Pàgina d'inici > Economia, Jordi Franch Parella > El programa econòmic de Podemos

El programa econòmic de Podemos

noche-electoral-en-podemos

L’absència històrica a Espanya d’un corrent veritablement liberal fa que l’única alternativa al bipartidisme intervencionista del PPSOE sigui l’ultraintervencionisme del populista Podemos. Una neocasta d’esquerra radical, professors universitaris de categoria A i nivell funcionarial 27, oposada a la casta tradicional que ha monopolitzat la política espanyola dels últims trenta-cinc anys. Malauradament, aquesta alternativa apunta més cap a Veneçuela que no pas a Europa i les propostes econòmiques neomarxistes són un camí directe a la misèria.

En primer lloc, és inversemblant que, a l’Espanya del segle XXI i amb un atur del 24%, es proposi l’increment de les cotitzacions socials, ja altíssimes, i la reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals. Els estratosfèrics i prohibitius costos laborals significarien la metàstasi final del càncer de l’atur. Si tan car és contractar treballadors, doncs no se’n contracten. Cal abaratir i facilitar la creació de llocs de treball, i no pas encarir-la i dificultar-la. Així de clar, així de simple. I les preteses 35 hores, un estrepitós fracàs ja experimentat a França, pretenen repartir un treball inexistent entre milions d’aturats forçosos. Just el contrari del que es necessita, que és la creació de feina mitjançant costos laborals suportables. No es tracta de repartir la misèria, sinó de crear riquesa per deixar de ser miserables. De manera similar, la proposta de Podemos d’incrementar els costos socials dels autònoms, situats en un mínim de 264 euros mensuals, significaria la ruïna de molts d’ells, que no són pas opulents empresaris d’èxit, sinó esforçats treballadors econòmicament dependents d’un sol client, davant del qual estan desprotegits i en depenen en l’obtenció dels ingressos. El que caldria és justament el contrari, la reducció de les cotitzacions socials o la pròrroga de la tarifa plana de 50 euros fins que consolidessin els seus negocis unipersonals.

Podemos també defensa quitaments del deute públic existent i alhora l’accés directe al BCE per monetitzar els seus programes de despesa. Repudien, per tant, el deute passat contret per la casta, però demanen finançament il·limitat pel nou deute que la neocasta acumularia. Naturalment, no consideren que aquesta mesura inflacionista castigaria l’escàs estalvi existent ni la debilitada classe mitjana, a més d’allunyar-nos d’Europa i obligar-nos a sortir de l’euro. Per finançar el Leviatà i la maquinària governamental, a més del deute i de l’emissió monetària farien ús d’impostos més elevats, eliminant el règim d’estimació objectiva dels professionals autònoms, duplicant gravàmens sobre l’estalvi i pujant el tipus efectiu de l’IRPF. A semblança de la Suècia de la dècada de 1980, Podemos també instauraria una Taxa Tobin o impost sobre les transaccions financeres, malgrat que, donada la mobilitat internacional del capital, aquesta taxa no serveix per recaptar i només aconseguiria desviar els fluxos internacionals de capitals en una economia com l’espanyola, especialment necessitada de finançament exterior. Espanya no és Suècia, les institucions, la societat i la cultura són molt diferents, i trasplantar el model social suec a la península no és possible. Haver de pagar molts impostos per rebre serveis públics deficients no és de rebut ni acceptable.

Per tant, el programa de Podemos no milloraria els problemes d’endeutament, derivats de la manca de productivitat i d’una despesa crònicament superior als ingressos. Com Keynes, menystenen l’oferta i la producció real de riquesa per centrar-se només en la demanda i l’estimulació artificial de la despesa, especialment pública, animats per l’estatolatria i l’adoració acrítica de l’Estat. Naturalment, Podemos no es planteja canviar l’esgotat model productiu d’Espanya. Pitjor encara, pretén reactivar la construcció, com si la bombolla no hagués punxat el 2008, promovent obra nova i rehabilitació. Tot plegat, un conjunt de receptes econòmiques condemnades al fracàs que demostren que les idees, per equivocades que estiguin, mai moren. Només muten. Per desgràcia, Espanya mai ha tingut ni l’embrió de les idees liberals que promourien un creixement sostenible en un marc de competència. En la seva absència, l’alternativa és acostar-se a l’oligarquia dominant, sigui casta o neocasta, pidolant engrunes i carregant tota la pressió sobre una classe mitjana cada vegada més depauperada i exhausta.

Advertisements
  1. febrer 28, 2015 a les 8:25 am

    Més encertat i clar no es podia escriure. Malauradament, però, l´analfabetisme funcional de les masses és més aviat terreny abonat per la dialèctica demagògica dels neobolxevics.

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: