines són les possibilitats d’èxit d’aquest programa d’expansió quantitativa? Nul·les. Les mesures preses pel BCE, des del juny del 2012 fins ara, consistents en fixar l’interès en mínims històrics i proporcionar liquiditat als bancs comercials (programes LTRO), varen servir per a què els bancs utilitzessin el diner del BCE a cost nul per comprar deute públic nacional a un interès superior. Un negoci rendible i segur. Ara, el BCE, amb l’ús de la seva arma de destrucció massiva, persegueix un doble objectiu.

El primer objectiu és incrementar el preu dels títols de deute públic i reduir el seu rendiment, intentant que l’inversor destini els seus diners a actius més rendibles i arriscats com les accions de Borsa. L’impacte alcista a mitjà termini sobre les borses és incert. En aquests moments, l’interès a curt termini del deute públic alemany és negatiu, el que significa que l’inversor paga per deixar els seus estalvis al govern alemany. Com es pot entendre això? Doncs només en un context de manca d’alternatives millors. El mercat preveu problemes en el deute públic de països insolvents i els inversors es refugien en països solvents com Alemanya, malgrat que això signifiqui haver de pagar una “comissió” pel premium de seguretat rebut.

El segon objectiu és reduir encara més l’interès dels préstecs per incentivar l’endeutament de famílies i empreses. És possible que passi? Difícilment. No existeix ni prou demanda solvent ni voluntat d’endeutament, perquè el problema que tenim és justament d’excés de deute. A més, cal tenir en compte una diferència fonamental entre Europa i els EUA. Mentre que als EUA predominen els mecanismes borsaris per finançar les empreses, a Europa predomina el crèdit bancari. El QE opera directament en els mercats i només tindrà un efecte indirecte en el crèdit bancari i, per això, no serà efectiva a Europa.

Per tant, l’últim recurs que li quedava a Mario Draghi per reactivar l’eurozona serà un fracàs. A més, no servirà ni per comprar temps. Quin govern introduirà les tan necessàries reformes estructurals, sabent que el BCE li garanteix barra lliure? Com més actua el BCE, menys fan els polítics. Finalment, si el guanyador de les eleccions del diumenge 25 de gener a Grècia és Syriza, el fantasma de la ruptura de l’euro pot tornar a planejar sobre el futur d’Europa.

L’atur espanyol i els joves

seguro-anulacion-viaje

L’últim informe del Fons Monetari Internacional, presentat aquesta setmana, rebaixa les perspectives de creixement mundial al 2015 del 3,8% al 3,5%. Confirma que el món ha entrat en una llarga etapa de desacceleració i que la reducció del preu del petroli no serà suficient per contrarestar aquesta tendència. Les previsions de creixement per Espanya són del 2% el 2015 i de l’1,8% el 2016, lleugerament superiors a la mitjana de l’eurozona. El president Rajoy s’ha afanyat a remarcar que aquestes dades confirmen que el pitjor de la crisi ja ha passat i assegura que es crearan un milió de llocs de treball entre el 2014 i el 2015. La veritat, però, és que les xifres mostren que en tota la legislatura no s’haurà creat ocupació. Quan el PP va arribar al poder el desembre de 2011 hi havia 17.807.500 ocupats i 5.276.600 aturats (taxa d’atur del 22,85%), mentre que a finals de 2014 eren 17.569.100 ocupats i 5.457.700 aturats (taxa d’atur del 23,7%).

La insuficient creació d’ocupació i la taxa d’atur, que no es preveu que baixi del 20% en tota la dècada, continuen sent un dels càncers de la societat espanyola. Entre els països desenvolupats, només Grècia pateix un atur superior. Podrà el feble creixement esperat reduir les xifres de desocupació? Molt difícilment. Tradicionalment, Espanya ha necessitat creixements vigorosos i superiors al 2% per reduir l’atur. En l’etapa expansiva de la dècada de 1980, amb creixements mitjans del 3,9% durant més de quatre anys, l’atur mai va baixar del 15%. En els anys 90, amb un creixement mitjà del 3,7% durant més de set anys, l’atur no va ser inferior al 10%. I fins l’inici de la gran recessió, el 2008, amb creixements mitjans del 3,5% durant més de quatre anys, l’atur va arribar al seu mínim històric del 8% (!).

