Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > 2015 i el possible trencament de l’euro

2015 i el possible trencament de l’euro

grecia-portugal-irlanda-euro

Iniciem el 2015 amb les mateixes incerteses econòmiques amb les que vàrem acomiadar el 2014, però amb eleccions a la vista. Caldrà seguir amb atenció els resultats de l’avançament electoral a Grècia, el proper 25 de gener, i més endavant els d’Espanya, dos països on actualment lideren les enquestes partits populistes d’esquerra radical partidaris d’abandonar l’euro i implementar polítiques marcadament inflacionistes. La dèbil situació econòmica d’Europa, sumada a la inestabilitat política i financera que suposarà la probable victòria de Syriza a Grècia pot precipitar la ruptura de l’euro.

Recordarem que aquesta situació va estar molt a punt de produir-se l’estiu de 2012, amb la crisi del deute sobirà i l’increment descontrolat de la prima de risc. Les declaracions de Mario Draghi, en el sentit d’estar disposat a fer tot el necessari per defensar la moneda europea, varen calmar momentàniament els mercats financers. Però que no ens enganyin les elits politico-financeres. El problema de fons, l’insostenible nivell de deute públic, no s’ha solucionat i continua vigent. Les mesures del BCE, consistents en reduir el tipus d’interès al 0,05% i monetitzar actius financers mitjançant la creació de moneda, han narcotitzat la societat, però no han reduït el deute. Just el contrari, el finançament dels Estats a cost nul ha contribuït a incrementar l’endeutament públic.

Es podia pensar ingènuament que aquestes desesperades i expansives polítiques monetàries servirien almenys per comprar temps i implementar les tan urgents i necessàries reformes estructurals. Però tampoc ha estat així. Els governs opten sempre per ajornar indefinidament mesures socialment impopulars que es puguin traduir en la pèrdua de vots, i més quan entrem en un any electoral. De l’intervencionisme de Zapatero i Rajoy es pot passar, a Espanya, a l’ultraintervencionisme de Podemos. I de la mateixa manera, a Grècia, de l’intervencionisme dels partits Nova Democràcia i Pasok es pot passar a l’ultraintervencionisme de Syriza, liderat per Alexis Tsipras. Aquests partits populistes d’esquerra radical defensen el control total de l’activitat econòmica per part de l’Estat, la redistribució arbitrària de la renda mitjançant impostos draconians i les polítiques molt expansives de despesa pública. Retornar obertament a un endeutament rampant i descontrolat, en contra de qualsevol política d’austeritat o equilibri pressupostari, significa, dins del marc de la moneda comuna, traslladar la càrrega a tots els tenidors d’euros. Es defraudaria els creditors alhora que es reduiria el valor de la moneda, perjudicant els estalviadors.

L’altra opció de Syriza serà sortir de l’euro, recuperar la dracma i devaluar la moneda grega un 50%. Això dispararia la inflació i agreujaria la recessió i l’atur. L’Estat grec es declararia en fallida i hauria d’imposar controls de capitals. Per desgràcia, és possible que la tragèdia grega no serveixi ni d’aprenentatge a la classe política espanyola, instal·lada en una bombolla insostenible que llasta el creixement i impedeix la recuperació. De la mateixa manera que els moviments populistes d’Europa a la dècada de 1930 i les seves tràgiques conseqüències semblen no haver-se assimilat.

Hi ha tres maneres per superar el problema de l’endeutament. La primera, errònia, és la inflacionista. La creació de moneda i l’encariment dels preus redueixen el valor real del deute. Pretendre, però, enganyar els creditors pagant el deute amb una moneda devaluada és un greu error. Bàsicament, perquè suposa una redistribució de la renda que perjudica enormement a les classes mitjanes i treballadores. Però també perquè el deute el tenim denominat en euros. Recuperar la moneda pròpia, sigui la dracma o la pesseta, significaria no poder retornar mai el deute. El passiu (en euros) es revaloritzaria, mentre que els actius (en pessetes) es desvaloritzarien i perdrien valor. Espanya i Grècia entrarien en fallida i es trobarien els mercats internacionals de capital tancats. Ningú els prestaria diners i la frenada en sec del crèdit causaria una profunda recessió econòmica.

La segona solució passa per liberalitzar una economia ofegada per un excés de regulacions i privilegis estatals. La introducció de la sana competència dinamitzaria el creixement econòmic i permetria generar rendes suficients per reduir el pes dels interessos i del deute.
La tercera solució passa, senzillament, per la secessió de l’Estat, l’entitat política titular del deute públic. És cert que aquest procés de separació seria aconsellable realitzar-lo de manera pacífica i consensuada amb l’administració central. Una ruptura traumàtica no faria cap bé al territori independitzat, especialment a curt termini. Un context de multiplicitat d’Estats és un entorn institucional vàlid per reduir els incentius a un excés de deute com el que tenim actualment.

Advertisements
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: