Archive

Archive for Març de 2015

El creixement previst per Espanya, desequilibrat i insostenible

1407842046342

En un any electoral, el govern té un interès especial en vantar-se dels bons resultats econòmics en termes de creixement i en haver deixat enrere la crisi. La Comissió Europea, però, ha tornat a rebaixar aquesta setmana l’eufòria del PP amb un informe de situació de les finances espanyoles en el qual demana mesures addicionals per apuntalar el creixement. Per primera vegada després de la Gran Recessió del 2008, l’economia espanyola ha crescut l’1,4% del PIB l’any 2014. I les optimistes previsions del govern és que ho faci el +2,3% el 2015 i el +2,5% el 2016. Ens diuen haver deixat enrere definitivament (?) creixements negatius del -3,8% (2009), -0,2% (2010), -0,6% (2011), -2,1% (2012) i -1,2% (2013).

El que no es diu, però, és que la reducció de l’atur no avança al mateix ritme. Actualment en el 23,7%, l’informe critica que reformes estructurals pendents com la de serveis professionals i la promoció de la lliure competència en els mercats de serveis i factors productius no s’han acabat d’impulsar. De fet, amb les eleccions a l’horitzó, s’han aparcat definitivament. El polític, quan emprèn reformes estructurals, sempre ho fa a contracor i forçat per les circumstàncies del moment, com per Espanya ho va ser l’agreujament de la crisi del deute sobirà l’estiu del 2012.

Tampoc s’incideix suficientment en les grans desigualtats socials que està generant la crisi. Una elit politicofinancera privilegiada grimpa a costa del debilitament creixent de la classe mitjana, mentre que més i més persones perden definitivament l’esperança d’un futur digne.

En tercer lloc, es silencia el brutal endeutament públic i privat. Es preveu un deute públic del 101,5% el 2015, una veritable bombolla que pot punxar tan bon punt el tipus d’interès abandoni els aberrants nivells del 0% on l’han portat les suïcides polítiques monetàries d’injecció massiva de liquiditat del BCE. La provisió il·limitada per l’Estat de finançament a cost zero (negatiu per alguns països) aplaça sine die el necessari procés de sanejament i reducció del deute. I torna a alimentar les inversions errònies que s’havien produït durant l’etapa del boom, impedint la necessària reestructuració productiva i liquidació de negocis no rendibles.

El creixement del PIB pot venir de fonaments sòlids quan està basat en l’estalvi, la inversió empresarial i la competitivitat exterior. És el cas d’Alemanya i la Xina, per exemple, però no d’Espanya. Pel contrari, quan el creixement prové del consum, privat i públic, acompanyat de dèficits exteriors, això significa “pa per avui i fam per a demà”. Fins ara, Espanya havia reduït necessàriament la demanda interna, el consum i les importacions, fent esforços per exportar a l’exterior. El consum privat va incrementar el -2,0% (2011), el -2,9% (2012) i el -2,3% (2013). Degut a aquest esforç en la reducció de la despesa (estalvi), el dèficit de la balança per compte corrent va millorar: -4,5% del PIB (1995-2010), -3,3% del PIB (2011) i -0,4% del PIB (2012). Per primera vegada en cinc lustres, la balança per compte corrent presentava signe positiu l’any 2013 (+1,5% del PIB).

L’augment del consum, oblidant la necessària austeritat, pot fer créixer el PIB a curt termini, però el dèficit exterior tornarà a ser el coll d’ampolla insuperable que ens recordarà les enormes mancances de competitivitat i productivitat de l’economia espanyola. El consum és la conseqüència del creixement, però no la causa. Sense avantatges competitius clars, excepte en el turisme, aquest creixement d’Espanya no és sostenible. A tothom li agrada disposar de més i millors béns de consum finals: més i millors aliments, més i millors vestits, més i millors ordinadors, més i millors mòbils, més i millors espectacles… Però per gaudir del consum, abans s’ha de produir. I Espanya no produeix ni ordinadors, ni mòbils, ni les màquines necessàries per fer ordinadors i mòbils… Espanya només té avantatge comparativa en el sector agroalimentari i, especialment, en el turisme. En el moment en què es dispara el consum, es disparen les importacions i les compres exteriors de béns intermedis que fan possible aquest consum, sense que Espanya pugui oferir res a canvi. Per tant, es torna a l’endeutament i a la dependència dels creditors internacionals. En definitiva, es torna a un model de creixement desequilibrat i insostenible.