Actualment, i malgrat la crisi financera, hem de ser conscients que països com els EUA, Alemanya o Holanda tenen xifres de desocupació negligibles a l’entorn del 5%. En qualsevol circumstància, per difícil que sigui, les necessitats de l’ésser humà són infinites i sempre s’estarà disposat a contractar algú a canvi de millorar la nostra satisfacció. Per tant, quan un govern adopta les mesures adequades, l’atur involuntari ha de ser inexistent. Qualsevol persona que vulgui treballar ho ha de poder fer.

És trist que el millor registre d’atur mai aconseguit a Espanya suposaria als EUA la desqualificació automàtica del president en funcions i la impossibilitat pràctica de presentar-se a la reelecció. Pels nord-americans, la xifra d’atur màxim socialment acceptada és el 6%. En aquests moments estan en el 5,6%. Però és molt més trist veure com la generació més ben formada d’Espanya, utilitzant recursos públics, ha d’abandonar el país per manca d’oportunitats laborals. Permetrem que, per manca d’oportunitats laborals i en una societat creixentment envellida, continuï l’emigració dels joves amb més talent?

Les tribulacions del franc suís

1463198

Ja se sap que el diner no té pàtria. O, millor dit, sí en té. Busca una pàtria segura que li garanteixi el seu valor en un clima de discreció informativa. Per això els nostres polítics (i parentela), grans acaparadors de l’esforç aliè, malgrat defensin la solidesa del sistema financer espanyol, prefereixen convertir euros en altres divises més enllà dels Pirineus. Una divisa tradicionalment cobejada ha estat el franc suís. Suïssa, el petit país centreuropeu, sempre s’ha caracteritzat per la seva formalitat i bones pràctiques. Sense recursos naturals, té un dels actius més importants i escassos: un govern transparent i no professional, que deixa fer i treballar als veritables creadors de riquesa: les famílies i les empreses. Amb una població similar a la de Catalunya, el país alpí té empreses tan conegudes internacionalment com Nestlé, Rolex, Swatch, Novartis, Roche o Adecco. Les finances públiques són equilibrades i estan allunyades dels excessos malbaratadors d’altres latituds, especialment al Sud d’Europa. Això fa que la moneda pròpia, el franc suís, emès pel seu Banc Central, sigui una moneda estable i solvent. Especialment atractiva quan les altres monedes fiduciàries, com el dòlar i l’euro, estan apuntades a una boja carrera per devaluar el seu valor i intentar guanyar rèdits a curt termini amb absurdes polítiques d’empobriment del veí. El Banc Central del país helvètic no ha de finançar un Estat corrupte i obès. Això fa que la seva moneda i el sistema financer sigui el destí de molts capitals internacionals. Com a conseqüència, però, tanta demanda de francs suïssos provoca l’apreciació excessiva de la moneda. I això, en una economia territorialment petita, i molt oberta a l’exterior, té efectes potencialment desestabilitzants. Abarateix les importacions, però castiga les exportacions, ja que els europeus les hem de pagar molt més cares.

Per evitar la indesitjada sobrevaloració del franc suís, les autoritats helvètiques van decidir el 2011 fixar un límit màxim a l’apreciació: 0,83 euros per franc suís (o, el que és el mateix, un mínim d’1,20 francs suïssos per cada euro). Per mantenir aquest tipus de canvi fix, el Banc Central Suís es comprometia a comprar euros en el mercat pagant amb l’emissió de la seva pròpia moneda. I així va ser fins el dijous de la setmana passada, quan va decidir que ja n’hi havia prou de comprar euros i omplir el seu balanç de la moneda europea. Curiosament, o no, això ha estat una setmana abans que Mario Draghi faci públic l’anunci de compra de deute públic sobirà. El sentit de decència dels suïssos els deu impedir ser el prestamista del BCE, quan el BCE es convertirà en prestamista de governs corruptes com els d’Espanya i Grècia (i Portugal i Itàlia). Les tribulacions del franc suís són importants pels ensenyaments que se’n deriven.