Andorra: les lliçons d’una nova crisi bancària

9b6cb00e327d29fab6025ae9630eca5d

Autoritats del Departament del Tresor dels Estats Units han denunciat la Banca Privada d’Andorra (BPA) per presumpte blanqueig de capitals i col·laboració amb alts funcionaris corruptes del Govern de Veneçuela i amb xarxes de crim organitzat russes i xineses. Això ha afectat de ple a Banco Madrid, filial de la BPA especialitzat en banca privada, que es troba “en situació d’impossibilitat de restituir els dipòsits, sense que tingui perspectives de poder-ho fer en un futur immediat”. L’entitat no serà rescatada, decisió inèdita a Espanya, sinó que s’encamina a la liquidació i s’activa el mecanisme perquè els clients puguin recuperar un màxim de 100.000 euros cada un. Les autoritats andorranes han cessat el consell d’administració de la BPA i per frenar la sortida de capital han establert un corralito de 2.500 euros a la setmana per client.

Aquesta nova crisi bancària a Andorra posa de manifest, una vegada més, les íntimes relacions existents entre la banca i el poder polític, així com la insolvència estructural de les entitats financeres. En el petit Principat dels Pirineus, totes les lleis que regeixen el sector financer arriben amb el vist i plau previ dels propietaris dels bancs. En un país independent de menys de 80.000 habitants (una població semblant a la de Manresa), tothom identifica les famílies Cerqueda i Ribas amb l’Andbanc; els Mora i els Ristot amb Mora Banc; els Casal, els Reig i els Pintat amb Crèdit Andorrà; i els Cierco amb la BPA. El sector financer, que representa quasi un 20% del PIB del país, finança l’Estat andorrà, amb un pressupost de 400 milions d’euros, pagant bona part dels impostos. I, per suposat, sent els principals tenidors del deute públic, equivalent a 1.000 milions més. L’estreta relació entre banca i política es concreta en una situació curiosa. Els copresidents de la BPA, els germans Cierco, tenen l’assessorament legal dels advocats Jaume Bartumeu i Marc Forné. El primer, socialdemòcrata, va ser el cap del govern andorrà entre 2009 i 2011 i el segon, liberal, entre 1994 i 2004.

Pel que fa a la manca de solvència bancària s’ha de recordar que els bancs, fruit d’un error històric que es remonta a la Gran Bretanya de 1844 amb la Llei de Peel, tenen el privilegi legal de mantenir com disponibilitats líquides només un petit percentatge dels dipòsits a la vista dels clients. En la banca de reserva fraccionària, només un mínim de l’1% del saldo dels comptes corrents està disponible. La resta ha estat invertida a llarg termini, potser en deute públic, a benefici mutu de la banca i l’Estat, però no del client. Si tots els clients volen retirar alhora els seus dipòsits a la vista, el banc no pot fer-ho per manca d’efectiu. Aquesta situació anòmala genera una situació d’insolvència estructural en la banca. Com a la pel·lícula Mary Poppins, el rumor de què el banc no vol tornar dos penics a un nen pot provocar la seva caiguda, si la por corre entre els clients i aquests s’abraonen a retirar els seus dipòsits.

La reserva fraccionària també genera serioses distorsions en l’estructura productiva que acaben en crisis financeres i recessions econòmiques. Amb aquest privilegi legal, els bancs tenen la possibilitat de multiplicar els crèdits. Concretament, a l’eurozona, amb un coeficient legal de l’1%, cada euro que entra en un banc es pot convertir potencialment en 100 euros. La disponibilitat tan generosa de crèdit provoca males inversions massives. Al final, la manca d’estalvi i de recursos reals posarà un límit a l’etapa d’exuberància irracional. La bombolla inflada gràcies a interessos artificialment baixos i a un excés de crèdit bancari, tard o d’hora, haurà de punxar. Es mostraran aleshores totes les inversions realitzades erròniament i que no poden ser rendibilitzades. S’hauran de liquidar, amb tot el dolorós procés que això comporta.

El govern d’Andorra, amb la crisi de la BPA, té ara una oportunitat per corregir l’error històric i assegurar la transparència i solvència bancàries, comprometent-se al compliment d’una ètica empresarial i d’uns principis de responsabilitat social corporativa sotmesos a escrutini de la societat. En la reestructuració bancària, hauria de separar estrictament la banca comercial de la banca d’inversió. I hauria d’obligar al compliment d’un coeficient de reserva del 100% sobre els dipòsits a la vista. Cal subratllar i repetir que només sobre els dipòsits a la vista. La banca és un intermediari financer i, naturalment, amb els fons propis de l’entitat, el banc en pot disposar com vulgui, prestant a qui estimi més convenient i amb els terminis que consideri més oportuns. També, els recursos captats a termini, pot prestar-los a termini sense inconvenient. El problema està en prestar a termini uns dipòsits que són a la vista. La banca ha de complir els mateixos principis generals del dret que s’imposen a un contracte de dipòsit d’un bé fungible. Andorra pot convertir el que és una seriosa amenaça al seu sector financer en una oportunitat única per refundar la banca amb una normativa necessària i regulació adequada al principis generals del Dret. La fortalesa financera i l’ètica bancària que s’aconseguirien, tindrien un impacte brutal sobre l’economia del Principat, que podria situar-se en els primers llocs dels estàndards internacionals.

L’AVE, una pèssima inversió pública

AVE-VALLADOLID

Un argument habitualment utilitzat pels qui defensen la bondat de la intervenció de l’Estat en l’economia (siguin keynesians o monetaristes) és la necessitat que l’Estat inverteixi en l’AVE i altres obres públiques per estimular la demanda agregada i reactivar l’economia. L’últim informe publicat a Fedea pels professors Germà Bel i Daniel Albalate demostra que aquest argument és fals. L’alta velocitat no és cap mannà que porti creixement econòmic i l’experiència demostra que l’impacte que genera en les regions per on passa és neutre, i fins i tot negatiu. Espanya és el segon país del món, després de la Xina, amb més quilòmetres d’alta velocitat. Són 2.500 en funcionament i 1.300 més en obres. Molts més que a França (2.036 km), Japó (2.087 km) o Alemanya (1.013 km). Els EUA només tenen 362 km en funcionament i, malgrat això, són el setè país més competitiu del món en infraestructures segons el World Economic Forum.

El que és una medalla pels polítics espanyols suposa una ruïna financera pels contribuents, perquè l’AVE no és rendible. De fet, en tot el món només hi ha 3 línies rendibles: Tòquio-Osaka (Japó), Jinan-Quingdao (Xina) i París-Lió (França). Per adonar-se del desastre econòmic de l’aposta espanyola per l’AVE només cal considerar que la línia París-Lió, de 400 quilòmetres, i tota la xarxa actual d’Espanya, de 2.500, van tenir exactament el mateix nombre de passatgers l’any passat: 25 milions. Mentre que Espanya té una mitjana de 10.120 passatgers anuals per quilòmetre, la línia París-Lió en té 61.124, la de Jinan-Quingdao 77.348 i la de Tòquio-Osaka 281.733.

I és que l’AVE és un projecte polític i administratiu incompatible amb criteris econòmics i de benestar social. L’alta velocitat a Espanya no supera cap anàlisi cost-benefici i, a més, genera desigualtats socials. Les classes mitjanes paguen el cost amb impostos, però més del 75% dels usuaris de l’AVE són persones amb renda elevada. L’efecte sobre les classes baixes, que utilitzen les línies convencionals, és regressiu. Els trens de rodalies no reben el manteniment necessari i el servei es degrada. Només cal pensar en la línia Barcelona-Manresa-Lleida, que continua al mateix pas que quan es va inaugurar, fa més de 150 anys! També les línies ferroviàries de mercaderies se’n ressenten. El Corredor Mediterrani, una infraestructura que sí té una anàlisi cost-benefici positiva i que reactivaria econòmicament tot l’arc mediterrani, és abandonat i negligit sistemàticament pel govern central.

L’AVE, que va unir Madrid i Sevilla el 1992, i Madrid i Barcelona el 2009, no promou el creixement econòmic, ni el desenvolupament territorial, ni l’equitat social entre ciutadans. Només la capital de l’Estat capta els beneficis de l’AVE i centralitza l’activitat econòmica, alhora que l’impacte sobre la indústria i el turisme de les ciutats per on passa és irrellevant (quanta activitat turística ha generat l’AVE a Tarragona, per exemple?). Per aquest motiu molts països han aturat la inversió en alta velocitat. No obstant, el govern espanyol té previst per aquest 2015, (mal)gastar-hi 3.626 milions d’euros. En destaquen trams com Olmedo-Zamora, Antequera-Granada o Monforte del Cid-Murcia. Això fa que Espanya tingui el rècord mundial absolut en nombre de quilòmetres de via ràpida per cada milió d’habitants. De mitjana, 79 km per cada milió d’habitants, quan Alemanya només en té 18 km. Pel cas del tram Olmedo-Zamora, les xifres són de vertigen: 115 km per una població conjunta de menys de 70.000 habitants (64.423 hab. a Zamora i 3.759 hab. a Olmedo) suposen 1.686 km per fracció de milió d’habitants! Així és com el govern espanyol reactiva la demanda agregada i ens farà sortir de la recessió econòmica…