En termes monetaris, un petit país s’enfronta a una triple disjuntiva. La primera, a la grega, és optar per recuperar la moneda pròpia i finançar els desvaris de despesa d’un Estat malgastador. Les conseqüències immediates són la depreciació de la moneda i la inflació, la pèrdua de confiança internacional i l’empobriment radical de la població. La segona, a la suïssa, és contenir la despesa pública i el ritme d’emissió de moneda. Les conseqüències són l’apreciació de la moneda i la deflació dels preus interiors, mantenint la confiança dels capitals del món i enriquint el conjunt de la població, malgrat es perjudica el potent sector exportador. La tercera, també a la suïssa (fins la setmana passada), és vincular el valor de la moneda pròpia a la moneda de la zona amb la qual més es comercia (l’euro). Amb la primera, la moneda es deprecia massa i el país perd. Amb la segona, la moneda s’aprecia massa i el país perd. Amb la tercera, el país es veu obligat a cedir l’autonomia monetària a pràctiques externes irresponsables i el país també perd. Aleshores, què es pot fer per no perdre? No queda més alternativa que recuperar un actiu monetitzable que no sigui el passiu de cap altre Banc Central. En definitiva, abandonar el patró-dòlar fiduciari, i recuperar el patró-or.

El preu de la gasolina

gasolina

El preu del barril de Brent ha passat de costar més de 100 dòlars a només 50. En contra de les prediccions apocalíptiques dels qui preveien l’esgotament del petroli i, per tant, l’encariment del cru, s’ha passat a un estat de sobreproducció i preus baixos. Les causes reals les hem de trobar en l’excés d’oferta originat per tècniques alternatives d’extracció com la fracturació hidràulica, i el debilitament de la demanda. Naturalment, els principals perjudicats són els països exportadors, que tenen en el petroli la principal font de finançament i entrada de divises. Pensem en Venezuela, Iran o Rússia. És possible que les aspiracions polítiques de Nicolás Maduro, les ànsies expansionistes de Vladimir Putin a Ucraïna o la carrera nuclear iraní amb Hassan Rouhani es vegin frenades. També l’Estat Islàmic, que controla la producció de 40.000 barrils/dia de petroli, tindrà menys capacitat de finançament.

Donat que les tècniques de fracking són permanents i, per desgràcia, la crisi també, és previsible que els preus baixos tinguin continuïtat. Aquesta és una bona notícia. Espanya és un país que importa pràcticament tot el petroli que consumeix, 1.2 milions de barrils diaris. En relació al preu mitjà del 2014, la consolidació del preu actual suposaria un estalvi en la factura energètica lleugerament inferior a 30.000 milions d’euros, una xifra molt considerable, equivalent a la pràctica totalitat dels interessos a pagar pel deute públic d’Espanya i quasi 30 vegades superior a la inversió estatal pressupostada per Catalunya el 2015. La disminució del preu del petroli augmentarà la renda disponible de les famílies, deixant un marge per l’increment del consum i el desendeutament, i hauria de rebaixar els costos energètics i de transport de les empreses, afavorint la recuperació de la seva dèbil competitivitat.

Malauradament, només una petita part del descens del preu del petroli es trasllada a la gasolina i el gasoil. Un motiu el trobem en els elevats impostos que graven el combustible. Mentre que alguns preus cauen, els impostos són inflexibles a la baixa. Una vegada hi són perduren en el temps i suposen una part fixa important del preu final equivalent a més del 50%. Un altre motiu és que el petroli es paga en dòlars, i l’euro s’està devaluant en termes de la divisa nord-americana. Però el motiu més destacable és la manca de competència en la distribució de gasolina a Espanya. Les grans empreses dominants (Repsol, Cepsa, BP i Galp) controlen més del 80% de les estacions de servei i venen a preus similars, amb el beneplàcit del govern i les entitats reguladores. La competència entre empreses queda reduïda al terreny del marketing corporatiu, la imatge de marca i les estratègies de fidelització del client, però en cap cas es dóna en els preus. Això explica el comportament asimètric del preu del combustible, lent en el descens però ràpid en l’encariment. Mentre l’oligarquia politicoempresarial espanyola continuï dirigint els nostres destins i regulant els mercats, els costos energètics a pagar continuaran sent els més elevats de la Unió Europea, només superats per Xipre i Itàlia.

Irlanda i Espanya

ireland

En una Europa estancada i colpejada per la barbàrie del terrorisme fonamentalista, alguns països ofereixen motius per l’esperança. Un d’ells és Irlanda, un petit país de només 4,5 milions d’habitants i amb un PIB per càpita de 35.600 euros el 2013, similar al d’Holanda, molt superior al d’Espanya, amb 22.300 euros, i el segon en el rànquing de la Unió Europea només després de Luxemburg. L’última dada oficial del 2014 apuntava un creixement interanual del 7,7%, una xifra inversemblant i similar a la de Xina. Es preveuen creixements del 3,6% i 3,7% pel 2015 i 2016 respectivament.

Com Espanya, a Irlanda se la va etiquetar com un dels països PIGS (porcs). Com Espanya, va patir una gegantesca bombolla immobiliària. El sector de la construcció va superar el 15% del PIB total, finançat amb un tipus d’interès artificialment baix i crèdit excessiu.

Com Espanya, es va haver de rescatar el seu sector bancari. El actius bancaris d’Irlanda sumaven 1,3 bilions d’euros, una xifra nou vegades superior a tota la seva economia.

Com Espanya, ha tingut problemes importants de descontrol en les finances públiques. El deute públic equival encara avui al 120% del PIB, el dèficit públic va superar el 30% de la producció total el 2010, però el sever ajust fiscal el situarà per sota del 4% el 2014 i es preveu que pel 2015 no arribi al 3%, umbral màxim permès a la UE en circumstàncies normals. Amb la liquidació del banc dolent i l’actual creixement vigorós, el deute públic es podrà començar a reduir.

A diferència d’Espanya, Irlanda va optar per una veritable política econòmica d’austeritat pública el 2008. Això va contraure el consum temporalment, però al mateix temps va purgar despeses improductives i innecessàries, posant els fonaments de la sòlida recuperació posterior.

A diferència d’Espanya, postrada per la corrupció institucional que impedeix consolidar la recuperació, Irlanda té unes institucions públiques transparents que operen en un marc d’honestedat i eficàcia.

A diferència d’Espanya, els polítics no fan declaracions grandiloqüents ni donen la crisi per finiquitada, però permeten l’activitat productiva de les empreses amb una burocràcia menor.

A diferència d’Espanya, on l’excessiva regulació ofega l’activitat productiva i la septicèmia de la corrupció allunya els inversors internacionals, Irlanda capta multinacionals estrangeres que, com Google o Microsoft, no dubten a instal·lar-s’hi.

A diferència d’Espanya, amb impostos abusius i confiscatoris, Irlanda és un dels països del món més favorables per a fer negocis amb un impost de societats del 12,5%.

A diferència d’Espanya, on l’atur es cronifica en el 24%, a Irlanda és de l’11%.

A diferència d’Espanya, on el sector exterior té una importància secundària (30% del PIB) i torna a presentar un dèficit comercial, a Irlanda té una importància primordial i les exportacions (52,42% del PIB) superen amb molt les importacions (30% del PIB). De fet, el tigre celta és la segona potència mundial en exportació de software.

A diferència d’Espanya, Irlanda ofereix un futur millor per la seva població que, amb arrels cosmopolites, no dubten a voltar el món i tornar al born. Mentrestant, aquí veiem com els nostres joves millor preparats ens abandonen, en un procés de no retorn.

2015 i el possible trencament de l’euro

grecia-portugal-irlanda-euro

Iniciem el 2015 amb les mateixes incerteses econòmiques amb les que vàrem acomiadar el 2014, però amb eleccions a la vista. Caldrà seguir amb atenció els resultats de l’avançament electoral a Grècia, el proper 25 de gener, i més endavant els d’Espanya, dos països on actualment lideren les enquestes partits populistes d’esquerra radical partidaris d’abandonar l’euro i implementar polítiques marcadament inflacionistes. La dèbil situació econòmica d’Europa, sumada a la inestabilitat política i financera que suposarà la probable victòria de Syriza a Grècia pot precipitar la ruptura de l’euro.