Quantitative Easing: com estimular una societat amb droga dura

Inyección-droga-thefix.com_

El BCE ha començat aquesta setmana la megainjecció de liquiditat anunciada el passat gener. En la mesura més extrema possible del seu ventall d’intervencions monetàries, el banc emissor comprarà 60.000 milions de deute, majoritàriament públic, en els mercats. A un ritme mensual, repetirà aquesta mesura d’estímul fins, com a mínim, el setembre de 2016. L’efecte immediat que això provoca és l’abaratiment del finançament del deute públic. Els Estats es podran refinançar a cost nul o, fins i tot, negatiu. En altres paraules, els estalviadors no reben cap recompensa per renunciar al consum present i, a sobre, paguen una comissió per prestar els seus diners als dilapidadors que malgasten i s’endeuten sense solució.

Donat que les compres del BCE es paguen amb la creació d’euros (la impremta del banc central pot crear virtualment qualsevol quantitat de diner), l’euro perdrà valor. Això significa que els preus tindran tendència a pujar, notícia molt benvinguda per les autoritats, que desitgen sortir de la lleu deflació del -0,3% anual per situar-nos en una inflació moderada del +2%, i devaluarà l’euro respecte el dòlar, quelcom també celebrat per les empreses turístiques, que abarateixen serveis i guanyen nous clients.

Un altre efecte de les mesures de quantitative easing són les eufòries borsàries, ja que part de la liquiditat extraordinària es destinarà a la compra d’accions. L’Ibex 35 ja porta força setmanes a l’alça i el Nasdaq, que comprèn les empreses d’alta tecnologia, recupera els 5.000 punts, quinze anys després de la punxada de la bombolla de les puntocom, que va suposar pèrdues superiors al 80% per a milers de petits inversors. Ningú se’n recorda de Terra, aquella empresa tecnològica que va sortir a Borsa el novembre de 1999? En només un dia de cotització, l’acció de Terra va passar de valer 11,81 a 37 euros. Un increment del 185% diari! El febrer del 2000 l’empresa aconsegueix cotitzacions màximes amb 140 euros per acció. Però Terra explota poc abans de la bombolla tecnològica i acabarà sent comprada per Telefónica a només 5,25 euros per acció. Quants petits inversors, enganyats pels gurus financers del moment i portats per l’exuberància irracional de la Borsa van perdre el 95% de la seva inversió? Empreses actuals com Uber, Tesla o GoPro tornen a recordar la Terra del 2000. No tenen una actividad rendible definida, sinó només l’expectativa de rendiments futurs molt incerts i amb un fort component de risc.

Significa que aquesta mesura del Banc Central, tan fàcil d’executar per altra banda, és la solució miraculosa a la crisi econòmica? Multiplicar els diners equival al miracle de la multiplicació dels pans i peixos? Òbviament no. La creació massiva de diner fiduciari és equivalent a la injecció intravenosa de droga dura. A curt termini, genera al·lucinacions i falses il·lusions. A mitjà termini, el delírium trèmens. El diner és simplement el mitjà d’intercanvi socialment acceptat. Fer més bitllets no significa fabricar més pernils, cotxes o ordinadors. El total de riquesa de la societat queda inalterat. L’únic que varia són les persones privilegiades que rebran el nou diner creat. Les elits polítiques i financeres milloraran a l’esquena dels treballadors i jubilats. Els deutors i els exportadors milloraran a costa dels estalviadors i importadors. El que uns guanyen, altres ho perden. És un joc de suma zero o, més probablement, negativa.

Els guanyadors tenen més capacitat adquisitiva i accedeixen a una riquesa no guanyada, gràcies només al control que tenen sobre el sector monetari i financer. Consumeixen més a costa de diluir el valor de la moneda. Els perdedors no tenen ni veu ni advocat que els defensi. El necessari sanejament del deute s’allarga sine die i el canvi de model productiu també. Quins incentius hi ha a amortitzar deute quan es té accés il·limitat a un finançament sense cost? Quina pressió tindran els governs per aplicar les tan necessàries reformes estructurals? I així es van agreujant les desigualtats, creant noves bombolles i sembrant les llavors de la crisi del demà. Els nostres dirigents pretenen apagar el foc amb un combustible altament inflamable. Pretenen aconseguir la igualtat creant més desigualtats. Però no ens preocupem. Ells són els únics bombers oficials, els únics cleptòmans autoritzats.