Recordarem que aquesta situació va estar molt a punt de produir-se l’estiu de 2012, amb la crisi del deute sobirà i l’increment descontrolat de la prima de risc. Les declaracions de Mario Draghi, en el sentit d’estar disposat a fer tot el necessari per defensar la moneda europea, varen calmar momentàniament els mercats financers. Però que no ens enganyin les elits politico-financeres. El problema de fons, l’insostenible nivell de deute públic, no s’ha solucionat i continua vigent. Les mesures del BCE, consistents en reduir el tipus d’interès al 0,05% i monetitzar actius financers mitjançant la creació de moneda, han narcotitzat la societat, però no han reduït el deute. Just el contrari, el finançament dels Estats a cost nul ha contribuït a incrementar l’endeutament públic.

Es podia pensar ingènuament que aquestes desesperades i expansives polítiques monetàries servirien almenys per comprar temps i implementar les tan urgents i necessàries reformes estructurals. Però tampoc ha estat així. Els governs opten sempre per ajornar indefinidament mesures socialment impopulars que es puguin traduir en la pèrdua de vots, i més quan entrem en un any electoral. De l’intervencionisme de Zapatero i Rajoy es pot passar, a Espanya, a l’ultraintervencionisme de Podemos. I de la mateixa manera, a Grècia, de l’intervencionisme dels partits Nova Democràcia i Pasok es pot passar a l’ultraintervencionisme de Syriza, liderat per Alexis Tsipras. Aquests partits populistes d’esquerra radical defensen el control total de l’activitat econòmica per part de l’Estat, la redistribució arbitrària de la renda mitjançant impostos draconians i les polítiques molt expansives de despesa pública. Retornar obertament a un endeutament rampant i descontrolat, en contra de qualsevol política d’austeritat o equilibri pressupostari, significa, dins del marc de la moneda comuna, traslladar la càrrega a tots els tenidors d’euros. Es defraudaria els creditors alhora que es reduiria el valor de la moneda, perjudicant els estalviadors.

L’altra opció de Syriza serà sortir de l’euro, recuperar la dracma i devaluar la moneda grega un 50%. Això dispararia la inflació i agreujaria la recessió i l’atur. L’Estat grec es declararia en fallida i hauria d’imposar controls de capitals. Per desgràcia, és possible que la tragèdia grega no serveixi ni d’aprenentatge a la classe política espanyola, instal·lada en una bombolla insostenible que llasta el creixement i impedeix la recuperació. De la mateixa manera que els moviments populistes d’Europa a la dècada de 1930 i les seves tràgiques conseqüències semblen no haver-se assimilat.

Hi ha tres maneres per superar el problema de l’endeutament. La primera, errònia, és la inflacionista. La creació de moneda i l’encariment dels preus redueixen el valor real del deute. Pretendre, però, enganyar els creditors pagant el deute amb una moneda devaluada és un greu error. Bàsicament, perquè suposa una redistribució de la renda que perjudica enormement a les classes mitjanes i treballadores. Però també perquè el deute el tenim denominat en euros. Recuperar la moneda pròpia, sigui la dracma o la pesseta, significaria no poder retornar mai el deute. El passiu (en euros) es revaloritzaria, mentre que els actius (en pessetes) es desvaloritzarien i perdrien valor. Espanya i Grècia entrarien en fallida i es trobarien els mercats internacionals de capital tancats. Ningú els prestaria diners i la frenada en sec del crèdit causaria una profunda recessió econòmica.

La segona solució passa per liberalitzar una economia ofegada per un excés de regulacions i privilegis estatals. La introducció de la sana competència dinamitzaria el creixement econòmic i permetria generar rendes suficients per reduir el pes dels interessos i del deute.
La tercera solució passa, senzillament, per la secessió de l’Estat, l’entitat política titular del deute públic. És cert que aquest procés de separació seria aconsellable realitzar-lo de manera pacífica i consensuada amb l’administració central. Una ruptura traumàtica no faria cap bé al territori independitzat, especialment a curt termini. Un context de multiplicitat d’Estats és un entorn institucional vàlid per reduir els incentius a un excés de deute com el que tenim actualment.